La mala fi d’un príncep

Dia 1 d’agost del 1935. La tarda d’estiu començava a caure. Martí Baus de cal Boter d’Albons va sentir un fort espetec que el va fer pensar en el motor d’un avió. No s’equivocava del tot. Per la baixada de Tor, un formidable Rolls-Royce model Phantom II Coupé volava a 140 per hora en direcció a la història de l’Empordanet i de la seva gent. Uns cent metres abans d’assolir la Creu, va perdre el control en un gual, va envestir el marge d’una vinya i va topar amb un plàtan que el va catapultar trabucat damunt la pista.

En un moment, es va presentar mig poble. Al cim de la carretera, una dona ensangonada gemegava en estranger. La van dipositar damunt la taula d’una sala de cal Boter i al vespre va ser traslladada a la clínica gironina del doctor Coll. Un grup d’homes intentaven adreçar el cotxe i treure’n l’ocupant. De seguida es van adonar que no havia resistit la monumental patacada. Quan el jutge Josep Sunyer va aixecar el cadàver, el van dur al cementiri d’Albons damunt d’un carro carregat de palla tirat per un ase. Just en aquell moment, apareixia una bella i desconsolada dona que s’abraçava al jove exànime i maldava per endur-se’l cap a Palamós per revifar-lo. Salvador Dalí, que va firmar els certificats de defunció i de l’autòpsia, va estar al seu costat fins que l’endemà el seguici fúnebre va marxar. Poc després, va començar a arribar-hi la premsa i, en els dies i setmanes següents, la notícia es va escampar arreu del món i va provocar una forta pertorbació en l’alta societat europea i americana. També entre els habitants d’Albons, que van ser interrogats sobre un misteriós maletí ple de joies propietat de la dama ferida, que suposadament es trobava al cotxe accidentat i la desaparició del qual mai no va ser aclarida.

Quina pàgina de la història s’havia escrit a la Creu, amb aquell viatge estroncat al costat de cal Boter? Qui eren el pilot del Rolls-Royce estavellat i la seva enigmàtica dama, aquella gent rica i moderna que passejava la seva fortuna davant dels nassos d’un país que s’esforçava per alliberar-se en plena Segona República del seu ancestral endarreriment? “Un príncep amb sabates blanques i una baronessa sense calces”, va sentenciar la veu popular, i es formava així, entre l’admiració i l’escàndol morbós, la imatge nítida del contrast entre dos mons que vivien d’esquena. Posem noms i cognoms als protagonistes d’una epopeia amb final tràgic:

El “príncep de les sabates blanques” era Alexis Mdivani, nascut el 1908 a Geòrgia i exiliat a París amb la seva família el 1918 després del triomf de la revolució bolxevic. De refinada educació, atractiu i seductor caçador de dots, havia obtingut de successius matrimonis i divorcis amb les multimilionàries americanes Louise Astor i Barbara Hutton suculentes indemnitzacions. La “baronessa sense calces” era Maud von Thyssen, nascuda a Polònia el 1909 i casada amb Heinrich Thyssen-Bornemisza, hereu de l’imperi siderúrgic que havia finançat l’ascens de Hitler al poder. Una exmodel de cases de moda a Berlín, dona elegant, alta i esvelta, rossa i amb els ulls verds que l’estiu del 35 era a la Costa Brava amb el seu amant i encisador aristòcrata. Justament quan va ser advertida que el marit es desplaçaria al domicili conjugal de París, va intentar arribar-hi abans que ell agafant un exprés a Portbou, i Alexis la va acompanyar a l’estació a corre-cuita per les carreteres de l’Empordà, on va trobar la seva hora.

D’on venia la parella abans d’emprendre la funesta travessia? Del paradís, es podria dir. D’un selecte oasi de placidesa i confort davant la mar blava en un paratge verge i poc freqüentat, la platja de Castell, on només hi havia “dues o tres xàvegues, i els pagesos de Mont-ras i de Vall-llobrega hi acudien després de la batuda, amb els seus grans carros amb vela, a menjar-hi un xai torrat” (Josep Pla). Venien del Mas Juny de Palamós, adquirit el 1930 pel pintor Josep Maria Sert com a regal de noces per a la seva dona, la princesa Roussadana Mdivani, nascuda a Geòrgia el 1905 i germana d’Alexis. La masia, una típica edificació fortificada del segle XVI, havia estat restaurada “amb l’exprés desig de conservar l’estructura i l’aspecte de la construcció originària, oportunament proveïda de comoditats internes i d’annexos per al servei domèstic. Es va repetir la frase que la casa més humil contenia la de més luxe d’Europa” (Xavier Febrés: Grans hores de la Costa Brava. Quaderns de Palafrugell, 1994).

A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, el matrimoni, habituat als ambients cosmopolites de la bohèmia culta, rica i esnob de París, a la promiscuïtat dels dies feliços d’entreguerres i al dispendi que permetia la fama creixent del pintor, va aterrar en un Palamós industrial, amb forta tradició del moviment obrer i una estructura laboral d’arrels de cacic controlada per les empreses sureres i els concessionaris de la càrrega i descàrrega al moll.

A dalt, al Mas Juny, l’horitzó era obert i l’existència, plaent. Els il·lustres convidats que entre el 1930 i el 1935 en van forjar la llegenda de casa oberta a més de cent països, quedaven extasiats pel paisatge i l’hospitalitat dels amfitrions. S’hi van estar Marlene Dietrich, Coco Chanel, René Clair, Visconti, Macià, Cambó, Ventura Gassol, Dalí i Gala, Josep Pla, Alexis Mdivani, Barbara Hutton, Maud von Thyssen... A baix, els palamosins quedaven fascinats per les festes que organitzava “la princesa del castell”, de la qual es deia que tenia un iot amb quatre mariners, que li agradava passejar damunt un burro, que es posava pantalons curts, que s’asseia a la terrassa de can Trias a fumar i a prendre cafè...

Vides i mentalitats distants, de difícil encaix. Pla va copsar que Sert no sabia fer-se entendre davant la gent senzilla. I no li agradaven les barraques de pescador de s’Alguer: considerava que destorbaven la seva intimitat. Es va confiar a la Maria de l’hotel Trias: “S’enfilen per les parets espiant-nos com si fossin salvatges.” La Maria, dona instruïda i sensata, va oferir un encertat consell al pintor: “En lloc d’enfadar-vos, aneu a trobar els pescadors i poseu el vostre telèfon a la seva disposició per a qualsevol necessitat que se’ls presenti.”

Eren els últims episodis d’un món que s’ensorrava. I la mort del príncep Mdivani l’1 d’agost del 1935 en un inesperat escenari plebeu, allà a la Creu d’Albons, va ser l’inici de la fi. Va ser enterrat a Palamós, en una lluïda cerimònia, i la seva germana Roussy, emmalaltida de pena, tuberculosi i drogues, no va voler tornar a trepitjar la Costa Brava i va expirar a Suïssa el desembre del 1938. Josep Maria Sert va vendre el Mas Juny als germans Puig Palau i el 1945 va acabar els seus dies a Barcelona. Mentrestant, el 36 havia esclatat una guerra civil com a preludi de l’onada de sang que va envair Europa entre el 1940 i el 1945, i de la qual va néixer una nova societat.