Societat

Moments estel·lars de la Costa Brava

Cadaqués

Veí Marcel Duchamp

MANTENIR-SE A L’OMBRA. La tornada de Dalí dels Estats Units i la presència continuada i estiuenca de grans creadors com Marcel Duchamp i Man Ray van convertir Cadaqués en un far cultural que va provocar un efecte crida i va seduir intel·lectuals de tot el món. Va ser un temps de llibertat en què les pedres grises van agafar color i es va trencar l’aïllament d’un poble amb una carretera dolenta que des de temps llunyans havia viscut de cara al mar.

El 1948, quan després de vuit anys d’èxit va tornar dels Estats Units, Salvador Dalí va decidir instal·lar-se definitivament a la barraca de pescadors que li havia venut Lídia Noguer, més coneguda com a Lídia de Cadaqués. Aleshores Portlligat, una platja situada a un quilòmetre i mig del poble, era una col·lecció de petites cabanes que el pintor va comprar una rere l’altra per transformar-les en la casa on va viure des del 1930 fins al 1982, quan va morir Gala. L’exesposa de Paul Eluard, que era russa, pràctica, sexualment desvergonyida, xalava amb la bona vida, el luxe i li agradava el fred, els hiverns els passava a Nova York i els estius, a l’Empordà. Alguns dels seus biògrafs han assenyalat que inicialment el seu interès per Dalí va ser purament crematístic. Aquell noi tímid i amb determinats problemes sexuals el va calibrar com una ànima càndida, un geni del dibuix, un pintor d’inventiva amb possibilitats que gràcies al seu guiatge es podia convertir en l’estrella del moviment surrealista i una màquina de fer diners. I així ens trobem que si a l’inici de la relació, la russa va aplicar un plantejament purament pragmàtic, en contra del que pensava la majoria, tot es va consolidar i el pintor i la musa es van casar civilment el 30 d’agost del 1934 a l’ajuntament del XIV arrondissement (districte) de París. Malgrat les contínues infidelitats de Gala, la parella no es va tornar a separar i va decidir viure una gran part de l’any a Cadaqués, un poble de cases blanques tallat pels vents i guardat per la llicorella gris plom de les parets seques, atenuat pel verd de les oliveres i de les garrigues de la serra del Pení, que va viure una segona resurrecció, va conèixer il·lustres passavolants i altra gent de tota condició que hi va fer llarga i fecunda estada.

El pintor que en els anys de surrealisme militant havia convertit la religió catòlica en motiu de befa, ara es presentava com un místic influït per la gràcia divina fidel als principis del movimiento franquista, però allò no va afectar el seu carisma i molts creadors atrets pel nom de Dalí i el paisatge, es van arrecerar entre els carres estrets i hermètics creant un món cosmopolita, contradictori i estrany en què es barrejaven la literatura, l’art, la tradició i la bellesa. Imatges modernes sobre velles pedres que van atrapar artistes i intel·lectuals capficats a fugir dels compromisos socials i l’agitació de la ciutat.

Expliquen que Albert Einstein hi va anar per tocar el violí sense presses i que el 1958 Marcel Duchamp –hi va arribar per primer cop el 1933 convidat per Dalí i acompanyat per Mary Reynolds, una jove vídua col·leccionista americana amb qui va mantenir una relació de vint anys– s’hi va establir. Hi passava els tres mesos d’estiu. Allà es trobava a recés de tothom, feia el que volia i com el mateix Duchamp va assegurar en una frase mítica: “Em mantinc a l’ombra. És meravellós. Tothom, per contra, pren el sol.” Teòricament des del 1923 havia abandonat la producció artística formal, però la seva estada al cap de Creus va ser fecunda i la relació amb Dalí –que es va sostenir tot i l’escàndol que provocava en antics companys surrealistes– el va ajudar a crear tres escultures With my tongue in my cheek, Torture morte i Sculpture morte, tres al·legories fetes el 1959 a Cadaqués, alhora que el Salt de la Caula li va donar la clau del que seria el darrer muntatge Étant donnés, en què va treballar entre el 1946 i el 1968. Una obra protagonitzada per un nu i una porta de fusta castigada pel temps que va treure d’una casa empordanesa i posteriorment va enviar a Nova York. Persones que el van conèixer amb qui va parlar el que això signa l’any 1988 en un altre reportatge, asseguraven que el que era l’artista més influent del segle XX estava content amb l’anonimat, que contràriament a l’histrionisme del pintor de Portlligat quan parlava amb els mitjans de comunicació, amb Duchamp se’l veia centrat i reposat i que el francès es passava les hores fent bricolatge –per exemple, el 1964 va construir-se per a l’apartament un tap de dutxa, batejat com a Bouche-évier, que va reconvertir en medalla artística– o assegut sota el tendal a la terrassa de l’àtic amb vistes que tenia a Portdoguer, esperant que la seva dona Alexina Sattler, familiarment coneguda com a Teeny, que sortia a fer excursions en barca amb l’escultora Mary Callery, tornés a casa. Més tard, quan l’edat li va complicar pujar tantes escales, el matrimoni va buscar una casa a sa Cueta, on va dissenyar una xemeneia anàglif de cantonada.

Contràriament a Dalí, que massa sovint es mostrava distant, Duchamp era obert i amigable, es relacionava amb la gent del país i a l’horabaixa anava al bar Melitón, on encara es conserva el rastre del seu pas –el tauler, les peces i moltes fotografies–, a jugar a escacs. Els contrincants podien ser des dels amics intel·lectuals fins als pescadors del port, no hi havia discriminació ni de classe ni de condició. En el seu llibre Duchamp en España: las claves ocultas de sus estancias en Cadaqués, Pilar Parcerisas explica: “Acompanyat de la seva esposa la Teeny i una petita elit d’artistes i seguidors voltava diverses poblacions de la comarca on es desenvolupaven torneigs d’escacs o on hi havia entitats que s’hi dedicaven. Així, a part, dels ja coneguts bar Melitón o el Casino l’Amistat, va anar molt sovint al Cafè España, a la veïna població de Llançà, seu d’un club d’amics dels escacs.”

La presència de Duchamp a Cadaqués va atraure deixebles i amics i al poble hi van fer estades Man Ray i la seva dona Juliette Brown, Richard Hamilton, que s’hi va comprar una casa a tocar de la rectoria, Dieter Roth, John Cage, Merce Cuningham, Arman, Roberto Matta, Niki de Saint Phalle, Jean Tingelly, David Hockney, Max Bill. Una efervescència artística marcada per l’avantguarda a la qual es poden afegir molts creadors espanyols, des dels membres de Dau al Set com Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats, fins a pintors locals com Jaume Figueres o Antoni Pitxot, o altres sobrevinguts que havien triat el poble com a espai de residència creació, com Rafael Durancamps, Gustau Carbó Berthold, Maurice Boitel, Mauricio Sbarbaro o Albert Ràfols Casamada.

En un article publicat el 1981 a l’Avui titulat “Cadaqués, el poble amb més pintors per metre quadrat”, Josep Playa Maset recollia que per aquelles dates allà hi havia dos museus, nou galeries d’art, dos tallers de gravat i un de ceràmica i feia menció del llibre de Joan Josep Tharrats Cent anys de pintura a Cadaqués, en què s’explicaven les raons de la fascinació que exercia el poble sobre els creadors. Allà explicava que a finals dels seixanta es va obrir la galeria Cap de Creus gràcies a l’escriptor Lluís Romero, el fotògraf Francesc Català Roca, l’arquitecte Sixte Illescas i l’artista Tharrats. Aquella pot ser considerada la primera exposició pública de pintura, i la galeria va precedir l’obertura d’altres espais d’art que han aportat coneixement i prestigi internacional. S’han donat experiències com la galeria Cadaqués, impulsada per l’arquitecte Lanfranco Bombelli, que es va convertir en una de les més influents de Catalunya. La història és sensible. Quan a principis dels anys seixanta Lanfranco Bombelli i el seu company Peter Harnden van arribar a Cadaqués i es van relacionar amb l’entorn de Duchamp van provocar un efecte crida de molts amics seus artistes i intel·lectuals. La mort de Harden i el fet que no estigués batejat, la qual cosa feia que no pogués ser enterrat a la part catòlica del cementeri de Portlligat, sinó que h avia d’anar a la part dels estrangers i no creients, que estava en ruïnes, va fer que Bombelli demanés ajuda als seus amics artistes per muntar una exposició, fer una subhasta i recaptar fons per poder finançar les obres. L’èxit va ser tan gran que la galeria, una antiga fàbrica de salar, oberta el 27 de juliol de 1973 provisionalment, es va mantenir vint-i-cinc temporades, s’hi van fer 145 exposicions de 114 creadors, va participar a Arco o a la FIAC de París. Nom amb reputació en els ambients culturals, contraculturals i integrats, Cadaqués ha vist com les nits d’amor i flors que hi va portar un moviment hippy que tenia el quarter general a la casa, avui derruïda, de l’illa de Portlligat, o les vetllades interminables a la platja i el passeig, s’han transformat i el turisme ha canviat l’ànima d’un indret inexpugnable –la carretera continua sent dolenta– que va seduir grans noms de l’art. La casa de Dalí a Portlligat, és un museu, Duchamp hi té una plaça, els artistes perseveren, algunes galeries funcionen. Són les brases del foc d’un temps passat.

Cadaqués Dalí torna, poble refugi d’artistes

3

5

2

4

1

Art, artistes i museus

Cada estiu a Cadaqués es munta una gran exposició. L’any passat Pilar Parcerisas va comissariar la titulada Dalí, Duchamp, Man Ray. Una partida d’escacs, que posava el focus en els vincles d’aquests tres artistes, que van viure al poble i sobretot analitzava de quina manera es reflectia en la seva obra respectiva les influències recíproques. Influències que han persistit en la majoria de les obres dels nombrosos artistes i creadors que s’han refugiat al poble i que si en un temps brillant li van donar prestigi i fama, avui tot i mantenir-se més apaivagat, continua inspirant una sèrie de creadors que hi treballen. Gustau Carbó Berthold , nascut a Barcelona el 1941, es va instal·lar al poble l’any 1979. Volia fugir de la gran ciutat i avui es manté fidel a la llicorella i la tramuntana i més des que el 2001 amb la seva dona Nobuko Kihira, experta en minimalisme i dinamitzadora social, van obrir la galeria Marges U. Un dels pintors que ha sabut atrapar l’esperit gris de la pedra seca és el també japonès Shigeyoshi Koyama , que tot i néixer a Osaka ha sabut copsar el color de les cases i les muntanyes d’aquesta terra aspra, on han ancorat Ramon Moscardó, un postimpressionista de pintura propera i popular, o Mauricio Sbarbaro, nascut a l’Uruguai, que el 1993 va arribar a Europa i es va establir a Cadaqués per, segons ell, pintar el mar i la llum de la Costa Brava. Caminant pels seus carrers en un local proper a l’església presenta les seves obres la barcelonina Núria Duran, que pinta i fa collages, i molt proper el terrassenc Pere Bellès, que no s’ha deixat seduir pel paisatge i presenta obra que planteja molts interrogants, o Daniel Zerbst, nascut a Braunschweig (Alemanya) el 1974, que gràcies a Catherine Perrot-Moore, vídua de l’antic secretari de Dalí, pot tenir un taller en què desenvolupa una proposta surrealista i postromàntica. L’ esperit de Cadaqués es manté viu. Ho demostra Natàlia Tomàs, que va deixar una feina a Barcelona per fer d’escultora al cap de Creus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia