El pi d’en Xandri, en bon estat 20 anys després de ser atacat
Es tracta de l’arbre més popular de Sant Cugat, amb un gran valor històric i emblema de la protecció de la natura
La ferida profunda que li van fer uns vàndals el 2 de febrer del 1997 es va tancant a bon ritme
La matinada del diumenge 2 de febrer de 1997, el pi d’en Xandri va patir un atac vandàlic; llavors tenia 223 anys de vida. Uns brètols, que mai no han estat identificats, van intentar talar-ne el tronc amb unes motoserres. Van arribar fins al cor de l’arbre, al centre, on van abocar el combustible de la maquinària i van intentar calar-hi foc. Aquell mateix dia, la policia local va acordonar l’entorn del pi d’en Xandri i els experts van fer una valoració del seu estat. L’endemà al matí, dilluns 3 de febrer del 1997, l’aleshores alcalde, Joan Aymerich, es va reunir en petit comitè amb tècnics municipals per decidir com s’havia d’actuar. Aymerich va desestimar les veus que apuntaven la possibilitat de talar l’arbre i va apostar per mantenir-lo en peu. Qui llavors ja era tècnic de Parcs i Jardins, Jordi Torrijos, li va donar un informe amb els passos a seguir perquè el pi d’en Xandri seguís vivint. Torrijos contemplava la possibilitat de què el pi morís, però si això passava el podien mantenir en peu, com el pi de les Tres Branques del Berguedà.
Amb la decisió de salvar l’arbre presa, es va començar a actuar. Una de les primeres accions que es van fer van ser sostenir el pi amb 16 grans puntals envoltant el tronc sense tocar-lo, reposant sobre una anella metàl·lica. Així, l’arbre manté la seva mobilitat però, si per algun fenomen meteorològic es mou massa, els puntals i l’anella el sustenten. Torrijos explica que “mantenir l’arbre dret amb certa mobilitat fa que ell mateix detecti la ferida i sàpiga que l’ha de sanar”. Paral·lelament, van netejar la ferida, traient tot el que era mort i necrosat, fins arribar a la part sana de l’arbre. Llavors, a les parts més profundes del tall van posar una resina especial amb una densitat i resistència similar a la del pi pinyoner. A més a més, van intentar empeltar una part d’un altre pi pinyoner que no va agafar. Quan van provar l’empelt ja sabien que era una tècnica que va bé en arbres petits, però que, en canvi, és difícil que ho faci amb els de grans dimensions. Per això, es va deixar la resina a la part més profunda de la ferida i tota la resta protegida per una malla. Torrijos explica que el pi “té barreres químiques de compartibilització que el que el fan és aïllar la ferida”, de manera que el pi creix sabent que està malmès.
Les tasques per recuperar el pi d’en Xandri també van passar per millorar la terra del seu entorn, facilitar la vida microbiana del sòl, controlar plaques i altres malalties. Gràcies a tots aquests tractaments, l’arbre cada any fa un anell de creixement i va tancant la ferida lentament. Durant aquests 20 anys, ha cobert un 20% de la lesió.
Actualment, el pi continua envoltat pels puntals, es tracta la terra per facilitar-ne la vida microbiana, cada estació de l’any, es fa una inspecció visual per veure si hi ha plagues i, anualment, se’n fa una de més exhaustiva amb grua per assegurar que el pi està sa. “El pi d’en Xandri té moltes ganes de viure; tranquil·lament podria viure 100 anys més”, assegura Torrijos.
LA DATA
LA XIFRA
Considerat monumental
L’Ajuntament de Sant Cugat i el govern han treballat perquè el pi d’en Xandri sigui arbre monumental en espera que la Generalitat faci l’últim tràmit per formalitzar aquesta catalogació. Hi ha altres arbres, com ara l’alzina de Can Pedró a Palau Solità i Plegamans o el pi de les Quatre Besses del Dalmau a Sant Llorenç de Savall, que també tenen aquesta catalogació. Tots són pins molt grans i sans, amb una història social i cultural darrere.
En el cas del pi d’en Xandri, plantat cap a l’any 1774, és un pi pinyoner de 23 metres d’alçada i un tronc de 3,30 metres de perímetre. La seva capçada fa 19,5 metres d’amplada. Des del pi d’en Xandri hi ha una bona vista de Sant Cugat. El pi, que s’aixeca sol al costat del camí de Can Borrell i Sant Medir, és un dels símbols de preservació de la Torre Negre que sembla que s’ha salvat de la pressió urbanística. Tot i que la Torren Negre és fora del parc natural de Collserola, geogràficament és dins l’àmbit territorial de la serra de Collserola, formant part del parc com a sòl no urbanitzable, d’acord amb la decisió adoptada per l’Ajuntament de Sant Cugat. En l’última visita que va fer al pi d’en Xandre, l’alcaldessa del municipi, Mercè Conesa, el maig passat, va recordar “la determinació absoluta que Torre Negra sigui un espai no urbanitzable i en benefici de tota la ciutadania”.
