Platja d’or i oblit

El 1950, Fanals d’Aro vivia de la pagesia, el bosc i la ramaderia i pertanyia al municipi de Castell d’Aro. Hi havia 50 cases i 192 habitants. La platja llarga i la pineda que cobria la franja litoral a la desembocadura del Ridaura havien cridat l’atenció d’alguns petits burgesos de Llagostera o Cassà de la Selva que s’hi havien construït torres modestes. El 1928, s’hi va obrir l’hotel Costa Brava i l’indret va continuar essent un paratge mig dessolat fins que la millora de les comunicacions i la situació estratègica –era la cruïlla que unia Sant Feliu de Guíxols amb Palamós i la carretera de Girona– van anar transformant el que era un erm en un empori turístic que el 1962 va comportar el canvi de nom i capitalitat del municipi i així Fanals d’Aro va esdevenir Platja d’Aro i allà hi van situar l’ajuntament, que fins aquell moment havia estat a Castell. Convertit en un reclam per a les incipients classes mitjanes que l’any 1964 havien descobert la platja gràcies a una molt acurada campanya publicitària que amb el nom “l’amor se cita a Platja d’Aro” convidava a passar una setmana de vacances a 25 parelles que celebraven les noces de plata i 25 més que estaven en lluna de mel, l’increment de capacitat d’acolliment turístic va créixer exponencialment i juntament amb els hotels, les botigues i les galeries comercials van arribar les sales de diversió i festa, que van crear una mitologia que es va estendre arreu d’Europa. En el seu llibre Nit d’Aro, Xavier Castillón recull la transformació de l’espai semiverge en un empori de nits glorioses en què noms com ara Tiffany’s, Paladium, Maddox i Pachà van marcar el ritme de generacions.

L’any 1974, el que això signa treballava d’ajudant de cambrer a Can Ramiro, bar propietat de Ramir Pons i un dels centres de trobada nocturna i diürna –els altres eren el Montbar o el Llevant–, però no es tracta d’escriure biografia sinó de puntualitzar que, quan acabaven el torn, normalment a la una o les dues de la matinada hi havia una llei no escrita per la qual els porters de les sales de festa et deixaven entrar de franc, la qual cosa em va permetre assistir a concerts avui impossibles de Serrat, Julio Iglesias, Charles Aznavour, Johnny Hallyday, Sylvie Vartan i molts altres que alimentaven una nit interminable d’alcohol i diversió que et feia rodar per les diferents pistes sense deixar-te agafar son.

Tot havia començat uns anys enrere, quan l’arribada dels primers turistes va comportar l’obertura de locals que volien complaure una clientela diversa. Intentant mantenir l’esperit elitista de la veïna s’Agaró, el 1957, Josep Tarrés, agitador multifacètic i culturalment avançat, va recuperar i restaurar Casa Vella, una antiga masia amb les arrels al segle XII, per transformar-la en un espai dedicat a la poesia, els concerts, la gastronomia i el teatre –allà, Marius Cabré hi va representar Terra baixa– que contrastava amb el Fiesta, un local atrapat pel folklore typical spanish en què tenien una actuació estel·lar Manolo Escobar i els seus tres germans. Eren els inicis d’un gran boom que va continuar amb Cielito Lindo, que després es va convertir en l’Aro Club, amb el Flamingo i la discoteca de Cala Gogo, que van ajudar a consolidar una oferta que va assolir un primer cim el 19 de juny de 1965, quan gràcies a dos suïssos entremaliats, Raito Ganzoni i Werner Straub, es va obrir Tiffany’s, en teoria una sala de ball, a la pràctica un espai que canviaria, per sempre, el concepte d’oci i obriria nous horitzons. El 1966 dos francesos, Stanley Bouana i Sami Ben Zougari, van ressuscitar Casa Vella rebatejada com a Paladium, un club que seria conegut com l’Olympia de la Costa Brava i el 1967 José Casajús i Eladio Balletbó van obrir Maddox, als terrenys antigament ocupats per l’Aro Club, a primera línia de platja. La inversió va ser un fracàs fins que el 1968 s’ho van vendre a Oriol Regàs, promotor del Boccaccio de Barcelona, que el va convertir en una altra referència de la festa internacional.

Transfigurada en una seu cosmopolita, amb sales com ara el New Flamengo i el BB, el 1974 Kiko Riera va engegar Pachà, una franquícia del que Ricardo Urgell havia fet a Eivissa i es va tancar un cercle d’èxit que va convertir l’antic Fornells d’Aro en una meca lúdica en què tot era possible i acollia les veus i els grups més famosos d’un planeta en què el pop, el rhythm-and-blues, el rock, el funk, la cançó melòdica, el flamenc i el soul van ajudar a crear una atmosfera singular, l’hedonisme i la disbauxa marcaven unes lleis originals en què, per sobre de tot, privava la gatzara i la llibertat.

Tot i l’urbanisme caòtic que a determinada hora de la tarda provocava que la platja es quedés sense sol, tot i les queixes dels estadants de s’Agaró que no van pair gaire bé la irrupció i consolidació d’un cafarnaüm destinat a les classes sense grans possibles que trencava l’elitisme que en altre temps havia atret estrelles de Hollywood, Platja d’Aro va esdevenir un nou far del turisme de masses i així, mentre Ingrid Thulin hi va rodar el Diable sota el coixí, Joan Manuel Serrat protagonitzava Palabras de amor (1968), d’Antoni Ribas, convertint Maddox en un plató, i Antonio Gades obria una pizzeria on no era gaire complicat trobar-hi la Marisol, aleshores la militant comunista Pepa Flores, als seus molts escenaris hi actuaven noms com ara Juliette Gréco, Sacha Distel, Paco de Lucia, Lole i Manuel, Quico Pi de la Serra, Soft Machine,Smash, Pop Tops, Eddie Lee Mattison, Ossie Laine, Middle of the Road, Salomé, la Chunga, Pau Riba, Lola Flores, Iceberg i Georges Moustaki. A la llista, hi hauríem d’afegir les festes que ens portaven des de la Roma clàssica fins al Mèxic revolucionari sense oblidar algunes nits especials, com va escriure Narcís Jordi Aragó en un article publicat a El País el 1983: “A Tiffany’s, por exemple, l’anual elecció de la seva miss afegia proves força concloents de l’eterna polèmica sobre el sexe dels àngels. Després de veure baixar del sostre les candidates assegudes en biquini sobre trapezis volants, Josep Pla, murri, es felicitava per finalment haver pogut descobrir el que amagaven les dones a sota els vestits.”

En un article titulat “Quan Maddox marcava el ritme”, Joan Ventura es preguntava quin va ser el motiu de la decadència de les grans discoteques, però en realitat no n’hi va haver cap. El canvi de tendència i les prioritats d’un turisme que buscava noves formes d’oci van condemnar a mort aquests temples de diversió avui desapareguts o en trànsit de desaparició. Tiffany’s, que havia enlluernat el món es una carcassa que dona vida al club Loft, Maddox va anar a terra per aixecar-hi pisos, Paladium va morir de desolació igual que Pachà. Tot i que Platja d’Aro continua essent un referent d’oci i de nit, enyora temps passats. Com va escriure Glòria Fuertes: “El millor de l’oblit és el record.”