“L’empordanès té un punt de bogeria”

Hi ha tres persones que en són els pares i la mare: Jordi Jordà, que en aquella època era director de la COPE Catalunya; Thomàs Spieker, l’alemany més empordanès, i la dissenyadora Cati Palou. Parlem dels noranta, ja que ara complim més o menys 25 anys. En aquells anys, si de l’Empordà anaves a treballar o a estudiar a Barcelona i a la tarda estaves avorrit, anaves al Zurich, seies a la terrassa i trigaves deu minuts a veure passar algú de l’Empordà; et saludaves i començaves la xerrada. Era l’única manera de trobar-se. Aquesta gent va començar a organitzar un sopar d’empordanesos el primer dimecres de cada mes. La convocatòria es feia per carta, ja que no hi havia correu electrònic ni mòbils. Sortint del sopar, teníem entrades per anar a locals com Luz de Gas; era una excusa per trobar-nos un cop al mes els empordanesos que estàvem exiliats a Barcelona. També era una excusa per anar coneixent restaurants de Barcelona. Va ser el germen de l’associació.

Érem una colla d’amics, i es tractava de fer empordanisme. S’hi va anar apuntant més gent, i el 10è aniversari ja el vam fer a l’hotel Ritz, al 7 Portes. Hi vam anar unes 70 persones i van venir dos alcaldes importants de l’època, Carles Pàramo, de Roses, i Joan Armangué, de Figueres. Arran d’això, es va crear l’entitat sense ànim de lucre Entramuntanats, Empordanesos de Barcelona. Fins aleshores, no estàvem ni formats oficialment. El primer president va ser Jordi Sargatal.

No, l’única condició era ser de l’Empordà; no calia haver-hi nascut.

No. Ara he d’entonar un mea culpa: jo era un radical alt-empordanès. De Torroella de Montgrí cap avall, no. Tenim una dita que diu: “Del revolt de Bàscara en avall, és terra conquerida al moro.” El que passa és que si ets de l’Alt Empordà i vens amb parella o amb un amic que estiueja a Cadaqués de tota la vida i fa paelles amb la Rahola, que vingui també; no passa res. Llavors a aquests els ensenyarem a ser empordanesos. Perquè hi ha molt d’empordanès només de boca i després hi ha l’empordanès de veritat.

El tema és: si tu estiueges a l’Armentera i portes la carn de Barcelona o vas a comprar a la mateixa cadena de supermercats on compres a Barcelona, no estàs fent empordanisme. Si vas a la carnisseria de l’Armentera i compres el pa a la fleca del poble, això ajuda. I si a la tarda vas a fer la botifarra al centre social, també. A veure, empordanès ho és qui vol sentir-se empordanès. No ens equivoquem: ser empordanès no és ser ni millor ni pitjor que un altre, però hi ha uns trets que es noten.

Ho explico amb una anècdota: vaig estar imitant Jordi Pujol a la ràdio durant 25 anys, amb Luis del Olmo, i un dia al Liceu el vaig imitar cara a cara. Pujol em va preguntar d’on era i li vaig contestar, fent de Pujol: “De Figueres.” Ell va respondre: “Ja ho entenc tot.” És així: situar-te a l’Empordà ja et defineix. Tenim aquest punt de bogeria que ens identifica, jo vull creure que en positiu, i s’ha d’aprofitar. En el fons, molts empordanesos demanem la independència de Catalunya per l’endemà poder demanar la independència de l’Empordà, cosa que no podrem fer, per cert, perquè la llei de desconnexió no ens ho permet.

Saps jugar a la botifarra? És un element. Jo fa més de 30 anys que visc a Barcelona, tinc dona de Barcelona, i els meus nens són socis del Figueres. Ni del Barça, ni del Madrid ni del Girona: del Figueres. Aquests sopars i aquests “me cago en Déu” de tant en tant, i trobar-te amb un amb qui anaves al col·legi, eren una manera de reivindicar allò local a Barcelona, la gran ciutat cosmopolita per excel·lència. Com deia Dalí: “Del localisme, a la universalitat.”

No en tenim cap, però no hi hauria cap problema si hi volguessin venir.

És evident que estem en una fase en què, fins i tot en l’àmbit polític, els dos consells comarcals estan treballant la marca conjunta Empordà. Jo treballo ara a Empordà Turisme; administrativament, treballo per a l’Alt Empordà promocionant el turisme d’aquesta comarca, però, quan em presento en una fira internacional, sempre dic que soc de l’Empordà, no pas de l’Alt Empordà. Compartim estand amb el Baix Empordà i es veuen rètols de dos consells comarcals; no passa res. Tenim mapes comuns de camins de ronda i de rutes del vi; en canvi, per al senderisme i altres activitats, cadascú té els seus. Per ara, això va així.

Ja m’hauria agradat! Els inicis d’Entramuntanats es remunten precisament a una època en què, a Barcelona, en el sector dels mitjans, teníem l’anomenat “clan de l’avellana”, amb Buenafuente, Carles Francino, gent de Reus, gent de Tarragona... Nosaltres teníem Francesc Cruanyes a TVE, Jordi Jordà, Lluís Arté, Montserrat Minobis a Radio Nacional... Però no vam arribar mai a ser lobby ni res.

Una cosa que no pot fallar és la quina: la fem la primera setmana de desembre, amb productes de l’Empordà. Dels productors i empreses que ens donen suport (oli, vi, pomes...), fem paneres, i la canto jo: les mamelles de la Paula i tota la conya... Sona molt estrany a Barcelona; la gent no sap què és una quina fins que els dius que és com un bingo sense diners. L’altre puntal és el premi a l’Entramuntanat de l’Any. És un guardó que cada any s’entrega a una personalitat que ha contribuït a difondre l’empordanisme arreu: l’últim va ser Xavier Pasqual, pel 15è aniversari de l’Acústica. També han rebut el premi Maverick Viñales (no se sap mai si és de Roses o de Palau-saverdera), Ferran Adrià, Paco Pérez... I, al seu dia, Fabià Estapé i Joan Trayter, entre molts altres. El guardó és una figura creada per Eduard Bartolí que representa la tramuntana. No és el valor que té –val 30 euros–, però és un símbol, i sí que ens ha donat un cert prestigi i ressò, i més encara a l’Empordà.

Estem en una fase de calma. Fa 20 anys, quan no hi havia xarxes socials ni mòbils, anàvem a Barcelona amb un tren que trigava dues hores i mitja. La majoria no teníem ni cotxe per pujar i baixar, i trobar-se a Barcelona era una de les poques maneres que teníem per mantenir el contacte amb la gent de la colla. Ara els empordanesos que són a Barcelona no tenen necessitat de formar part d’Entramuntanats per estar en contacte. Ja tenen els seus grups d’estudiants o altres grups. Aquella necessitat de difondre l’empordanisme s’ha anat diluint.

Volem fer un gir i treballar per ser una mena d’ambaixada de l’Empordà a Barcelona: si un escriptor vol presentar un llibre a Barcelona, ens contacta i busquem un lloc, i com a mínim tens la claca d’empordanesos que ens hi apuntem. Ens agradaria, per exemple, reservar un dia Luz de Gas i portar-hi grups de rock empordanès, tot organitzat per Entramuntanats. Si no ho estem fent, és perquè val calés. I avui dia no vagis a demanar calés. Vivim amb uns 70 socis que paguem una quota de 30 euros l’any. A banda, tenim uns 150 socis que venen als sopars –la diferència és que els socis paguen 3 euros menys–, i una llista de 1.500 persones a qui enviem la informació del que fem.

No em faria res ser-ho, en el sentit que qualsevol empordanès tingui un punt de referència quan arriba a la capital, per tenir aquesta simpatia –en el sentit grec de la paraula– de tenir algú a favor quan arribes. Això em semblaria bé. Lògicament, al segle XIX, quan arribaves a Barcelona, si tenies un ateneu empordanès, et trobaves com a casa; ara ja no ho necessites. Surt més a compte fer el trajecte diari de Figueres a Barcelona que no pas buscar pis a Barcelona. Nosaltres vam néixer com un divertimento; hem passat a ser una associació cultural que vol fer difusió de l’empordanisme a Barcelona. Tenim un projecte, un somni, que ha quedat arraconat: la Casa Empordà a Barcelona. Copiant el model de la Casa Mallorca, amb un espai cultural de presentacions, llibres, etc. I, al costat, un bar, rebost de productes locals. Al seu dia, vam fer una proposta, parlant amb administracions. El projecte hi és, però lògicament tot això ha d’anar acompanyat d’un pressupost, i amb la crisi va quedar aparcat.

Hi ha gent que fa anys que és a Barcelona i ja no va a Figueres. Jo fa més de 30 anys que hi soc, però els divendres a la tarda agafo els nens i vaig a casa de la meva mare, a Vilafant. Els diumenges, com un ritual, anem a veure el Figueres. Acabat el partit, agafem l’entrepà, autopista i cap a casa a Barcelona. Això és fer empordanisme. Ser entramuntanats és una barreja de sentimentalisme i pragmatisme.