Dubtes incòmodes
Els psicòlegs recomanen ajudar els infants a explicar com viuen l’actual clima d’incertesa i, sobretot, com se senten
Cal estar atents a canvis en el nen o el seu joc
És important parlar de temes espinosos com les càrregues policials
Més enllà de les paraules, és essencial transmetre calma i generar confiança
“Per què la policia ens agredeix si la seva feina és protegir-nos?” És la innocent –i lògica– pregunta que el Martí, de 6 anys, fa insistentment als seus pares aquests dies. Respondre no és fàcil, però és important que els nens expressin els seus dubtes i que els pares els facin saber que estan al seu costat per respondre o per oferir-los calma, seguretat i amor quan ni ells mateixos tenen la resposta. “Hi ha infants que fins i tot van veure les càrregues policials, però a la vida poden passar coses molt dures, i com es van paint i quin acompanyament rebem marquen la diferència i eviten que es converteixin en traumes”, resumeix la psicòloga Layla Abdó. Per fer un bon acompanyament, explica, el primer que cal és esbrinar com estan vivint els infants aquella realitat. Massa cops oblidem que els nens no veuen ni processen les coses igual que els adults.
Per protegir els fills –perquè pot semblar que la veritat farà massa mal–, els pares poden tenir la temptació d’obviar els temes més espinosos o, al contrari, intentar anticipar-se i explicar de manera simplificada moltes coses que a nosaltres ens preocupen i creiem que als infants també, però els dos extrems són desaconsellables. Tal com explica la psicòloga clínica Mireia Forns, “els podem protegir i evitar que vegin imatges violentes, però no tenir-los en una bombolla”. Sobretot, reflexiona, perquè els infants “són esponges i ho capten tot, pretendre negar que en l’ambient hi ha una situació de tensió no és real”. Ara bé, relata Forns, també cal tenir en compte que “cada edat pot processar un tipus d’informació i d’una determinada manera, així que no s’ha de donar al nen més informació que la que necessita”. Aquesta psicòloga amb consulta a Sant Celoni i Barcelona recorda que “hi ha una cosa molt bona en els nens, i és que si confien en l’adult, quan tenen un neguit, l’hi transmeten”, de manera que el més recomanable és “mostrar-nos disponibles, fer-los veure que el pare i la mare –o l’adult de referència– són allà, i esperar que siguin ells els que vinguin i ens expliquin què és el que volen saber”.
No sempre serà tan fàcil, així que hem d’estar alerta i vigilar qualsevol canvi en el caràcter del nen o la seva manera de jugar per saber si, tot i no dir-ho, el que tots plegats vivim està afectant el menut. “Hem de facilitar que puguin expressar-se, els infants són molt espontanis i ho acostumen a fer sols, però si no hem de facilitar-ho a través de les preguntes, el dibuix o el joc”, apunta la psicòloga i coach familiar Sílvia Martínez. “Dependrà de l’edat i sobretot de cada nen, tu més que ningú coneixes el teu fill i saps què necessita”, puntualitza.
També Carme Guillén, coordinadora del grup de treball de psicoanàlisi i societat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, diferencia entre “els nens que espontàniament parlen i fan preguntes i els que són més tancats i reaccionen aïllant-se, als quals hem de preguntar directament”. A tots ells els hem d’ajudar a connectar amb les emocions que senten i posar-hi paraules –ràbia, por...– però als que s’han tancat els haurem de dirigir una mica, amb converses tranquil·les i empàtiques, indica. Una bona manera de començar seria fent-los reflexionar: “Potser et sents trist o enfadat...”
Posar en ordre tantes emocions no és fàcil per a ells però tampoc per als seus pares, que en els últims dies també han viscut episodis que per a molts d’ells són inexplicables. “Per què la policia ens agredeix si ens ha de protegir?”, la innocent pregunta del Martí és una qüestió que no només ens pot fer vessar de tristesa sinó també d’indignació i d’impotència. Però estem parlant amb els nostres fills, el que més estimem del món, i les premisses són clares. En primer lloc, el que importa no és el que sentim i pensem nosaltres sinó què pensen i com se senten ells.
Tal com reconeix Martínez, és molt difícil explicar fets tan complexos i fins i tot inexplicables com ara que un gest pacífic va generar una onada de violència, però posa èmfasi en el fet que “no és el moment d’entrar a explicar què penses com a adult” sinó de fer aflorar els sentiments i dubtes del petit: “Què en penses, tu?”, “Com et sents?”. Si els nens són més grans i continuen preguntant, “defensar la pau sempre és un bon recurs”, tot i que si insisteixen que no entenen per què una trobada pacífica va ser resposta a garrotades, és lícit acceptar que hi ha coses que tampoc entenem. Depèn de l’edat, afirma Guillén, però es pot admetre que no sempre els grans saben gestionar situacions de conflicte límit. Confessar que hi ha coses que els adults tampoc entenem o no sabem fer serà fins i tot una bona lliçó per als petits.
Evitar els bàndols
El que és vital és recordar que als nens se’ls ha d’explicar les coses en el seu llenguatge però sense simplificacions perilloses com ara la dicotomia de bons i dolents. En paraules de Forns, “el comportament de la policia, per exemple, s’ha d’explicar sense entrar a culpabilitzar ningú ni caure en els insults”. La missió de pares, avis o mestres és aquí, com sempre, donar-los calma i seguretat. “El que han de saber els infants –continua la psicòloga– és que sempre estarem al seu costat, per tot el que necessitin.”
Cal no oblidar que el pensament dels nens té tendència egocèntrica, creuen que tot gira al seu voltant, així que si veuen els pares tensos pensen que són ells els que han fet alguna cosa malament. És per això que ignorar tot el que està passant no és una opció, ja que l’infant encara ho passarà pitjor, si realment està angoixat. Ara bé, per parlar-ne cal buscar sempre el moment idoni, encara que haguem d’ajornar la conversa.“Si els expliquem les coses nerviosos, no es quedaran amb les nostres paraules sinó amb la nostra por”, adverteix Forns.
Alícia Álvarez és coordinadora de les àrees d’intervenció i investigació de la Unitat de Crisi de Barcelona, nascuda a la UAB. Una de les línies de treball d’aquest centre és la gestió dels incidents crítics amb els infants, i de fet algunes escoles ja han trucat per saber com gestionar l’angoixa que poden tenir els alumnes aquests dies. Al pares i mestres, Álvarez els recomana “abaixar els nivells d’activació, afavorir la tranquil·litat i la calma i, per sobre de tot, contestar qualsevol pregunta que tingui el nen.” Com la resta de professionals, també insta a protegir-los de les imatges de violència i explicar-los les coses amb el seu llenguatge, tot i que insisteix que, “si hi ha coses que no saps, has de poder dir que no ho saps”. “És important –continua– que vegin que també estàs perdut, perquè si no et permets determinades emocions ells tampoc ho faran.”
Pels psicòlegs, la feina que els mestres fan parlant-ne a classe complementa molt bé el treball que es fa a casa, ja que comparteixen experiències i sentiments amb els seus companys i veuen que tots es troben igual o descobreixen nous punts de vista. Els que segurament necessiten més ajuda, a casa i a l’escola, són els menuts que van patir en primera persona la repressió policial perquè el diumenge 1 d’octubre eren en algun dels centres agredits. En aquest cas, constata la psicòloga Carme Guillén, caldrà fer una feina extra, ja que a part de la por que van passar, es va fer miques una cosa molt important per a ells: la idea que els seus pares eren invencibles. “Han vist que les persones que consideraven fortes i que sempre els havien de defensar, no podien fer-ho.”
Vivim temps convulsos, en els quals les muntanyes russes emocionals són el pa de cada dia. És per això que la majoria de professionals que treballen amb nens també recomanen que els protegim de determinades converses d’adults. Hi ha moltes coses que no entendran, hi ha insults que és millor que s’estalviïn i, sobretot, poden caçar paraules a partir de les quals és fàcil que s’imaginin el pitjor. Perquè els nens, segons recorden els psicòlegs, quan no tenen prou informació o la tenen parcial imaginen. “I les seves angoixes creixen llavors de forma desmesurada”, adverteix la coordinadora d’intervenció de la Unitat de Crisi de Barcelona.
Cadascú les seves raons
Pel que fa a les nombroses manifestacions i mobilitzacions que poden veure o fins i tot en les quals poden participar aquests dies els nens, els experts aconsellen una altra vegada explicar-los tot el que vulguin saber. Segons Martínez, es pot indicar simplement que “la gent vol expressar coses que pensa”. Guillén hi afegeix que “cada família pot assenyalar els motius de mobilització, ja sigui defensar els drets humans o la pau o la nació catalana, per exemple”, i Álvarez hi està d’acord: “Quan hi ha involucrades diferents creences és important que cadascú expliqui per què fa les coses.” L’essencial, reitera, és “donar un perquè, encara que sigui un «no ho sé però soc aquí pel que faci falta»”. Que per moltes coses greus o injustes o desconcertants que passin sempre estarem al seu costat és la gran certesa, la veritat absoluta que regalem als nostres fills amb l’esperança que l’amor sigui una força prou poderosa per compensar tota la resta.