“N’he après molt, dels immigrants”

Un dia se’m va acudir portar un llibre que hi havia un mapa del món, i els alumnes, que llavors eren tots gambians, no n’havien vist mai cap, i al·lucinaven.

Devia ser cap al 2000. No n’havien vist mai cap, i quedaven parats. “I això és la terra? I això és el mar?”, deien. I de resultes d’això vaig demanar un mapa a l’Ajuntament per penjar-lo a l’aula, i els agrada molt encara. Els que venen ara ja saben què és un mapa, però veure el seu país allà... “I Catalunya on és?”, diuen.

Sí, estan al corrent de tot. Perquè parlem de fets que passen. Una mica de tertúlia política també hi és, i m’agrada que sàpiguen per què som tantes persones que demanem la independència.

Va ser el 1992, i la idea va ser dels gambians que hi havia a Vilobí. Ja feia temps que hi eren, algun de casat amb criatures que anaven a l’escola del poble, i van veure la necessitat de parlar català. A Santa Coloma hi havia l’associació Samba Kubally, que feien classes, però no podien anar-hi ells. I sobretot eren els que estaven a la granja el Trèvol i a Can Baldiri, que tenien uns hivernacles que cultivaven verdures. I van anar a l’Ajuntament a demanar si aquí se’ls podia fer classe. A l’Ajuntament ho van consultar amb els mestres i van dir que ells no podien, i van demanar a gent que volgués fer-ho. I van dir-ho a la meva jove, que és psicòloga, i ella em va dir “no t’agradaria fer-ho?” És una cosa que fa per a tu.

No ho sé [riu]. No li ho vaig preguntar.

No, però hi havia una colla que sempre ens apuntàvem a coses i miràvem de moure coses. Aquesta colla, que ja n’hi havia que estaven ficats aquí, com la Dora Santamaria, vam posar-nos a fer les classes. Però necessitàvem un local i aquí a Vilobí llavors hi havia mossèn Tomàs, que res d’anar-li a demanar una cosa d’aquestes! I vam anar al rector de Salitja i va dir que ens deixava els baixos de la rectoria. I com que uns eren a Can Baldiri i altres a la granja el Trèvol els quedava a mig camí.

No, érem molts, amb la Dora, l’Hermínia, l’Albert... molts. Hi anàvem els vespres a les nou i acabàvem tard, i no teníem material de res.

Van venir uns quatre o cinc homes. Després van portar les dones. N’hi havia un que era molt alt i gros, que no era gaire espavilat, i no deixava venir la seva dona. Va venir un temps, i li agradava molt, però després ell no la deixava venir.

Sí. Una vegada els vam llegir la carta dels drets humans, per fer-los veure que no estava bé picar la dona, i ells deien que sí, i que matar també es podia fer!

Sí, a les cinc del matí s’aixecaven a resar... Vaig tenir fins i tot un imam marroquí a les classes, però donava ordres a tothom, i a les professores ens volia convertir.

L’altre dia ho vam comptar: 41.

Sempre els ajudem en el que podem, i ara si no en tenen, de feina, com que també estic en el Banc d’Aliments, els ajudem a anar amb l’assistenta social... Em va fer molta il·lusió l’homenatge que em van fer, jo volia celebrar els 25 anys d’Osireri amb una festa, però no m’imaginava tot allò. Va ser molt maco, i encara ara em trobo alumnes que ens donen les gràcies. Un va marxar fa temps i l’any passat va venir de Dinamarca i em va donar les gràcies perquè deia que l’havia ensenyat molt bé.

A Càritas, Onyar Solidari, pel càncer, l’ANC i al GMI. Anava a les llistes. I ara al grup de Dones del Bagastrà. No sé dir que no [riu].

Ens costarà, haurem de treballar molt, però crec que s’aconseguirà. Costarà perquè amb la gent que tractem no hi ha manera, i no ho entenc. Si tens un amic i vol separar-se de tu, fes-ho de manera que sigui en pau, no? Però soc sempre optimista.

Perquè els ho vam preguntar. Vam dir, hem de posar nom a aquestes classes. Ells tots parlaven sarahule, però és un idioma parlat, no escrit. No saben com escriure’l i els vam preguntar com es diu en sarahule benvinguts, i van dir: “Osireri”. I vam batejar el grup així.

Ara sí, però n’he tingut de Mali... de molts llocs. Però els primers eren tots de Gàmbia.

No, mai. Tot i que a alguns grups de vegades no els agradava estar amb segons quins altres, això és veritat.

Primer feia classes a dones i homes separats. En principi perquè a les dones els anava bé fer les classes aprofitant que anaven a recollir la mainada a l’escola, però des del 2004 vaig dir s’ha acabat, que vinguin tots. Però de vegades amb segons quin grup, sobretot marroquines, segons el que diguis, pleguen de venir. Un dia els vaig dir que s’acabarien traient el vel, que aquí les nostres àvies també portaven el cap tapat, i nosaltres quan anàvem a missa també portàvem una mantellina.... Doncs no els devia agradar, i no van tornar més...

Sí, també vam tenir una alumna que va acabar venint perquè no conèixer el català li creava problemes. Quan el fill havia d’anar al metge l’home havia de deixar la feina, i li van dir que anés a classes de català amb nosaltres. El problema és que venia, però amb el marit al darrera. No podia venir sola. Ella feia les classes i ell s’estava dret darrere seu. Un dia em va dir: “M’agrada molt venir, però és que ensenyes homes, també...” I va deixar de venir. Però de vegades pleguen i després tornen. I a més s’ho passen bé.

Sí, però t’hi tornes més. I també veus com és la gent, perquè algú, en veure que em feia amb gent de Gàmbia també em va dir “aquestes amistats, tens?” I és que amb aquestes coses també acabes coneixent la gent. I també he après moltes coses dels alumnes.

Ells tenen un gran concepte de la gent gran. Per exemple, el que és més gran no fa el menjar, els altres el serveixen. I veus com s’ajuden tots. Tenen més sentit de comunitat; aquí som més individualistes.

Sobtar potser no, però alguna anècdota divertida sí. Recordo que una família ens va dir que tenien un sofà de dues places, gairebé nou, que no feien servir, i que si el volia algú d’Osireri. Era un sofà molt bonic, amb brodats i molt elaborat, i ben nou. El van anar a buscar, el van carregar a la furgoneta i un dia van venir a dir-me “tenim un problema amb el sofà, que és tan maco que el tenim al mig de la sala i no ens hi asseiem”. I vaig dir “home, si us el van donar és perquè el feu servir”, i van dir mira, “doncs si de cas només hi seurà en Califa, que és el més gran!”.