“Jo estudiava filosofia, filosofia de la vida”

La primera vegada va ser quan tenia vuit anys, amb la família, des de Garriguella. Érem tres germans, i aquí a Santa Coloma hi havia més oportunitats. El meu pare ja era de per aquí. Era de pagès, i pertanyia a Sant Hilari. I el pare de la meva mare era de Santa Coloma.

Hi vaig arribar quan tenia 8 anys, i als 10 vaig anar al seminari [de Girona]. Vaig perdre, d’alguna manera, la connexió. Als 16 anys vaig fer diverses feines a Santa Coloma. De transportista, en una fàbrica tèxtil, de comptable, de viatjant de llenceria per la província de Girona uns dos mesos, quan vaig treure’m el permís de conduir...

Aquí feia de boy scout; ja fèiem algunes coses, però m’avorria. I vaig anar a Barcelona a veure què passava... Vivia en una pensió i intentava vendre porta a porta assegurances, terrenys, llibres... I no venia res [riu].

Sí, sí. Sense calés. Voltava Barcelona a peu, de dalt a baix, i només allò ja em satisfeia; veia coses que al poble no veia, com una parella allà al portal, a la nit, amorrats, agafant-se i grapejant-se... I em passejava pel barri Xino. Era ben acollit, feia d’observador.

Buscant feina a La Vanguardia [espanyola], vaig veure un anunci per incorporar-se al cos de paracaigudistes. El contracte era de dos anys. Volia sortir d’Espanya, perquè Barcelona ja no em deia res. Com que pagaven bé i no necessitava diners de fora, m’hi vaig apuntar.

Vaig començar el curs a Alcantarilla [Múrcia]. Van ser dos mesos i mig, em penso. I després, la segona bandera, a les Canàries, a Las Palmas, a l’estiu.

Sí, era un curs per saltar en paracaigudes, això a Alcantarilla.

Sí, era paracaigudista militar. Després, hi va haver un trasllat de bandera i vaig anar a Alcalá de Henares (Madrid). Hi vaig estar tot el 1969 i part del 1968. Hi vaig entrar el gener del 1968. Del cèlebre [Maig del] 68, no en vaig saber res [sic]. Vaig acabar el gener del 1970 i, com que em tocava entrar-hi el març del 1970, em vaig estalviar la mili normal.

Sí, és dels únics títols que tinc. I ara no em serviria de res.

Per tenir calés per sortir, vaig treballar a Sabons Camp. Fèiem els productes Colón i Helena.

A la fàbrica, no. De venedor. Amb un 600 pel mig de Barcelona, fent carrers.

Hi vaig entrar i em van fer un test un dia. [...] Un 7,8 ja és per anar a províncies, però és norma de la casa començar per baix [...]. A mi em feien dormir a Granollers, perquè, si hagués dormit a Barcelona, hauria pogut perdre les nits. I a Barcelona venien venedors d’Espanya a prendre’n. Se suposava que a Barcelona hi havia la millor plantilla. I vaig acabar d’ajudant d’un basc que venia a aprendre’n [riu]. I, al cap de dos mesos, abans del final del període de prova, el cap em va dir: “Això no és per a vostè.” Els dissabtes al matí, per no anar a emprenyar a les botigues, teníem conscienciació. I l’únic que replicava alguna cosa era jo. I l’únic que solucionava coses als clients era jo, que m’entretenia allà al magatzem. I això no convenia. Allò no era vendre. Immoral, això de vendre. I, de comprar, tampoc en sé. Compro coses que no em serveixen, ni d’entrada.

Em diuen que em perdo el futur, això d’internet. I jo dic: “No, això no és el futur, això és el que hi ha ara.” El que hi haurà és el psiconet (o psiquenet); això és el futur. El món de la idea, la psique, la telepatia i tot això. Això és el futur, encara que l’espècie humana no ho vulgui.

La psique no la guiarà ningú. Els russos, telepàticament, ja intervenien missatges en la Segona Guerra Mundial amb submarins. Ja hi ha gent preparada. O sigui, d’intervencions, n’hi haurà. El món de la idea, que els grecs diuen que és un món comú. I jo, tots els llibres que obro: el primer, tota reproducció a mà... I jo, la poesia, d’on la trec? Molta gent es pensa que soc un intel·lectual que elaboro. I jo, d’on es pensen que la trec, la idea? Em ve. Si no em ve, no escric.

Vaig guanyar 3.000 pessetes [a Barcelona]. Un company va rebre un oferiment per anar a França. I hi vam anar, cap a Agen, entre Tolosa i Bordeus. I al setembre hi havia la verema. I em van dir que anés cap a l’altre costat, cap a Carcassona, que hi havia camps internacionals d’estudiants per a les veremes. Deixo la maleta i el vestit que la meva mare em deia que em posés. I la gent deia: “Hosti, quin nano més intel·ligent, aquest de la Costa Brava...” Oficialment, jo vaig sortir a aprendre llengües. La intenció era molt noble [Riu]. Vaig deixar vestit i maleta.

Vaig anar a parar a Lézignan [Lesinhan de las Corbièras], que era un poble semblant a Santa Coloma i que tenia diari i tot. I com l’emplenaven? [...] Em van vacunar i vaig treballar en aquell camp un mes i mig. Em vaig trobar vinyes a ple sol. Després, vaig cap a Marsella, a l’alberg, i d’aquí, cap al port. Entraves al port amb el passaport i al vespre et donaven els calés.

Era l’any 1970. Ens van donar una feina fixa, i vam decidir anar a Ajaccio [Còrsega], a l’illa. Vam aparcar en tendes en una platja un mes de març, i ens va nevar, quan feia cinquanta anys que no havien vist neu. I vam sortir al diari d’allà. I l’endemà ja teníem casa i ofici, de manobre.

En començar, a França, tot eren estudiants, i jo deia que era estudiant de filosofia. I em van preguntar per Puixkin i per Gorkin [sic]. Jo no en sabia res. I em deien: “Hòstia, sí que us té collats, Franco!” [riu molt].

Exacte, jo estudiava filosofia, filosofia de la vida. I en aquell diari [el dia de la nevada] posaven que hi havia Lluís Bayés, estudiant espanyol de filosofia. No tenia cap altra cosa a fer.

Amb el libanès, vam decidir que s’havia acabat la història i vam tornar a Marsella, a l’alberg. I allà va arribar un autocar amb gent belga, primer a Anvers, però no hi havia feina, i vam seguir fins a Amsterdam. En el llenguatge internacional, fèiem de docker: càrrega i descàrrega del vaixell, neteja i reparacions.

Allà es pot dir que vaig renéixer, per segona vegada. La primera va ser al seminari.

Al seminari, els tres primers cursos vaig estar en una ona grisa, trista, de disciplina. No passava res, no hi havia teatre perquè estava en obres... A quart [curs], hi va haver una epidèmia maligna pels internats de Girona i ens van punxar i no sé què. Tothom es posava malalt, no cabien a la infermeria, i tothom cap a casa. A quart, de quaranta, en quedàvem una dotzena. I un garrotxí em diu: “Bayés, t’has fixat que tots són a casa i tu i jo estem aquí fent el burro com cada dia? No hauríem d’anar a casa?” I em va dir que s’havia de tenir febre per anar-hi. Fregant el termòmetre davant l’infermer, vam aconseguir tenir febre. Pujava i baixava la febre... Ens van portar a dalt del pis, en habitacions de quatre, i ens van pujar al segon pis; en dèiem “el cel”. Jo he estat al cel! I, al cap d’un mes, el metge ens va dir que teníem cansament intel·lectual, i ens va dir que ens n’anéssim cap a casa [...]. Això era el curs 1960/61. El febrer del 1961, John Glenn va sortir a l’espai. Va ser el primer astronauta, i jo estava a Santa Coloma escoltant la ràdio.

Al cap d’un mes, vaig tornar al seminari, i un company em va dir: “Aquesta malaltia t’ha fet més bé que mal.” I, al cap de tres dies, va venir un grup que em va dir que ja s’havia estrenat el teatre. Em van dir que faltaven quinze dies, i que un s’havia posat malalt i que havia de fer el seu paper. Jo no sabia de què anava. Era el paper que tenia més lletra. I què va passar? Va ser un gran èxit; sense perdre el guió, fotíem unes improvisades que la gent es petava de riure.

El coneixement de l’LSD [dietilamida de l’àcid d-lisèrgic]. Hòstia, collons! Quina quantitat de viatges, i dels bons! Ser en el món de la idea, i allà veure tot el que vulguis, tot el que pensis. Els ganduls que no foten res, però que pensen, generen idees, i en queden trossos.

N’ets conscient, ets consciència de la idea. Ets la idea. És com l’ayahuasca [beguda de pobles indígenes de l’Amazones]. És una altra dimensió, és l’estat de consciència. La natura, sense fer cap esforç, l’estimes. Et sents dins del cosmos. Les ments paranoiques val més que no ho tastin, perquè hi poden quedar penjats.

Sí, sí. Perquè els colors, amb drogues d’aquestes, són espaterrants; és un món psicodèlic.

Pintava o, si no, rentava plats en un hotel jueu.

Cinc anys. Vaig estar en un ferri suec [de transport de persones] i en un petrolier belga.

El 1974, amb els calés del petrolier, vaig viure tot un any. El 1975, Franco va morir, i al nou pis, vaig obrir un armari, buit, i hi vaig veure una pel·lícula. L’únic que hi reconeixia, a la dreta, un número, el 1.687, i una veu exterior que em deia que havia de venir a morir a Castanyet. No sabia que anés a buscar res. Em va venir a dir que era filibuster a Amsterdam; sortia d’allà, amb gent de mal veure, pirates. Se’m va donar aquest canvi.

Els armaris i els miralls es veu que són els que permeten fer un canvi de dimensió.

L’any 1975, el moviment hippie ja era tot fora. Jo passava com un veí d’Amsterdam i parlava neerlandès, i vaig proposar a una amiga de casar-nos. A l’Ajuntament d’Amsterdam, hi havia una colla d’anarquistes que es deien Els Follets. Vivíem sense documentació, i hi havia de tot: espies, periodistes (el que més abundava)... De tot [...]. Franco havia mort, vaig tenir una crida, i aquella dona amb qui em volia casar em va dir que m’havia de casar amb una catalana.

I tornar, on? [Del 1970 al 1976 havia estat fora] El 1976 vaig tornar a baix, amb la família. I aquí vaig pujar el març del 1978 [...]. A Amsterdam se m’havien acudit moltes idees i molts possibles xous, i la idea de baixar del campanar [disfressat] amb una corda d’escalada ja l’havia visualitzada allà.

Sí, sí, amb la ment oberta [i ho va acabar fent]. Vaig instaurar el carnaval perquè em van arribar instruments i un capgròs de la colla de València. Vaig connectar amb els hippies, que estaven més lliures i tenien aquesta casa i es podia obrir [allà on viu havia estat una casa oberta].

Infern Selvatà era un grup de cercaviles, i el grup de dimonis, de correfocs, i hi va començar el Sol Solet i els gegants. Amb Infern Selvatà, vam anar a la Fira de Tàrrega i tot.

Van construir una àguila a partir d’una mostra d’un tapís de Sant Pere Cercada, i la idea era muntar algun personatge per acompanyar l’àguila. I els constructors, per unanimitat, em van triar a mi.

Els vaig dir que esperessin que estigués mort. No sé si hi ha algú viu que tingui un capgròs, i que el faci ballar ell mateix.

No soc ni de premis ni d’honors.

És el Ball del Rossinyol, de per allà a Tarragona. Per carnestoltes, es feia un concurs que consistia a ballar portant un porró a sobre, i el que aguantava més era considerat el rei del carnestoltes.

En Nona [el dissenyador del capgròs de Lluís Bayés] ho va portar de Tarragona. Ell era de Mataró, però ja va morir. En la inauguració, vam tocar el Ball del Rossinyol. Jo no l’havia sentit ni ballat mai, però les violinistes van dir a un organitzador: “Que ho heu assajat?” I van dir: “No. En Lluís ho ha ensopegat bé.”

A Santa Coloma, per la festa [al setembre]. Hi vaig sortir dos cops, amb els de la Faràndula, els que es cuiden de l’àguila, i dos capgrossos, en Salvi, el primer que va morir en la Revolta dels Segadors del 1640, i després jo, en Lluís Bayés, que soc viu. Ja veus quina gràcia.

Hi he col·laborat en els reportatges de fotos. Dalí, Serrallonga, en Quixot... Fèiem fotos i un altre feia el text [per a la festa].

Poesia descriptiva; de natura, no em surt. Faig poemes de denúncia, de queixa. Em foto de tothom, i després en faig de filosòfics i místics. Es publiquen a Ressò, els de crítica [revista mensual de Santa Coloma].

Hi estic en contra. Vaig formar part de la plataforma anti-MAT. M’agraden les associacions, però no hi puc ser. Algú diu que m’ho agafo massa seriosament.