Un ofici que s'acaba
Mentre que la festa dels Tres Tombs continua creixent, els basters, que elaboren els arreus de les bèsties, no tenen continuadors
No fa tant de temps que les ciutats i quasi cada poble tenien els seus basters. Ara es podrien comptar amb els dits de les mans els que queden repartits pel territori. La feina d'aquests artesans era fonamental en una societat que necessitava els animals per treballar al camp i per transportar persones i mercaderies. El baster feia i arreglava els arreus, les peces de cuir i ferro necessàries per enganxar els cavalls als carruatges o a les eines de camp. L'ofici passava de pares a fills o als aprenents que s'ocupaven als tallers.
D'ofici, baster
En Francesc Borràs va aprendre l'ofici del seu pare, Francesc Borràs Llorens. «Ell va fer d'aprenent a cal Joan baster, de Mont-roig del Camp. Després va baixar a Cambrils i es va posar a treballar amb un baster del poble fins que va obrir el seu taller. Jo tenia catorze anys i ja estava al cap del taulell», recorda en Francesc, que explica: «Treballàvem per als pagesos. Es feia molta reparació, algun collar nou... Llavors el pare deia: ‘Aquest trigarem a veure'l en molt de temps!', i és que les peces duraven molts i molts anys!»
Treballar per als pagesos també suposava «cobrar una vegada l'any, quan ells cobraven la collita, això si l'anyada era bona, si no... s'havia d'esperar fins a l'any següent».
En els darrers anys, però, la feina del baster ha canviat: «Està dedicada al luxe perquè les bèsties llueixin als Tres Tombs», diu en Francesc, que encara fa alguna peça, perquè, diu: «no em sé estar sense fer res i per mantenir a ratlla l'artrosi de les mans.» En Francesc participa als Tres Tombs de Cambrils, i cada any estrena una guarnició.
Peces úniques
Cada una de les peces que elabora el baster és única i diferent de les altres: «És clar que puc reconèixer les que he fet jo», diu. En Francesc compara la seva feina amb la d'un sastre: «Prenem les mides al cavall, al ruc o a la mula, fem els patrons i dissenyem cada guarnició. Jo abans de començar cada peça ja he imaginat com serà», i descriu: «és un ofici que requereix molta paciència, perquè fer guarniments demana moltes hores i t'ha d'agradar molt. A més, tot està cosit a mà...».
Aquest amor per la que ha estat la seva feina li fa lamentar: «Els oficis artesanals es van començar a perdre quan es va acabar la figura de l'aprenent. Ara ho volen arreglar, però ja s'ha fet tard!»
El taller, les eines i les peces
Els basters fan el cabeçó, el collar, el selló, les retranques, la ventrera, les regnes, els bridons, el civader, la cabeçada de quadra, el selló de llaurar, la sofra de llaurar, tota mena de corretges, el guardapols i tota la guarnició... És a dir, tot allò necessari per vestir, subjectar i protegir els animals, excepte la sella de muntar, que es produeix industrialment. Aquestes peces s'elaboren amb cuiro de vaca i d'ovella. També utilitzen palla de sègol i llana per omplir els collars, roba, fil de cànem i altres fils, cera, sivelles, i tatxes de tota mena per fer els dibuixos. Algunes de les eines que utilitzen són les gafes (per subjectar peces i deixar lliures les mans), l'alena per fer forats, el martell, les tisores, el compàs de puntes, la mitja lluna (un tallant), el clotell, la màquina de tallar, la foradadora... Per saber-ne molt més es pot consultar el llibre Vocabulari de basters de Maria Lluïsa Bruch i Júlia Plaza, publicat per Carrutxa.
