Qüestió de llengües
Arribo a l'estació de Calella amb prou temps per agafar el tren. Viatjar en un transport públic provinent d'una destinació turística t'obliga a ser previsora si no vols passar-te el viatge dreta, perquè els turistes són experts en la recerca i ocupació de seients. El meu objectiu és arribar a Sants utilitzant la línia C-1 de rodalies prèviament alertada que hauré de fer uns quants canvis ateses les obres que han anul·lat l'estació de Plaça Catalunya. Jo me n'he informat, però suposo que no tots els viatgers han planejat el viatge fins a aquest punt. De fet, mentre espero que arribi el comboi em sorprèn no escoltar des de megafonia algun missatge que alerti de la nova situació. És cert que a l'estació hi ha penjats cartells amb la informació pertinent. Però no és menys cert que només ho estan en castellà i que més del cinquanta per cent dels viatgers que pugem al tren pocs minuts després de les nou són estrangers.
El trajecte fins a Mataró esdevé en silenci absolut pel que fa a informació del servei. Tan sols la coneguda veu de dona que anuncia, una a una, les estacions. Un cop a la capital del Maresme, sembla que el xip comunicatiu es posa en marxa i ja no pararà fins a l'entrada a Barcelona. Comptabilitzo deu missatges que alerten de les obres a Plaça Catalunya i de quines són les alternatives: quatre en català, quatre en castellà i dos en anglès. Al meu vagó hi ha una parella alemanya, una família holandesa i un home rus, segons dedueixo veient la guia de Barcelona que consulta des de fa estona. Cap d'ells aixeca ni una cella, com si la cosa no els afectés, quan sona la comunicació en anglès. Em pregunto si en una línia tan utilitzada a l'estiu pel turisme europeu a la companyia ferroviària li hagués costat gaire afegir-hi més idiomes.
Arribem a Clot Aragó i comprovo que no m'he equivocat perquè els únics que no abandonen el vagó són els meus companys estrangers. No és fins que una informadora amb una armilla groga fluorescent entra a dins i amb gestos els indica que allà s'acaba tot. Ells baixen poc convençuts i segueixen la resta de passatgers. A la noia informadora l'acompanyen dues persones més que atenen les previsibles preguntes. I ho fan amb celeritat i amb el discurs après. Hem de canviar de via i enllaçar amb la línia C-2. Abans d'arribar a l'andana veig que els turistes despistats han trobat algú que els ha adreçat a la línia 1 del metro després d'indicar-los que és l'únic camí cap a Plaça Catalunya. Entenc que els ho deu haver dit en alguna de les seves llengües, perquè si no em temo que a hores d'ara encara deuen estar donant voltes. Arribo a l'andana que m'ha de dur a Sants. Una andana amb dues vies. «S'ha d'agafar qualsevol tren que passi per la línia 1!» Quatre informadors més desenvolupen la seva tasca amb eficàcia. El primer comboi que arriba va a l'aeroport. Horror! A les maletes dels viatgers s'afegeixen en un moment famílies amb cotxets de nens i motxilleros. Beneeixo l'aire condicionat d'un vagó on no cap ningú més. Arribem a Sants sis minuts més tard i m'he de fer lloc a empentes per poder sortir. En total, m'he plantat al meu destí en una hora i quaranta-cinc minuts. Trenta minuts més del que és habitual! I ara em toca tornar...
