patrimoni
novetat editorial
El Pla de l’Estany, país de fonts
Completen la publicació d’un exhaustiu recull d’aquests indrets mig oblidats
Els autors n’han localitzat prop de 700 arreu de la comarca
El segon i darrer volum de Les fonts del Pla de l’Estany acaba de sortir publicat i d’aquesta manera es culmina un ingent treball de recerca, realitzat els darrers anys per quatre autors –amb la complicitat de desenes de col·laboradors i informadors– i que havia iniciat dues dècades enrere un gran coneixedor del territori, com és l’excursionista i divulgador Joan Pontacq. La publicació ha anat a cura de Rigau Editors.
En total, en els dos volums s’hi descriuen 678 fonts –la immensa majoria situades fora dels nuclis habitats– que o bé han estat localitzades o bé ja no existeixen però s’ha pogut constatar el lloc on eren. A més, s’ofereix una relació de desenes d’altres fonts de les quals s’ha perdut el rastre, tot i que se sap que existien.
Es tracta d’un patrimoni arquitectònicament modest, però de gran importància des del punt de vista social i històric. Atès que moltes de les situades en llocs aïllats semblen sentenciades a la desaparició, aquests dos volums sens dubte ajudaran a deixar-ne constància per a la posteritat. Com que a l’hora de tractar cada font s’explica com es pot arribar-hi, els dos llibres col·laboraran també en el coneixement de camins, un altre patrimoni etnogràfic que s’està perdent. En aquest sentit, Les fonts del Pla de l’Estany resulta una interessant guia excursionista.
Les fitxes
L’inici de la recerca de Pontacq va consistir en un inventari començat en la dècada dels noranta i que, en part, es va publicar en la revista Golany, de Sant Miquel de Campmajor, i la revista municipal de Serinyà.
Com que les fonts estaven vinculades a les cases de pagès a les quals subministraven aigua, i aquestes es van anar abandonant a partir de la meitat del segle passat, en molts de casos trobar-les ha estat una empresa complicada. El recull ha implicat fer nombroses entrevistes amb la gent gran dels pobles i les masies que sobreviuen, així com incomptables jornades de recerca sobre el terreny. “Ha estat una aventura –explicava Enric Estragués quan va sortir el primer volum, del qual és autor juntament amb el seu fill Gabriel–, ens hem hagut d’embardissar, anar per terra, ens hem perdut més d’un cop... i ens hem endut uns bons ensurts perquè hem trobat senglars, serps, de tot.” La primera entrega comprenia els termes de Banyoles, Porqueres, Cornellà del Terri, Fontcoberta, Serinyà, Palol de Revardit i Esponellà.
El segon lliurament, escrit per Ramon Casadevall i l’esmentat Joan Pontacq, conté només quatre municipis (Camós, Crespià, Sant Miquel de Campmajor i Vilademuls) però que són molt rics en aquest tipus d’elements. De Sant Miquel de Campmajor, per exemple, se’n referencien 114 i de Vilademuls, 119. En les dues guies, per cada font (també biots i mines) s’ofereix una fotografia, unes indicacions per arribar-hi (incloses les coordenades GPS), una descripció sobre l’estat en què es troben i sobre el cabal que hi raja. D’aquesta darrera dada hi ha la corresponent a una primera observació del 1999 i una altra de recent. Significativament, en molts casos s’hi plasma un descens del cabal o fins i tot que la font està seca.
La toponímia
Al marge de la dificultat per accedir a força fonts mig oblidades, els autors del segon volum assenyalen la problemàtica dels noms. Expliquen que a vegades una mateixa font era coneguda pels entrevistats amb noms diferents. És per això que en algunes fitxes hi apareixen tant el nom oficial com el popular. Precisament la toponímia és un aspecte que Casadevall i Pontacq han procurat cuidar de manera especial. “Ens ha semblat que podríem allargar la vida d’aquests noms de lloc, molts dels quals estan desapareixent fins a restar oblidats amb el pas del temps”, afirmen en la introducció del llibre.
La construcció
Tot i que el seu origen és molt reculat, l’aspecte actual de la majoria de les fonts de la comarca és degut a construccions del segle XIX. En general, es van bastir de manera senzilla, però n’hi ha que tenen interès des del punt de vista arquitectònic. Enric Estragués assenyala en aquest sentit les fonts dels Màrtirs i del Vilar, de Serinyà; la de Can Puig, de Banyoles, i, per descomptat, la font Pudosa, també d’aquesta ciutat. La Pudosa és una de les quatre fonts d’aigua sulfurosa que apareixen en el primer volum. La mateixa font, situada al costat de les ruïnes del balneari homònim, presenta una característica que va sorprendre els autors de la recerca: mentre que la temperatura de totes les fonts varia molt poc al llarg de l’any (de mitjana, es mouen entre 12 i 14 graus), aquesta té una temperatura inalterable d’uns 16 graus.
Recuperació i difusió del patrimoni menut
R. Estéban
Les fonts formen part del patrimoni històric i arquitectònic modest, que sol passar desapercebut a l’ombra d’esglésies o muralles. Al Pla de l’Estany s’està treballant des de fa uns anys en la recuperació d’aquestes construccions menudes: rentadors, oratoris, pous de glaç... i fonts. Se’n cuiden un grup de voluntaris agrupats amb el nom de Grup de Treball del Patrimoni del Pla de l’Estany, que ja fa més de tres anys que hi treballen i han recuperat una vintena llarga de construccions. Ells ho netegen i, si convé, fan petites reparacions, mentre que els ajuntaments es comprometen a fer-ne el manteniment. A més, el Consell Comarcal s’hi ha implicat, encarregant-se de la senyalització dels elements rescatats, amb uns plafons explicatius. De moment ja s’han senyalitzat unes quantes fonts, entre les quals hi ha la font de Can Janic (amb mina i rentador inclosos), al terme de Palol de Revardit; la del Salt Dalmau, al municipi de Camós, i la de Brenys, de Porqueres.
Si bé des del punt del vista del Grup de Treball es tracta de salvar aquest patrimoni, per a les administracions la senyalització i la conservació són, a més, una eina al servei del turisme de natura que de mica en mica es va fent un lloc al país i en especial en comarques com el Pla de l’Estany, amb grans atractius paisatgístics. En aquest sentit, es pensa en petites rutes fins a aquestes fonts i altres construccions, a l’abast de famílies amb mainada, que són els principals clients del sector turístic de la comarca.