“En comptes d’en Jordi de la farmàcia, soc el del pessebre”

A casa dels pares. El meu pare ja feia un pessebre fent-hi circular aigua sense els mecanismes que hi ha ara. El pare era una mica inventor. Amb una canalera d’uralita, feia córrer l’aigua. A casa, vaig començar a fer el mateix i, posteriorment, vam dir per què no a la farmàcia. I així va començar tot.

Al principi, eren molt petits, de 40 centímetres per metre i mig, i totes les figures eren estàtiques.

Uns quants anys més tard. A més, hi vaig fer circular aigua amb un motor, tot i així amb una galleda a sota que calia buidar-la. Cada any hi vaig anar afegint coses.

Als mercats nadalencs, al principi sobretot al de Santa Llúcia de la catedral i al de la Sagrada Família, tots dos de Barcelona. Cada any, en compràvem algun o els que formaven algun grup. Posteriorment, ens desplaçàvem a les fàbriques de Múrcia especialitzades. I més endavant, uns veïns ens van parlar d’una botiga de Granada i també hi vam anar. Encara ens hi vam desplaçar l’any passat.

A Itàlia, hi hem anat un parell de vegades. En concret, a Nàpols, perquè hi ha molta afició pessebrista i moltes botigues que es dediquen a vendre pessebres. Són unes figures, però, que no anaven bé per al meu pessebre, per l’estil. Eren d’un altre tipus.

Els vaig comptar, i en tinc cinquanta-tres, tots amb el seu motor, els seus cables i els seus estris. Tot és individual. A més, hi ha cinc bombes que reparteixen l’aigua.

Un fotimer de cables.

Hi plou, hi neva, hi ha boira, un volcà que treu fum, una estrella amb cua que corre, s’hi veuen llamps i se senten trons, un àngel puja i baixa, el caganer i el pixaner fan les seves necessitats... En aquests dos últims casos, el mecanisme l’he fet jo, he foradat les figures i m’he inventat la caca, que no és xocolata, perquè s’asseca i queda massa rígida i tapona el mecanisme.

Al darrere, hi ha un intens treball d’investigació. Vaig tenir la inspiració en un àpat en un restaurant, on em van passar una fórmula que, ben calibrada, funciona.

Hi inverteixo una o dues hores cada dia des del dia de Santa Llúcia fins al de la Candelera. Es tracta de cosetes que sumen, una bombeta que falla, carregar fums, separar mobles per mirar per sota que no hi hagi problemes, omplir aigües, fer el manteniment de la peixera, etc. Quan hi ha algun problema, però, haig de dedicar-n’hi més. Un dia, fa poc, vaig acabar a les tres de la matinada per arreglar un punt per on perdia aigua.

No les tinc comptades, perquè hi ha dies que hi puc estar cinc hores i d’altres tota la nit. Quan hi havia coses noves, feia hores a casa. Acostumo a començar el muntatge a principi o mitjan novembre.

No. És el resultat de cada any anar-hi afegint coses.

No, només que en comptes d’en Jordi de la farmàcia, soc en Jordi del pessebre.

No m’ho he plantejat. Segurament, s’acosta el moment de deixar de fer-lo; bé, potser en faré un de més petit.

Com ja he dit, ens acostem al final. Faig 65 anys i em vull retirar.

Potser sí.

Sí, a més, molta gent em diu que em sabrà greu... Potser sí. Però és que et té molt lligat, cal ser-hi cada dia i mentre està muntat no pot passar un sol dia sense manteniment.

La gent ve de tot Catalunya. Ho saben pel boca-orella, perquè he sortit a diversos mitjans de comunicació. També ha vingut algun francès.