La grip que tenia mal nom

El nostre Macondo, per obra i gràcia de Josep Pla, és una ciutat assetjada per la grip. Amb aquella memorable primera frase datada el 8 de març de 1918 (“Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat”), Pla no només fa avançar la suspensió de les classes –en realitat no va ser fins a l’octubre– perquè coincidís prodigiosament amb el dia del seu vint-i-unè aniversari, sinó que adopta la màscara displicent de qui no dona a la pitjor epidèmia del segle XX sinó una mera funció vacacional, excepte pel fet que tot El quadern gris està sembrat de la premonició de la mort. El 22 d’octubre de 1918, per exemple, constata la fatiga d’haver d’anar d’un enterrament a un altre, i el 19 de novembre, aclaparat per una sensació de “vaguetat i divagació sense fi”, anota al dietari: “Veig com la meva mare i les meves germanes pugen l’escala per anar-se’n al llit. Penso que demà podrien ésser mortes... No puc eliminar l’obsessió. Insuportable vida!”

Era al pic de la segona onada, la més cruenta, d’una epidèmia que, declarada a la primavera, a final d’any encara desconcertava metges, polítics i sacerdots i tenia entusiasmats els apotecaris, que es feien un fart de dispensar potingues a base de quinina o iode, xarops per a la tos, píndoles reconstituents, laxants, diürètics i oli camforat per mitigar el pànic de la població. Després de la conflictivitat política i social del 1917, la unanimitat a Catalunya, com diria Pla amb cinisme, era completa: “Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.” No exagerava pas: aquell novembre sol, segons l’Heraldo de Gerona, a Palafrugell havien mort de la passa 21 persones, i 218 més estaven infectades. A finals d’octubre, havia fet estralls a Llagostera i la Vall d’Aro, on el corresponsal del mateix diari assegurava que dues terceres parts de la població havia caigut malalta. A tota la demarcació, la mortalitat per causa de la grip havia passat aquell any d’una mitjana estable d’entre deu i vint casos al mes, de cop i volta, als dos-cents del setembre, que a l’octubre ja s’havien multiplicat catastròficament fins arribar als 661 morts. A Palamós, en senyal de dol, les embarcacions portaven la bandera a mig pal. No és casual que, a partir del novembre, el Registre Civil ja no facilités dades demogràfiques per evitar l’alarma social, ni que l’escassa informació filtrada per les autoritats, en lloc de la calma, incités cada vegada més a la desconfiança i la confusió. El 23 de desembre, a la Catedral de Girona, es va oficiar una missa per vuit sacerdots morts mentre assistien malalts. Els metges, igual d’exposats, sobretot en zones rurals, queien com mosques. Famílies nombroses quedaven reduïdes a dos o tres membres: un industrial gironí va enterrar sis parents en un sol mes.

Incapaç de trobar, no ja un remei, sinó ni tan sols una explicació a l’elevada mortaldat que causava el brot, la Junta Provincial de Sanitat va ordenar el tancament de tots els centres educatius, en el convenciment que el contagi es propagava amb el contacte i les aglomeracions. A Girona, s’ho van prendre tan al peu de la lletra, que van decidir suspendre les Fires de Sant Narcís, la visita als cementiris el dia dels morts i fins i tot la missa del Gall la nit de Nadal (tot i que la van permetre el matí de l’endemà). Però la mesura que va aixecar més protestes va ser l’ordre de tancament dels cines, cafès i teatres, del 20 de setembre. “Pesa sobre esta ciudad un aburrimiento sin igual a causa del incomprensible acuerdo de cerrar todos los espectáculos públicos”, es queixava l’Heraldo encara el 7 de novembre, quan l’inspector de Sanitat havia donat per acabada la fase aguda d’epidèmia. A Barcelona, assegurava el malhumorat redactor, no havien gosat tancar les sales de festes ni quan tenien tres-cents morts diaris, i en tot cas, afegia no sense raó, de què servia una tal proscripció si, en canvi, es permetia que cada diumenge una multitud es reunís a la plaça de toros per ballar sardanes.

La grip, en efecte, remetia, però de cap manera havia desaparegut. Hi hauria encara més brots el 1919 (al febrer, el Diario de Gerona informava que la grip havia atacat més d’un centenar de soldats d’un batalló a Olot), però els nous conats es farien notar sobretot a principis de 1920. A més d’un poble, aquell any van haver de tornar a tancar les escoles, com a Torroella de Fluvià, Vilobí i Sant Hilari, i el 27 de gener El Norte informava que a Girona la meitat dels alumnes l’havien contret, així com bona part dels nens de l’Hospici, encara que la malaltia era ja menys greu. A Cassà, on havien clausurat fins i tot les fàbriques, els obrers tornaven lentament a la feina a finals de gener, però estaven tan poc per romanços, que la cèlebre companyia de Pius Daví va haver de suspendre la funció de Los dos pilletes al Centre Republicà per falta de públic. Un dels pitjors efectes de la pandèmia va ser, a banda del retrocés en l’economia per les restriccions en el comerç i el trànsit portuari, la neurosi que va provocar la por al contagi, com el vaixell tirotejat a les Canàries per impedir que en desembarqués el passatge.

Encara avui, la grip de 1918 continua envoltada d’interrogants. D’origen aviar, les successives mutacions que va experimentar aquell any “amb rapidesa de llamp”, com diria la revista Marinada, li van permetre adaptar-se a l’ésser humà fins a convertir-se en la pitjor catàstrofe epidemiològica de la història, amb més de cinquanta milions de morts a tot el món, molts més dels que havia provocat la pesta a l’edat mitjana. Els moviments de tropes de la guerra europea van contribuir a la seva veloç propagació tan bon punt es va confirmar el primer cas en una caserna militar de Kansas. A l’Estat espanyol va arribar-hi a través de la frontera i els ports, sobretot arran del retorn massiu dels veremadors i obrers que havien anat a treballar a França durant la guerra i que, amb la imminència de l’armistici, deixaven el lloc als soldats que també es replegaven. Entre el maig i el juny de 1918, a tot l’Estat espanyol ja havien contret la malaltia més de vuit milions de persones, però la revifalla de la tardor, coincidint amb el retorn de treballadors i soldats, no només va afectar un nombre més elevat de persones, sinó que va ser molt més mortífera i, de manera desconcertant, es va rabejar no pas en els més vulnerable (criatures i ancians), sinó sobretot en adults sans d’entre vint i quaranta anys. Van caure malalts fins i tot el Rei, i Maura i Dato i Sagasta. La frontera de Portbou va ser considerada una estació sanitària de “primera classe” per al control epidèmic, amb un important destacament de personal mèdic encarregat d’examinar i desinfectar, amb “estufes i polvoritzacions de vapor”, tothom qui entrava al país. També al setembre es van instaurar controls regulars a l’entrada de Girona, Puigcerdà i la Jonquera, però va servir de ben poc.

Les autoritats sanitàries anaven tan perdudes, que no tenien ni tan sols nom per definir el mal. Els primers casos es van confondre de fet amb el tifus o el còlera (alguns van arribar a creure que era la pesta), i quan el contagi ja s’havia escampat per tota la península, els diaris seguien sense posar-se d’acord sobre com referir-se al “mal repugnant, terrible i traïdor”, “l’epidèmia de moda”. Quasi ningú en deia grip, sinó “grippe”, o dengue, influenza, coqueluche i trancazo. En to festiu, alguns van començar a anomenar-la “el soldat de Nàpols”, per la cançó d’una sarsuela molt popular a l’època i que tenia una melodia més contagiosa que la mateixa grip. Enmig de la guerra, alguns aliadòfils van batejar-la com Blitzkatarrh, “refredat llampec”, i van difondre el rumor que el virus l’havien sintetitzat els alemanys per escampar-lo des d’un submarí. Però es va acabar coneixent com “grip espanyola”, perquè aquí la neutralitat bèl·lica va evitar la censura del dolor a la rereguarda.