Societat

MARIA GARGANTÉ

PRESIDENTA DEL FÒRUM L’ESPITLLERA, PATROCINADOR DEL PROJECTE STOLPERSTEINE

“L’obsessió per la memòria és fruit de la liquiditat dels temps”

Els onze segarrencs deportats als camps d’extermini nazi van rebre ahir un homenatge. L’artista Gunter Demnig va instal·lar una llamborda recordatori a les cases on van viure

Què és el projecte Stolpersteine?
Neix per voluntat de l’artista alemany Gunter Demnig, que des del 1992 ha portat el projecte per 23 països, com ara Alemanya, Àustria, Holanda i fins i tot l’Argentina. Ell mateix explica que és una mena de deute moral que considera que té com a alemany davant les atrocitats que es van cometre durant el règim nazi. És la seva forma de reparar mínimament i homenatjar les persones que l’havien patit.
Artísticament, en què consisteix?
És una llamborda recoberta de llautó daurat que porta per nom, traduïda, “pedra de topada o pedra d’obstacle”. Situada al carrer, ens fa prendre consciència d’aquell espai mitjançant no un monument que sobresurti, sinó una peça de caràcter quotidià. Es col·loquen en una vorera, davant de les cases que van ser les últimes residències conegudes dels deportats als camps d’extermini. A les llambordes hi consta el nom i cognoms de la víctima, els anys de naixement, exili, deportació, i data i lloc de la mort o de l’alliberament. De vegades no és possible, perquè no existeix la casa o no se sap on va viure. Aleshores, la llamborda es col·loca davant del consistori.
L’Espitllera és la primera entitat privada a Catalunya que patrocina el projecte. Per què s’hi han implicat?
L’Espitllera la conformen gent amb professions i inquietuds diverses i, en aquest cas, l’ànima és el Jordi Oliva, especialista en història contemporània. Aquest projecte ja s’havia fet a Navàs, Igualada, Manresa i Castellar del Vallès, promogut pel Memorial Democràtic. A la Segarra, les víctimes de la deportació estaven comptabilitzades, 11 persones, i a cadascuna se li ha col·locat una llamborda.
També han realitzat un treball de documentació al llarg del darrer any sobre aquests deportats. Han descobert alguna cosa?
Sí, però són petites històries. Alguna família guarda fotografies, carnets, correspondència. Potser eren històries que havien quedat sols en el nucli familiar, però aquest homenatge ha provocat que les mateixes famílies rescatessin la seva pròpia memòria, personal i familiar. La informació que tenim de cadascun és desigual: de vegades no queda família a la Segarra, però d’altres sí i la memòria es manté ben present en els descendents directes.
La intenció és portar a l’escenari públic la memòria personal?
Sí. Fer memòria s’ha convertit en un dels deures no sols dels historiadors, sinó de les entitats que realitzem algun tipus de servei públic. La memòria s’ha convertit en un dels grans temes recurrents a àmbit social, literari, històric. Potser aquesta obsessió que tenim és fruit de la pròpia incertesa i de la liquiditat dels temps. Vivim en un frenesí continuat i provoca que com a societat tinguem necessitat d’uns certs ancoratges. Ens ressituen i ens recorden qui som i quin és el nostre lloc al món. Els exercicis de memòria individual i comunitària són importantíssims.
Com van arribar aquests segarrencs als camps d’extermini?
Se’ls va fer presoners quan formaven part de la resistència o estaven enrolats en batallons de treball dels aliats. Sols en van sobreviure dos: Magí Berguedà, veí de Sant Antolí i alliberat a Mauthausen, i Salvador Grau, veí de Sanaüja, alliberat al camp de Neuengamme. La resta van ser assassinats a Gusen, Hartheim i Steyr.
Arreu, moltes cases d’exiliats van ser lliurades a altres persones per la dictadura. Ara han tingut algun problema en situar llambordes davant de cases?
Hi ha hagut algun cas. Concretament, a les Oluges, la casa d’aquesta persona va canviar de mans. És una situació complexa i quan pot incomodar la família, s’ha decidit posar-la davant de l’ajuntament o a la plaça.
Estan contents, però, de la resposta dels ajuntaments i del Memorial Democràtic?
Sí. Al Memorial els vam presentar la candidatura de la comarca. Tots els ajuntaments, i en són nou, han respost positivament. En molts casos ha estat una descoberta. I a àmbit popular la resposta és extraordinària. Hem organitzat la caravana per donar la possibilitat a qui volgués de compartir la col·locació de les llambordes amb l’artista. Ahir també hi van assistir alguns familiars dels deportats, a més dels alcaldes. En aquests casos, l’artista va fer entrega de la llamborda al familiar per tal d’ instal·lar-la. És com un traspàs simbòlic de la memòria, que fins ara havia custodiat sols la família i que, a través l’artista, quedarà fixada públicament.
Stolpersteine tindrà continuïtat a altres indrets catalans?
Així ho esperem, especialment a Ponent. Aquest dijous, Demnig va col·locar una llamborda a nom de Neus Català als Guiamets (Priorat). I de la Segarra marxa a Olesa i a Sabadell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.