UAP! Ja fa 10 anys!

Soc una d’aquelles persones que fa 10 anys va participar en la primera UAP, i poc ens imaginàvem que arribaria fins aquí.

La primera UAP va aparèixer en el si de Cràdula, un grup de teatre que havia nascut a l’institut de Cassà de la Selva pensat perquè un grup d’adolescents poguessin parlar als adults dels temes que més els preocupaven. Aquell primer any vam treballar amb en Mon una obra escrita a partir de les nostres inquietuds que parlava de les nits adolescents. Tenia 16 anys i la vam representar en una jornada de famílies organitzada per la Montse Castellana.

Quan vam marxar tots de l’institut, la força del que havia nascut entre nosaltres ens va acompanyar deu anys més fent teatre amateur per les comarques gironines. Un dia va arribar un text de la Susanna Arjona musicat per la Mercè Rigau que calia transformar en audioconte i requeria ser gravat per veus juvenils i cantat per veus infantils. Cràdula va posar les veus a l’Uriel, les estrelles, la lluna i el sol…

L’any següent, el conte es va representar amb la participació de diferents escoles, les veus es van convertir en personatges i el resultat va ser tan espectacular que es va plantejar una primera edició de la UAP en què es van convidar alguns instituts de la província de Girona. Naixia la idea de la UAP actual, un projecte que evidencia la força de la música i el teatre com a mitjans per construir opinió crítica respecte a l’actualitat social, i situar-los com a agents imprescindibles del canvi.

En la segona edició, Cràdula també hi vam participar com a personatges, però cada vegada érem menys adolescents, i aquesta realitat li treia una mica de credibilitat. Però, sobretot, es perdia l’essència de tot plegat: aprofitar la música i el teatre com a recursos pedagògics per reflexionar sobre la seva actualitat, i donar la veu als adolescents per poder dirigir-se als adults exposant el seu punt de vista.

El temps ha passat per a cada un de nosaltres, ja no som adolescents, hem evolucionat, ja no podem ser protagonistes d’un projecte pensat per ells. Vam decidir participar en la UAP amb aspectes més logístics, però la força del temps i del projecte ens ha superat. Hi ha hagut maternitats, noves responsabilitats professionals, i lentament ens hem anat apartant de l’exigència quotidiana de la UAP.

Per sort, hi ha dues persones incombustibles que el mantenen viu, i molts professors de música dels diferents instituts de les comarques gironines que amb el seu esforç l’ajuden a créixer.

Nosaltres, els adolescents que vam participar en la primera edició mai hem deixat de creure en el projecte, mai hem deixat d’anar-lo a veure. Per a nosaltres, ara ja amb els nostres fills, assistir a la UAP és una festa! I sabeu què…? Ells no paren de demanar-nos quin dia podran pujar dalt de l’escenari com el pare i la mare.

Estem ben emocionats per veure el resultat final d’aquest any en la 10a edició de la UAP.

Gràcies, Mon i Mercè, per fer-nos partícips d’aquesta experiència, som dels afortunats. I sobretot per afrontar amb valentia allò que avui està tan perseguit: la responsabilitat, des de l’escola, de fomentar la reflexió crítica i estimular la participació de l’adolescència pel canvi social.

Per molts anys!