Final de cicle a la platja de Garbet

El restaurant Garbet ja no obrirà les portes l’estiu que ve. Ha caducat la concessió administrativa concedida per la direcció general de Costes i que autoritzava l’activitat de restauració en una de les platges icòniques de la Costa Brava. A efectes administratius, això significa que el concessionari haurà de desmuntar el restaurant i tornar la platja a l’estat en què es trobava originalment. Amb tot, fonts del servei de la direcció de Costes a Girona expliquen que res no impedeix que es pugui presentar una nova candidatura per sol·licitar una nova concessió, i la Generalitat en última instància decidirà si l’atorga o no, ja que és qui té la competència en aquest espai. Si es donés el cas, el nou concessionari també podria optar per recuperar les instal·lacions existents. Ara com ara, però, no consta cap candidatura per continuar l’activitat.

La guingueta de Garbet va obrir les portes l’any 1948 i durant tres generacions s’ha mantingut com un negoci familiar. Els fundadors van ser Josefa Ferruz i Álvaro Boada –el Bravo–, amb la seva filla Antonia. Ella es va casar amb Baltasar Pascual i van tenir dos fills: Javier i Águeda.

Els inicis són els d’una senzilla barraca de canyes, un tendal de sostre de palla, sense electricitat i amb l’Antonia traient aigua del pou. El Bravo és pescador i veu com els seus suquets que cuina a la platja atrauen l’atenció dels primers turistes i estiuejants. A finals dels anys cinquanta l’estructura deixa de ser la d’una barraca, i es comença la construcció amb pedra, ja amb una projecció de restaurant. En les últimes dècades, de maig a setembre, el restaurant havia evolucionat per convertir-se en bar de platja gastronòmic, conegut pels arrossos de l’Antònia i la seva cuina de peix. Un restaurant que entrava en els rànquings de les guinguetes “més romàntiques” de les revistes barcelonines, i que seguia reivindicant “l’essència de l’establiment familiar dels inicis”, però amb una plantilla que havia anat creixent fins a més de 30 treballadors. Una de les particularitats que oferia l’establiment era el servei de càtering i taxi barca: des de les embarcacions que fondejaven a la badia es podia fer la reserva i una barca anava a recollir els tripulants per menjar a terra ferma i els tornava; també es podia encarregar només el menjar i la llanxa del restaurant el portava a bord.

Amb aquesta evolució i l’ampliació d’activitats, la convivència amb els usuaris de la platja no sempre havia estat fàcil. Garbet ha estat durant dècades per a molts empordanesos el lloc on les famílies de la comarca mantenien la tradició d’emportar-se la carmanyola per passar el dia a la platja. El tren i el baixador Estació Platja de Garbet eren el mitjà més còmode per anar-hi, fins que Renfe va decidir treure’l.

En aquest sentit el restaurant Garbet també formava part del paisatge d’aquest racó de la Mar d’Amunt; amb el tancament del restaurant, molts empordanesos lamentaven aquests dies a les xarxes socials la desaparició d’una part del seu paisatge i de la seva memòria. El consol serà que si no hi ha substitut, la platja potser guanyarà espai.