«Vull situar Perpinyà dins l'àrea econòmica de Barcelona i Catalunya»

–«M'imagino que pels catalans que un Pujol succeeixi un Alduy ha de ser fàcil d'entendre, no? (riu). En realitat, la successió ha estat fàcil en la mesura que jo ja feia part de l'equip anterior, era adjunt al batlle encarregat de finances i urbanisme; sobre tots els dossiers importants compartia la decisió amb l'alcalde. Per exemple, l'opció d'enfocar l'estació del TGV cap a Espanya i el sud va ser voluntat nostra. És una opció que vaig iniciar perquè jo ja deia en aquell moment que el futur de Perpinyà, en el terreny econòmic, vindria del sud.»

–«Totalment, és clar. Jo ho he viscut de molt a prop. Hi ha influït Europa i la progressió que s'ha viscut a Catalunya. Fa 30 anys aquí teníem dos camps de golf i a Catalunya n'hi havia sis. Avui, aquí continuem amb dos, i al sud potser n'hi ha cent... La meva família té una casa a l'Estartit i, fent broma amb els amics que tinc allà, els dic que 30 anys enrere, quan hi anàvem, els del nord teníem els cotxes més bonics; ara ja no. Hi ha hagut una progressió extraordinària de Catalunya. La Costa Brava que ja era coneguda ha pujat de gamma, mentre la nostra costa ha baixat. L'Empordà és un dels primers llocs d'Espanya pel que fa la renda per càpita, més elevada que la que tenim a algunes regions de França.»

–«Sí, l'èxit de la Jonquera demostra que els preus encara són més barats al sud. Menjar al Celler de Can Roca és més barat que menjar en un restaurant tres estrelles francès.»

–«Un exemple senzill és l'aeroport de Girona, que situa Perpinyà a quaranta-cinc minuts d'una plataforma aeroportuària de sis milions de passatgers. Traieu Girona i on hem d'anar? En els costums tot això encara no ha entrat, però és irreversible.»

–«Renunciar a què? Jo no us faré pas un llenguatge demagògic. Ens movem en un registre econòmic. Ryanair s'ha instal·lat a Girona ja que és al cor d'un potencial d'entre cinc i vuit milions de persones; s'han instal·lat a Marsella pels mateixos motius. El que mana avui són lògiques econòmiques. Aquestes lògiques econòmiques, o bé les acompanyem o bé ens aparten i ens esborren del mapa. L'aeroport de Perpinyà amb un potencial de 260.000 clients no pot ser rendible. Fem el que fem, no podem tenir el pes econòmic, geogràfic ni de població que té Catalunya. Això és així. I algú que vol fer negocis lligats a l'avió val més que ho faci a Girona que a Perpinyà. I per nosaltres considero que és una oportunitat. Fins ara, quan m'havia de desplaçar a Portugal per veure un client, per anar a Porto me calien vuit hores, passant per París o bé per Barcelona i Lisboa. Ara, només me cal una hora i mitja. Tot el que potencia l'activitat econòmica és essencial. I la presència de l'aeroport de Girona és per Perpinyà una oportunitat extraordinària.»

–«Sí, i per això hem volgut anticipar-ho. De passada, faig observar que per construir l'estació del TGV a Perpinyà vam triar un grup català. Això ja era part de la nostra voluntat d'integrar-nos en l'economia catalana. L'estació de Perpinyà serà un pol important. La diferència amb l'aeroport és que per anar a Catalunya o a Espanya ningú té obligació de prendre un avió a Perpinyà; en canvi, en tren per anar a Catalunya i cap al sud, Europa sencera haurà de passar obligatòriament per Perpinyà. Això és una certitud. A més, ens hem avançat a l'eix Bordeus-Madrid, i estem sobre la via natural de pas entre el sud i el nord d'Europa. L'estació del TGV de Perpinyà serà essencial.»

–És difícil fer previsions exactes ara mateix i dir quantes persones es pararan, però hi haurà efectes que ens beneficiaran. Això s'ha vist a altres ciutats de França. Els grans centres com Barcelona són saturats, tenen costos d'instal·lació més cars que nosaltres. Segueixo en particular l'evolució dels preus dels terrenys; som més barats que a Barcelona o a Girona; hem de continuar sent-ho i crec que a un moment a altre es prendran decisions en aquest sentit entre els caps d'empresa catalans.
I encara que els nostres oposants ens diguin seran els perpinyanesos que marxaran a Barcelona. Jo contesto que els perpinyanesos ja van on volen; i si marxen un 10 per cent de perpinyanesos a Barcelona, però que vénen un 1 per cent de barcelonins a Perpinyà serà meravellós.»

–«Sí, vaig participar professionalment a la implantació de moltes d'aquelles empreses. La diferència és que en aquell moment només venien per fugir dels entrebancs del franquisme. Volien accedir al mercat europeu sense els impediments duaners que els imposava el franquisme. Amb la desaparició de les duanes hi va haver un moviment de reflux d'aquestes empreses sobre les seves bases. Ara, en canvi, veiem que hi ha un retorn d'empreses cap aquí, perquè Perpinyà és un punt de ruptura de càrrega interessant. La legislació fa que no es poden conduir llargues distàncies d'un sol tret, encara que hi ha hagi dos conductors; i doncs és molt pràctic per aquestes empreses tenir un punt de ruptura aquí. Això explica l'èxit del Mercat Sant Carles, que és un centre logístic important. Per això, ara tornem a veure grans grups espanyols que es tornen a implantar a Perpinyà. Perquè tècnicament tenen un interès per venir. És una economia veritable; la motivació ja no és duanera sinó econòmica, i crec en aquest desenvolupament econòmic per Perpinyà.»

–«Sí... Fan tot per no haver de fer-lo aquest tros; que la gent s'arresti a Montpeller. Això també és molt francès. Però no és un gran problema, ja que hem de tenir en compte que l'opció que s'ha triat per la línia d'alta velocitat és una línia mixta: mercaderia i viatgers. Vol dir que sobre aquest trajecte la diferència és d'uns deu minuts i no és fonamental. L'important és el lligam Nimes-Montpeller; després, si no tenim la plena velocitat sobre aquest tros, 10 minuts de diferència no compten. No compten en comparació amb l'interès que aportarà, perquè ens situa a 55 minuts de Barcelona, menys de 3 hores de Madrid. Avui si cal anar a Madrid és complicat; hi vaig sovint i cal passar per Barcelona, el pont aeri... Canviaran moltes coses, més enllà de l'aspecte purament catalanofrancès, al darrera hi ha Espanya, el Magreb, Algèria, el Marroc, les relacions marítimes entre Espanya i el Marroc. És un altre món que s'acosta. De tota manera, està clar que per nosaltres no hi ha cap altra solució; no ens podem girar enlloc més: Tolosa és massa lluny i Montpeller es vol girar cap a l'eix del Roine; nosaltres no tenim alternativa. Som massa lluny dels centres de decisió francesos.»

–«No, perquè França és molt francesa. La visió d'una societat francesa, uniforme, gala és una visió molt francesa i una visió totalment falsa, però és així. Encara hi ha gent que creu que tot ha de passar i passarà per París. Jo tinc molts clients barcelonesos, valencians i madrilenys, i de parisenc no en tinc cap. Aquesta és la realitat; la mentalitat francesa no és preparada per aquests aspectes. Tots estem d'acord pels aspectes culturals, però quan parlem d'integrar-nos en un espai econòmic, ens costa esforços considerables.»

–«No; les oficines de Girona seran competència de l'aglomeració de municipis Perpinyà-Mediterrània i del seu president, Jean-Paul Alduy, que es vol posicionar per intentar crear una conurbació europea. Però des del municipi de Perpinyà, –jo ja me'n vaig cuidar de la primera implantació a Barcelona al 1989– volem continuar mantenint contactes a Barcelona. Nosaltres ens movem en un registre polític, mentre l'aglomeració se situa més en un registre econòmic. Organitzarem a Barcelona, cada trimestre, esmorzars o dinars temàtics sobre aspectes molt concrets. Volem continuar presents a Barcelona perquè és allà on hi ha el cor del poder; no ens enganyem, de la mateixa manera que a França el poder és a París, a Catalunya és a Barcelona.»