Societat
Començar de zero buscant refugi
La Fundació Bayt al-Thaqafa dona suport en habitatge i formació a una família que va marxar de Veneçuela per raons de seguretat
“Hem hagut de tornar a començar amb dues maletes i tres nenes”, assegura la mare
És mare de tres nenes. Tenen 13, 11 i 10 anys. Van a una escola a Barcelona i a l’estiu van anar per primer cop a un casal. Les tres nenes és un dels motius que van fer que l’Alejandra acabés vivint a la capital catalana fugint per motius polítics de Veneçuela. Alejandra és un nom fals per protegir la identitat d’ella, de les nenes, del pare i també, diu, de la seva família a Veneçuela. Se li il·lumina la cara i se li entelen els ulls quan parla de les criatures. Elles no en saben res del perquè van marxar i l’Alejandra sospita que, de fet, es troben tan bé a Barcelona que no els serà cap problema quedar-s’hi per sempre. Malgrat que enyorin els avis, amb els quals parlen per WhatsApp.
Els veneçolans són el primer col·lectiu en demanda d’asil a l’Estat. Moltes de les persones sol·licitants de refugi que acompanya la Fundació Bayt Al-Thaqafa són d’aquest origen. La fundació forma part de la xarxa Acoge i un dels seus eixos de treball és “acollir persones d’orígens i cultures diverses per aconseguir que tots i totes tinguin les mateixes oportunitats”. En el cas de la família de l’Alejandra, els han ofert allotjament, acompanyament per situar-se a Barcelona i també formació, que els ha ajudat a trobar una feina. “Si emigres tries un país i fas un pla de vida, però si fuges et quedes a la deriva –explica l’Alejandra–. És com un huracà que et deixa tirada i Bayt Al-Thaqafa és la taula de salvació amb una brúixola que ens ajuda.”
Van marxar del seu país el maig del 2016 per les amenaces que rebien perquè el seu marit, que és advocat, defensava els interessos del propietari d’uns terrenys. Amenaces diverses, relata Alejandra, i un segrest exprés van fer que decidissin posar l’oceà pel mig durant un cert temps. La previsió era quedar-se a l’Estat un parell de mesos. Unes vacances una mica llargues. Ara diu que tenen clar que no podran tornar mai. “Hem tornat a començar de zero amb dues maletes i tres nenes”, resumeix. Van estar un temps a la Corunya i pel programa estatal d’acollida van traslladar-se a Barcelona fa una mica més d’un any. “La vida es trastoca. Era això o la seguretat de les nenes”, repeteix. Aquest començar de zero, que també reitera sovint al llarg de la conversa, té conseqüències quotidianes: per a un treball de l’escola una de les nenes necessitava una foto de quan era més petita, i va haver de fer un dibuix, perquè no en tenen, de fotos d’anys enrere. Tampoc tenen cap dels peluixos de la seva infància.
Elogia el nivell educatiu de Catalunya, tant l’escola com les activitats d’educació en el lleure. “Barcelona –diu– és molt acollidora. Es parlen totes les llengües. Si no ho entens et contesten en castellà, però no costa tant i crec que ho he de fer: estic aprenent a parlar català.”
És evident que la incertesa de tenir la situació regularitzada és un tema que no es treu del cap. Sap que l’Estat espanyol denega moltes sol·licituds de protecció provinents de Veneçuela i es preparen per si passa. El pla B serà aconseguir els papers per a l’arrelament. “Com volen que justifiqui l’arrelament si ja soc a casa?”, reflexiona en veu alta. La relació amb la fruitera, amb la mestra o amb una veïna originària de l’Aldea, són per a ella prou justificacions d’arrelament. Tot i que la burocràcia –i ho sap– serà més complicada que això.