“Els reporters de conflictes només importen quan són segrestats”

Pretenc dotar la gent d’elements perquè puguin construir una anàlisi una mica més sòlida del que és i ha estat viure a l’Orient Mitjà els últims anys. Es tracta també de tocar la fibra sensible de l’espectador, que pugui posar cara als números, que pugui fer físic l’espai on aquestes coses succeeixen i pugui tenir una petita idea del que és conviure amb això cada dia. El sentit de fer-la a la Florida és acostar-la a gent que per circumstàncies de la vida sembla que té menys accés a aquest tipus d’exposicions, ja que totes van al centre de Barcelona i la gent que hi va acaba sent la mateixa. Em venia de gust que qui vagi a comprar el pa al mercat pugui descobrir per casualitat aquestes realitats. La gent a qui li interessi de veritat agafarà el metro i vindrà a la Florida.

Una bona estètica i jugar amb les possibilitats que ens permet el llenguatge fotogràfic fan que l’espectador sigui més porós a aquestes realitats. He après més fotografia al Museu del Prado que mirant molts llibres de fotògrafs.

Jo no soc la meva màquina de fotos, jo sento, pateixo i tinc sentiments i desenvolupo amistats i aversions a actituds i a gent, estic subjecte a aquest tipus d’emocions i de contradiccions. L’únic que puc dir és que faig la meva feina amb honestedat i humilitat, que crec que és el que ens fa connectar amb gent que no parla el nostre idioma d’una manera més fàcil.

No crec en l’objectivitat. Em sembla que és una gran fal·làcia, que jo agafi un enquadrament o unes paraules és totalment subjectiu i crec que l’únic que podem fer és posar l’honestedat a davant. Som humans i estem subjectes a emocions i, aquestes emocions, les traslladem al llenguatge fotogràfic.

No ho sé ben bé. És vocacional. Quan vaig començar a prendre consciència de mi mateix vaig voler enfocar les meves passes a aquesta professió. T’hi porta la curiositat, l’afany d’aventures, el voler ser tu qui explica les coses i voler ser tu qui ajudi a millorar aquestes coses. I un cop a dins passen més coses: la camaraderia, que la teva feina es mou bé...

Tornar aquí. Perquè t’adones que la gent es preocupa per ximpleries, que no reacciona ni té cura de les seves coses. I sobretot perquè els codis de pensament i de comportament que un incorpora allà no funcionen aquí, i és molt difícil sortir-ne. Quan arribes allà és molt fàcil entrar en aquests codis perquè obeeixen a la supervivència, a l’instint, a coses molt animals, i arribes aquí i això no funciona. Jo necessito tres o quatre dies d’aterratge emocional.

Hi ha situacions que sí que m’han marcat més, aquest nen que mor mirant-te als ulls i et fa sentir realment inútil, les poques imatges d’alegria que has gaudit perquè escassegen... El que més m’impacta de tot és que la vida continua, que la gent és capaç de somriure i de tenir cura d’un estrany que arriba amb una càmera de fotos, que continuï existint aquesta part humana de bondat, de principis, de força en un lloc on seria fàcil perdre el cap, els principis i la bondat.

L’esperança és l’últim que es perd, però no pinta bé. A Síria cada cop entra algú de nou, ara són els turcs. S’acabarà perquè per estadística s’ha d’aturar però no ho veig pas millorar.

Els reporters de conflicte en aquest país només importen quan guanyen un premi internacional, quan són segrestats o quan els passa una tragèdia. La nostra feina es maltracta força, no s’ha tingut mai la noció que és un producte periodístic seriós. Ens trobem en una situació en què el mitjà no ens tracta bé, la gent a qui vols informar no confia en tu, perquè hi ha un problema de confiança en els mitjans, i no agradem a les forces de seguretat. I això que tenim la millor generació de fotoperiodistes.