Dues vegades víctima

Heroïnes

Destapar aquestes situacions no és gens fàcil, fins i tot en els casos més flagrants. “Hem tingut un judici per un cas emblemàtic, el de Pamplona i la manada, que no és ni de bon tros el primer, però sí que ha tingut rellevància social perquè la víctima ho ha tirat endavant. I la noia ha estat gairebé una heroïna, perquè ha hagut de fer front a moltes resistències, fins i tot del mateix sistema judicial”, insisteix la professora Lorena Garrido.

Les dones víctimes ho són dues vegades, en el moment dels fets i després. “La victimització secundària es produeix en l’entorn quan no et creuen, quan es minimitzen les agressions, quan es neguen, quan et fan callar... I després hi ha tota la victimització institucional: el fet de posar una denúncia i entrar en un procés judicial és un moment emocionalment molt complicat i a sobre has a veure com se’t qüestiona. Et poden preguntar si havies begut, com anaves vestida, si primer havies dit que sí i després vas canviar d’opinió, o com és que no has dit que no i t’has resistit més...”, lamenta Sández. “Les lleis estan mal plantejades. A tu et roben i enlloc no es contempla si has consentit o no que et robin. En canvi en el cas de les agressions a les dones es debat contínuament i es donen moltes voltes per intentar fer veure que hi ha hagut consentiment”, insisteix.

Assistència i acompanyament

L’associació AADAS –que va néixer el 1982 com un grup de dones que havien estat víctimes i que van decidir organitzar-se “per no resignar-nos a aquesta situació d’injustícia”– va atendre l’any passat 118 visites d’acollida i es va donar atenció psicològica a 421 persones. Sobretot dones, tot i que també hi ha homes víctimes d’abusos en la infància. Els casos de menors els deriven a una altra entitat especialitzada.

“Oferim un servei especialitzat i gratuït des d’una perspectiva feminista, en forma d’assistència psicològica, per tractar l’estrès posttraumàtic derivat de la violència sexual, i també assessorament jurídic en cas de denúncia. L’objectiu és apoderar la persona per d’ajudar-la a recuperar el seu dia a dia”, explica Ariadna Muñoz, treballadora social de l’entitat i una de les encarregades de les acollides.

L’atenció psicològica es fa individualitzada i en grup, ja que entrant en contacte amb altres víctimes “deixes de culpabilitzar-te de moltes coses i veus que no és un problema específic teu, sinó estructural, fruit del patriarcat”. Des de l’entitat també es vetlla perquè en el circuit que han de seguir les víctimes, passant per l’hospital o per comissaria, tinguin el suport que necessiten. “Ens hem trobat casos puntuals de professionals que no mostraven gens d’empatia, afavorint la revictimització, i ho hem denunciat. El problema és que hi ha una mancança de formació interdisciplinària específica en violència sexual per poder oferir una atenció de qualitat”, explica Muñoz.

De tota manera, s’ha de tenir en compte que els casos de les dones que acaben denunciant són només la punta de l’iceberg. “El tema de la denúncia és complicat, bàsicament perquè com a víctima no tens dret a un advocat”, remarca Ana Sández. I a menys que estiguis a l’ultrallindar de la pobresa i et toqui per justícia gratuïta, l’hauràs de pagar. Per tant, ja hi ha una part important de persones que ni s’ho plantegen, i moltes altres que queden pel camí perquè el procés és molt complicat. “Una cosa que crispa molt és que la gent retreu el tema de les denúncies falses. I és mínim. En canvi ningú no es pregunta per la gran quantitat de denúncies que queden per fer. I això no passa en cap altre delicte”, afegeix.

També és molt dur haver d’esperar anys les resolucions judicials. Un cas que s’ha fet famós internacionalment és el de Claire McFarlane, una australiana que va ser violada brutalment l’estiu del 1999 a París. No va ser fins deu anys després, i gràcies a unes proves d’ADN, que el seu agressor va ser localitzat. La víctima es va haver de gastar 30.000 dòlars en advocats fins que finalment l’home va ser condemnat a 11 anys de presó. Però poc després va quedar en llibertat per bon comportament. La noia va decidir llavors començar una campanya de sensibilització mundial: explica el seu cas i organitza a cada ciutat que visita una cursa de 16 quilòmetres, en referència als 16 anys que va trigar a veure el seu agressor entre reixes.

Superar el trauma

El cas de McFarlane mostra també que és possible superar un trauma d’aquest tipus, tot i que la societat no ho posa fàcil. “Evidentment si l’entorn és favorable la recuperació és millor, però tot i així es pateix, perquè tots hem crescut en aquesta societat patriarcal que és plena de missatges que validen la submissió de la dona”, diu Sández. Per posar un exemple explica un taller organitzat amb dones víctimes de violència sexual. Les dones llegien diferents informacions i després les analitzaven i compartien les seves opinions. “Els resultats van ser molt tristos. Vam veure que quan se li dona veu a algú, se li sol donar a l’agressor, la víctima no s’humanitza i apareix només com una qüestió numèrica. I en qüestions d’espai, vam veure que sempre es descrivien les proeses de l’agressor –per exemple, com s’ho havia fet perquè no l’enxampessin–, es parlava només de la situació morbosa i no s’aprofitava per fer pedagogia. Tampoc no se sol donar veu a les víctimes que ho han superat, i n’hi ha moltes que estan impulsant projectes per canviar la societat”, recorda. En aquella activitat també es va veure que moltes de les informacions aparegudes als mitjans el que feien era reactivar en les dones la simptomatologia d’estrès posttraumàtic.

Que tothom reaccioni

La millor manera de fer front a les violències sexual, ja siguin agressions, assetjament o qualsevol altra de les seves múltiples modalitats, és evitar que es produeixin, i per això encara cal fer encara molta feina i en molts àmbits. Primer de tot parlar-ne. “La campanya del #MeToo es pot interpretar que denuncia casos d’assetjament laboral, no agressions. I reflecteix el que passa a la societat: com que l’assetjament està penat de manera diferent a les agressions sexuals, està considerat com una qüestió de menys rellevància. Però ¿com i qui estableix quin és el dany que produeix? Tot això s’hauria de parlar”, insisteix Montse Pineda. També creu que l’abordatge de les violències sexuals s’hauria de vincular als circuits de violència masclista que ja existeixen, “tot i que estan molt debilitats per les retallades i per la poca visió política que s’ha tingut”. D’aquí que la responsable de Creación Positiva reclami actuacions globals, que comencin a l’escola i acabin al carrer, “quan tothom qui sigui testimoni de situacions d’aquest tipus sigui capaç d’assenyalar-les i ens molestin molt més del que ho fan ara”. “Les violències sexuals no tenen a veure amb el sexe sinó amb les relacions de poder, amb la dominació. I això no es pot fer entendre quan tens vint anys, sinó des de l’inici del model educatiu”, remarca. Alba García, de CCOO, també insisteix que cal una coeaducació real, troncal a tot el sistema educatiu. “Hem de lluitar contra la pressió dels models estereotipats que ens envolten, contra els grans interessos per vendre. No hi ha res casual, tot és interès del model capitalista, que obté més rèdit utilitzant aquests estereotips. I ara que tothom té mòbil i internet, sembla que menys gent sigui conscient d’allò que és sexista i allò que no ho és. Per això s’han de canviar les mentalitats, perquè tothom aprengui que es poden vendre productes sense cosificar les dones”, afegeix García.

Canviar mentalitats no serà una feina ràpida, requereix molta pedagogia. “Pensem per exemple en temes com la bretxa salarial o l’escassa presència de dones en les esferes de poder. Fa anys que se’n parla i veiem que s’avança molt a poc a poc, i això tenint en compte que aquests són temes objectivables, que no tenen discussió i que no són cap tabú”, lamenta Ana Sández. Però les dificultats no han de ser un llast i per això a través d’AADAS s’està duent a terme un programa de formació i prevenció de violències sexuals, impulsat per la Federació d’Associacions d’Assistència a Víctimes d’Agressions Sexuals (FAAMUVI) i finançat pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, a partir de les aportacions del 0,7% de l’IRPF per a finalitats socials.

La idea és posar-se en contacte amb centres educatius i treballar amb nens i adolescents, però també en tot l’entorn social, “perquè per molt que convencis la gent que identifiqui les violències sexuals i les denuncii, si no hi ha reacció per part de l’entorn les coses no milloren”, assegura Sández. “La prevenció és la base –continua– i per això també ens agradaria anar a centres cívics, visitar zones rurals, treballar amb periodistes, fer protocols de festes de barri, formar personal sanitari... Hi voldríem arribar, però la veritat és que només tenim aquesta subvenció per a un any.”

 Primer de tot s’ha d’entendre que les violències sexuals no són només les que afecten les dones per part de les seves parelles, són unes violències més subtils que no estan tan identificades però que també s’han d’eradicar. El #MeToo ha estat molt important a escala internacional però a escala local també s’estan fent moltes iniciatives, com ara les campanyes als espais públics i a les festes majors. Des de l’ICD, concretament, treballem per la identificació, detecció, prevenció i eradicació d’aquestes violències i editem i difonem tot tipus de material.

Sí, perquè són els homes, les dones i la societat en general qui ha de fer un pas endavant per denunciar-ho. S’han d’anar desmuntant les construccions socials que s’han fet durant tant de temps, per aconseguir que la dona pugui tenir una vida realment lliure, segura i autònoma. Els homes han d’assumir que han de perdre els privilegis, és una reflexió que no és fàcil, però és necessari que la facin i per tant hem de buscar la seva complicitat.

La qüestió és que el tema de gènere va més enllà de les violències sexuals i és present a tota la societat. També, per exemple, en les relacions abusives entre els joves. Les noies s’han d’apoderar, han de tenir relacions sanes i lliures, lluny dels estereotips de gènere. Per desgràcia el masclisme ho impregna tot, per això és molt important que es denunciï públicament i que es trenqui el silenci. El paper dels mitjans de comunicació és cabdal, i ens hem de posar tots unes ulleres liles per tractar el tema de manera integral en tot els àmbits.