“La primera pilot de l’Estat era d’Arbeca i va viure l’exili republicà”

Jo soc també la presidenta de la Federació d’Associacions de Dones de les Garrigues i fèiem activitats de sensibilització per treballar el tema de la igualtat de gènere. Quan va arribar la crisi econòmica, ens vam adonar que no teníem diners, però vam decidir continuar fent activitats nosaltres. El 2011 vam adaptar al teatre un llibre sobre la Guerra Civil a les Garrigues, i ens vam llançar a l’escenari. L’experiència ens va agradar i algunes vam continuar-hi. Ara, al grup som quinze dones de diferents pobles de les Garrigues. Cada any fem una obra de teatre, en les quals apareixen temes que treballen la igualtat, o bé on destaquin dones. Alhora, intentem explicar la història de les Garrigues, però des del punt de vista de les dones, que de fet som les úniques que sortim a l’escenari i som les protagonistes. Els homes fan tot el suport tècnic.

No som professionals ni tenim formació teatral específica, sinó que és una afició. Les obres les enfoquem com una manera de donar un missatge d’una forma que entra molt bé. Sempre els donem una pinzellada d’humor, ja que la gent el rep millor, tot i que siguin temes seriosos. El teatre ens fa estar actives, tenir objectius que ens aporten en l’aspecte personal: estem molt bé com a grup, ens agrada, fem treballar el cervell tot estudiant els guions i fem feina d’equip. A la vegada, fem també un retorn al nostre poble i a la comarca, tot treballant per la igualtat.

Per casualitat. Jo també soc d’Arbeca com ella, i un dia vaig anar a la biblioteca i vaig veure un díptic sobre la seva trajectòria, elaborat per Jordi Perelló, que és qui n’ha fet molta de la documentació. I vaig pensar com podia ser que jo desconegués una trajectòria tan potent. La majoria de la gent amb qui vaig parlar tampoc sabia tot el que la Raimunda havia fet.

Va néixer a Arbeca el 1911, però va anar a Barcelona a estudiar per mestra, professió de la qual va treballar. Afiliada a la UGT, destaca per la seva intensa activitat política i sindical. Expliquen que era una dona molt intel·ligent i compromesa, a més de significada políticament. D’altra banda, tenia molta afició als avions i va intentar inscriure’s a l’escola de pilots. Li ho van negar, perquè no acceptaven dones. Aleshores, es va inscriure com a home, amb el nom de Raimundo Díaz Marca. El dia que es va presentar a les classes i van veure que era una dona, la van tornar a rebutjar. Ella va insistir i un professor va al·legar que si havia pagat una matrícula tenia el mateix dret que la resta a fer classes. Així la van admetre. Finalment, va ser la primera dona que va obtenir la llicència de pilot de vol sense motor a l’Estat espanyol, el 1934.

Sí, va ser instructora de pilots a l’escola de la Generalitat. Quan va esclatar la guerra, va treballar en el programa de l’Ajut Infantil a Reraguarda. A mesura que entraven les tropes franquistes i conquerien zones, desplaçaven temporalment la canalla en cases de colònies, per tal que no patissin els estralls de la guerra. A Catalunya, n’hi havia moltes i la Raimunda era una de les mestres que hi treballaven. Quan la guerra va arribar a Catalunya, hi va haver nens que els van exiliar, altres els van tornar als seus pobles i ella va marxar també a l’exili. Primer, a França i després, a Londres.

Políticament, estava ben situada i sols arribar ja li van donar un habitatge i feina en una fàbrica, però va durar-hi una setmana. No estava fet per a ella i es va dedicar a fer classes nocturnes de llengua espanyola per als treballadors de les fàbriques. Sempre va treballar de mestra. A més, va continuar amb el programa de l’Ajut Infantil i portava la secció de la dona de la UGT. A l’exili anglès es va fer molt amiga amb la reusenca Maria Pepa Colomer, que tenia la primera llicència de pilot femenina, però d’avió amb motor. Van envellir juntes i la Raimunda va morir a Londres el 2001.

L’obra està situada al 1955, quan es va emparellar amb un exiliat valencià i va tenir una filla a Londres. Ella no podia tornar, perquè estava perseguida. Per tal que els padrins arbequins coneguessin la petita de 5 anys, es van trobar a Andorra. Arbeca és un poble del secà i ella, a l’obra, diu que cada cop que plou es recorda del seu poble i està molt contenta.

Sí. La filla viu als Estats Units i té una cosina germana a Preixana i un cosí germà a Arbeca. Cada any, ve a les Garrigues i a Catalunya.