opinió. Economista
Dedicatòria al príncep d'Astúries i Girona
La gran operació de maquillatge està en marxa sense que ara per ara ningú a la casa reial parli el català
Confesso que en cap moment he tingut El príncep de Maquiavel com a llibre de capçalera, però prego que se'm permeti referir-m'hi encara que sigui adaptant-lo a les nostres circumstàncies nacionals.
Diu Maquiavel a mode d'ofrena: «Els que desitgen congraciar-se amb un príncep s'hi solen presentar amb allò que reputen com a més preciós entre el que posseeixen, o amb el que jutgen que més els ha d'agradar; per això moltes vegades els són regalats cavalls,... i adorns dignes de la seva grandesa.»
Desitjant, doncs, presentar-nos davant Vostra Altesa i com a testimoni de la nostra submissió no hem trobat, entre el que posseïm, res que ens sigui més car i que tant estimem com una fundació que, sens dubte, ha de contribuir al major benestar i desenvolupament de les terres gironines.
I encara que jutgem aquesta obra indigna de Vostra Altesa, no per això confiem menys que sabreu acceptar-la considerant que no podem fer-vos millor present que posar-vos en condició de poder entendre, en breu temps, tot el que hem après en molts anys i a costa de tantes contrarietats.
Aculli, doncs, Vostra Altesa aquesta modesta fundació. Esperem ho faci benèvolament i que des de la cúspide de la seva altura doni un cop d'ull cap aquest nostre país i comprendrà com d'injustament som tractats.»
Fins aquí la dedicatòria com podria haver-la fet el «món econòmic» gironí.
Ara veiem que després de llargues i dilatades deliberacions de les forces econòmiques de les comarques gironines –que s'han garbellat durant més de dos anys– amb la monarquia com a màxim exponent de l'Estat s'ha arribat a la conclusió que el millor era constituir una fundació presidida per Don Felip de Borbó i Grècia, príncep de Girona, amb finalitats promocionals, econòmiques, polítiques i socials. Els objectius són tan amplis com inabastables i posen en qüestió les mateixes institucions que li volen donar vida.
Pels components de la fundació, que «regalimen» solvència i liquiditat, com «la Caixa» de Pensions i Caixa Girona, a més de la Cambra i la Fundació del Teatre Museu Dalí, veiem que a Madrid en saben un niu i fan les coses molt bé. Tenen ofici. Ara li toca a la monarquia l'operació «charme borbònica», perquè l'operació «tarannà» de ZP ja els està donant els seus fruits.
En definitiva, se'ns explica com canalitzar els recursos que nosaltres mateixos generem a través de les mencionades institucions. Chapeau! pels centralistes de l'Estat, que ens diuen com gastar-nos els nostres propis diners perquè ningú ignora que de l'Estat no en vindrà ni un ral. Tot sigui per magnificar la Corona com a cimal de l'Estat impositiu. No crec que l'acció social de les caixes sigui més generosa amb Girona que fins ara, ni tampoc que la Caixa de Pensions abans de patrocinar l'equip de futbol de l'Estat espanyol ho faci amb qualsevol altre entitat gironina.
Sincerament no crec que el príncep, colchonero convençut, ens vulgui demanar perdó pels quatre gols que ens va encolomar l'Atlético de Madrid al Barça ara fa quinze dies.
Les opinions del «món econòmic» gironí, el menys que es pot dir es que són xocants i pequen d'una tradicional ingenuïtat sense veure amb gaire perspectiva per anar endavant.
Podem assegurar que no és el moment òptim per a frivolitats monàrquiques perquè veiem com el mateix dia de la notícia es manifesten pels carrers de Girona centenars de manifestants en contra de la dolosa situació econòmica amb una crisi implacable i galopant.
Cal malfiar-se del sobtat amor gironí del príncep. Perquè, per aquí, amb prou feina se li ha vist mai el pèl. Però la gran operació de maquillatge està en marxa sense que ara per ara ningú a la casa reial parli el català com ho fa el rei dels belgues en francès i flamenc, i això es inacceptable.
Girona s'haurà d'inventar un himne com tenen els asturs. És allò d'«Asturias, patria querida...» que es canta en actes públics, gresques i excursions. Nosaltres, siguem optimistes, podríem escollir Per tu ploro, d'en Pep Ventura, tot cantant «Anem a la muntanya, que ara ve el bon temps, ve la primavera, ve la primavera, la-larala-la-la...»
