“El record de l’escola de la Mancomunitat és encara ben viu”

El 1915, la Mancomunitat emprèn un projecte de renovació pedagògica, amb la construcció d’escoles arreu del territori. Considera que per canviar el país, cal canviar l’educació i fomentar la cultura. Així, i amb el lema Ni cap poble sense escola, ni cap escola sense mestre, convoca un concurs per construir un prototipus d’escola, que bastirà a cadascuna de les províncies. La dels Torms és la primera i després venen les de Palau-saverdera (Girona), la Masó (Tarragona) i Sant Llorenç Savall (Barcelona). La Mancomunitat va crear un consell de pedagogia i és el moment en què neixen moviments innovadors, com ara Rosa Sensat, i pedagogs com per exemple Alexandre Galí marquen línies. Galí, per cert, va venir a la inauguració de l’escola, juntament amb Eugeni d’Ors i Joan Llanera, que era l’avi del jutge Llarena i aleshores inspector en cap d’Ensenyament a la província de Lleida...

El mestre Joan Benet i Petit era un noi de 24 anys de Barbens, i va estar quatre anys exercint de mestre als Torms. Tenia una gran vocació pedagògica i va preparar la canalla per presentar-se al concurs de la Mancomunitat. L’últim dels nens que hi va participar, i que fa uns anys encara era viu, deia que els van fer proves de lectura i redacció en català.

El mateix edifici era rellevant per al projecte pedagògic. Fins aleshores, l’escola que existia als Torms, igual que les d’altres pobles i ciutats, no eren edificis pensats per ser centres escolars. Sovint no reunien bones condicions higièniques, ni tenien gaire llum. Als Torms, l’escola era una sala rectangular, a la qual s’accedia per unes escales exteriors i allà hi havia tots els nens. La Mancomunitat es va proposar fer escoles alegres, higièniques i funcionals. L’arquitecte de la nova escola dels Torms va ser Adolf Florensa, i l’escola va suposar un abans i un després per a l’educació i per al poble. Constava d’una aula d’estudi, una altra de treball, despatx per al mestre, pati cobert i una bona il·luminació natural a les estances. A part del mobiliari, el consell de pedagogia va dotar d’instruments musicals, llibres de consulta, pissarres, eines, etc. L’objectiu era que els alumnes poguessin experimentar amb diferents materials, a banda dels llibres. Actualment, i des de fa alguns anys, la conselleria ha abocat molts recursos a canviar la metodologia pedagògica per poder arribar més a la diversitat d’alumnes. I la idea és similar a la dels pedagogs de fa un segle: treballar en espais amplis, impulsar els tallers.

L’edifici va tenir dues reformes, una el 1985 i la més gran, el 2006, quan es canvia tot l’interior per crear espai per als ordinadors i per a altres necessitats. Fa un segle hi havia més de 60 estudiants en un poble amb 465 veïns. A poc a poc, el nombre d’alumnes va anar disminuint i quan es va tancar només n’hi havia quatre, un menys dels necessaris per mantenir-la oberta. Ara la canalla va a l’escola a Juncosa. Som 156 veïns empadronats i uns 115 hi viuen de manera habitual. En els últims temps, la modernització de les plantacions, les tècniques de cultiu i la conversió al reg donen esperança i entusiasme per al futur.

La documentació mostra que sabien que la millora formativa era un avenç per als seus fills. El mestre Benet és encara recordat i des del 1985 l’escola porta el seu nom. Quan el van assignar a un altre poble, l’Ajuntament d’aleshores es va adreçar a Eugeni d’Ors per demanar-li si podia fer-hi alguna cosa. Des de petita, al poble es deia: “Aquest padrí és molt llest, perquè va estudiar amb el metre Benet.” El record és ben viu.

Sí. A més, ho estem vivint d’una manera especial donada l’actual situació a la comunitat educativa. Per a la celebració, hem fet una revista i una exposició amb material fotogràfic i informació dels arxius. Han passat cent anys i ningú ha oblidat que vam tenir la sort de tenir aquella escola en un poble a dues hores de Barcelona per un camí de carros, com es recorda en els documents. Volem mantenir-ne la memòria i homenatjar els qui van fer possible l’escola.