“Ara que ens costa tant explicar-nos coses, la capoeira ens obre el diàleg”

És una manifestació cultural d’origen afrobrasiler que combina element de dansa, de música, de lluita, d’acrobàcia i, sobretot, de convivència. L’element social és en primera línia. És una base de relació sense el llenguatge verbal, sinó amb el corporal, i que no estableix cap límit, ni de gènere, ni de raça, ni de nacionalitat, ni d’edat. S’hi pot participar des que el nen camina fins a l’últim moment de la vida terrenal.

La capoeira és una manera de gestionar el jo de cadascú i amb els altres. És obrir el diàleg en un moment en què tenim tantes dificultats per explicar-nos coses amb la paraula. Amb la mirada, amb el cos, amb el gest, si som més conscients, podem transmetre i recuperar aquest nosaltres.

El que es veu més, o del que es fa més difusió, és la vessant més espectacular, més acrobàtica. Però el moviment en si comença amb el batec del cor. A partir d’aquí articulem, cadascú com pot. L’expressió hi és i per a tothom. Això ho nota la gent quan hi entra, que no és un món limitat, que no és una competició.

A banda de l’aspecte físic i de salut, la gent surt de les sessions més relaxada, més harmònica, més vitalitzada de com hi ha entrat. I això no té límits. Dona un efecte de benestar general. Anímic, psicològic, etc. Si estàs bé, augmenta aquest benestar; si estàs malament, s’equilibra una mica.

Sí, n’hi ha diverses. Cada mestre té la seva manera. Ja no és el mateix que vint anys enrere, quan era una disciplina més rígida. El món de la capoeira no s’escapa dels canvis.

Hi ha una certa tradició de posar pseudònims, ja que hi va haver una època en què la pràctica de la capoeira era il·legal i estava penalitzada al Brasil. L’anonimat era important per intentar no ser identificat per les autoritats. Cal tenir en compte també que jo tinc un nom que per als brasilers és complicat de pronunciar: Volker. Al mestre Sombra li va sortir de forma espontània aquest, Ceará, i va ser acceptat plenament pel grup.

Que no tinguin prejudicis pel que poden fer elles i que no s’obsessionin amb un objectiu. Per exemple, ser mestre no és un concepte de finalitat, un objectiu. El camí et portarà on et porti.

La intensitat i la regularitat ajuden a progressar i millorar. El cos és una màquina molt acurada, preciosa, però necessita la regularitat. L’hàbit modifica el cos. Com més practiques, millor; acaba sent més senzill. Com a mínim intentem que hi hagi dues sessions per setmana. Però sempre pots progressar i créixer i tenir com a objectiu, per exemple, viatjar al Brasil, bressol de la capoeira.

Sí, amb instruments de percussió, que aparentment són senzills però que tenen la seva profunditat. Un dels principals és el berimbau, que té aquest so tan peculiar. També hi ha el pandeiro, i d’altres de més treballats, com ara l’atabaque. Són instruments que van arribar de mans dels esclaus.

Sí, a banda de la instrumentació, també es canta, i es fa en portuguès. Per això, actualment, la capoeira és el màxim exportador de la llengua portuguesa. Es pot dir que hem fet més feina nosaltres que els instituts de cultura dels països lusòfons. Però ara que la gent no se m’espanti, perquè entre que han de fer acrobàcies i cantar en portuguès potser es desanimen i no s’apunten. Convido la gent a provar-ho, i si resulta que no la convenç, no passa res. No serà millor o pitjor persona per deixar-ho. Però ja veuran com s’hi quedaran, sobretot pels coneixements que s’adquireixen en convivència.

La trobada es farà essencialment a Salt, a la sala d’actes de la Coma Cros. Avui, hi haurà una activitat amb els nens. Després, i durant tres dies, tenim aula amb el mestre Sombra. Dimecres, en canvi, anirem al gimnàs Cross-Fit a la Canya. Divendres a la tarda, farem camí cap a Can Que, a Esponellà, on farem activitats més intensives en convivència durant tot el cap de setmana. Serem una cinquantena de persones. També vindran d’altres països, com ara l’Estat francès, Holanda, Alemanya i Portugal.