“És difícil fer entendre que tens una malaltia que no es veu”

És una frase pròpia i s’ha convertit en un lema. Em va sortir un dia que tenia un brot molt fort i va ser el pensament que em va fer tirar endavant.

Em costa molt aixecar-me al matí pel dolor als ossos i m’haig de medicar diàriament. És estrany veure una persona jove que aparentment està bé de salut però que tota l’estona es queixa de dolor. En una persona gran no es qüestiona. Sembla que sempre t’estàs queixant. Però intento fer vida normal. Tinc divuit anys i si ara ja em planyo, què faré quan en tingui quaranta!

Tenia quinze anys. El metge em va dir que tenia artritis i no m’ho podia creure perquè ho associava a gent de vuitanta anys. Creia que alguna prova havia sortit malament. Tenia dolors però em pensava que era una regirada a les articulacions. En aquell moment em vaig sentir molt humiliada, amb molta impotència.

Un dia no em vaig poder fer una cua al cabell. Els dits no se’m movien. Va ser la primera alerta.

Perquè en la vida sempre vas a contracorrent. Sembla que vas per la via correcta però arriba un moment en què et desvies i de cop i volta t’adones que el teu somni s’ha fet miques. I et preguntes, i ara què faig? I com que m’agrada molt la natació, a contracorrent és la lluita de nadar cap al teu somni, malgrat els impediments que vagin sorgint.

Sí. Amb quinze anys vaig passar de pesar cinquanta-cinc quilos a cent tres, pels efectes de la medicació. Amb aquesta edat vols tenir un cos perfecte perquè això és el primer que es jutja. I de cop i volta la gent et mira diferent. A part, quan comences a dir que tens artritis i que et trobes malament fins i tot hi ha professors que no t’entenen, perquè és una malaltia que no es veu. El dolor crònic no es percep.

Jo ho he fet amb el suport de les persones que han estat al meu costat. El meu xicot, que fa quatre anys que estem junts, sempre m’ha ajudat, així com la meva família. Sempre hi han sigut. I l’objectiu de voler fer la carrera de psicologia també m’ha ajudat moltíssim.

No em puc moure bé. Abans m’aixecava d’un bot i ara haig de començar movent les mans a poc a poc, fent petits moviments del cos i quan poses el primer peu a terra notes totes les articulacions cap avall. I comença el dolor. I quan tens un brot molt fort és com si els ossos es recargolessin tota l’estona i et passés un camió per sobre.

En principi semblava temporal però després s’ha vist que és crònic.

Doncs intento fer vida normal, però no és del tot possible. Ara, per exemple, estic estudiant per al carnet de conduir però m’han dit que només puc fer la teoria perquè, pels efectes secundaris dels medicaments, de moment no puc conduir. Potser d’aquí a uns mesos serà possible. Vaig a la universitat, intento anar-hi caminant i si no estic del tot bé agafo el bus. Però intento normalitzar el dia a dia perquè vull estudiar psicologia i vull ser psicooncòloga. Aquesta és la meva fita i ho faré en quatre anys o en cinc. Tant se val! I, quan tinc dolor, intento no queixar-me perquè entenc que és cansat sentir-ho repetidament. Això també m’ha fet més forta.

El llibre el vaig comença a escriure als catorze anys perquè és una promesa que li vaig fer al meu avi. I la malaltia em va acabar de fer decidir. Vull ajudar gent a superar situacions com la meva. Cal lluitar. És un llibre d’autoajuda i m’ha ajudat a mi també. Ha sigut una manera d’expressar els sentiments del moment, aquells que no podia dir perquè ningú m’entenia.

Jo intento no limitar-me. Soc una persona que necessita tenir objectius, encara que siguin complicats. Per exemple, vull tenir un fill, tot i que amb la medicació que prenc és difícil. Però no hi vull renunciar, per molt complicat que sigui. Cada vegada em poso objectius més alts.

Ja he començat el segon llibre.