“El benefici de les persones que entreno també és el meu benefici”

No. El meu és un projecte esportiu enfocat a la pràctica d’aquest esport adaptat a persones amb discapacitat.

Bé, quan entra un cas complicat amb molta discapacitat, abans de passar a la fase d’esport adaptat podem fer una base de teràpia. Per fer-ho compto amb una fisioterapeuta i una psicòloga. És a dir, en la base sí que hi ha teràpia, però en el futur és esport el que fem. I si se’ls dona bé pot acabar essent competició.

Gairebé cap. El que sí que els demano sempre és un certificat mèdic que confirmi que són aptes per muntar a cavall. Un cop el tenim, demanem també un informe mèdic que ens ajuda a fer una classificació del grau de discapacitat. Es tracta d’un barem internacional.

De tot tipus. Físiques, mentals i sensorials.

Hi ha de tot. Pot ser des d’una persona a qui li falti una mà o un peu a una altra que tingui tetraplegia. Tenim persones invidents, amb lesions medul·lars, amb retards mentals... Amb tots trobem la manera que puguin muntar a cavall.

Doncs si a una persona li falta una mà busquem la manera que pugui agafar les dues regnes com podem fer-ho les persones amb dues mans. I així en cada cas.

Tampoc tenim pràcticament limitació. Tenim persones adultes i nens de set anys, per posar un exemple.

D’entrada, que gaudeixen de la pràctica d’un esport com qualsevol altra persona, sigui com a afició, sigui com a pràctica esportiva de base o d’alta competició. En l’aspecte psicològic, a més, els aporta l’aspecte de la superació personal que sovint senten, sobretot quan comencen. També passa amb persones sense discapacitat, però segur que es potencia més en persones amb discapacitat.

L’agost passat em van trucar perquè estaven interessats a muntar un equip de competició de nens. La fundació tocava altres esports adaptats, però no l’hípica. La filla de Johan Cruyff, Susila, munta a cavall en l’Open i ha estat una de les promotores de la idea. Ens vam reunir i a final d’any vam fer una jornada de portes obertes. Van venir una quinzena de nens i cinc es van quedar.

Arran d’entrar aquests nens, a través de la fundació he rebut una beca que he destinat íntegrament a ells. Munten un dia a la setmana a meitat de preu, uns 56 euros al mes. Els hem destinat a aquesta activitat i no a competició directament perquè ens interessa crear base i poder fer alguna cosa interessant a llarg termini. Quan va aparèixer la Fundació Cruyff ja tenia les instal·lacions i, per tant, en què podia invertir els diners millor que en els nens?

És un tòpic! El món del cavall es relaciona amb un esport elitista i car, i no és així. En un cert nivell de competició sí que pot ser car, però igual que molts nens juguen a futbol per divertir-se i prou, el món del cavall també es pot gaudir a aquest nivell, i això no és elitista.

Soc de Ronda [Màlaga]. Vaig venir fa dotze anys a un equip de la Bisbal per competir en doma clàssica. Vaig guanyar algunes medalles però vaig adonar-me que no m’omplia. No m’aportava res la medalla. Vaig aprofitar aquesta desmotivació per buscar una sortida, i vaig començar a treballar el tema de la discapacitat, molt inspirat per l’equip anglès, que està molt preparat en doma adaptada.

Em sento realitzat i em fa créixer professionalment i personalment. No és un repte, perquè al final el seu benefici, el de les persones que entreno, és el meu benefici. Com més complexa és la situació, més motivat em sento, i visc històries que em fan pensar i reflexionar.

Un dels darrers, el d’una noia que fa dos anys va tenir una lesió medul·lar per una caiguda del cavall. Tan poc temps després ve aquí sola i autònoma i se la veu feliç, entusiasmada i amb unes ganes boges de tornar a muntar a cavall. No la sents mai queixar-se ni lamentar-se ni plorar... Vaig al·lucinar! És una lliçó de vida immensa.