“Amb el tancament dels consultoris, la gent es va sentir desemparada”

Estàs sola i normalment lluny de l’hospital. Això vol dir que has de ser més resolutiva que un metge de família de ciutat. I aquesta capacitat ha d’anar acompanyada de recursos materials, sovint escassos, com per exemple ecògrafs, dermatoscops, material per fer cirurgia menor... Eines que ajuden a fer el diagnòstic i el tractament. El fet d’estar sola no vol dir, però, que estiguis ni incomunicada ni aïllat. Un metge rural pot fer avui en dia tot allò que es proposi.

Coneixes tot el poble, les famílies senceres, i això ajuda molt a entendre les dinàmiques familiars i comunitàries. També pots fer un seguiment més estret. L’altra gran diferència respecte de la MFiC urbana és el tipus de població que atens: solen ser persones grans i fràgils. Jo, per exemple, tinc 90 persones de més de 80 anys i amb moltes malalties. Són pacients que necessiten ser atesos a casa seva i per tant les MFiC rurals fem molta atenció domiciliària. Els equips de zones rurals són més estables i això ajuda a crear un vincle i establir una relació de confiança amb els pacients.

La distància de l’hospital en el moment en què hi ha una emergència vital. Pateixes perquè el temps d’espera d’una ambulància es pot arribar a multiplicar per quatre respecte d’una gran ciutat. Per sort, tenim els helicòpters i els VIR.

Van ser dies molt difícils i tothom anava molt perdut. Es van prendre un seguit de decisions que en aquell moment es van considerar correctes però mai arribarem a saber si es podria haver fet millor. En les fases inicials de la pandèmia, l’atenció primària va tenir un paper molt fluix, quan crec hauria d’haver estat més destacat. Però llavors no disposàvem de PCR per identificar i aïllar casos.

Aquest seguiment s’hauria de fer de forma conjunta i coordinada entre l’atenció primària i Salut Pública. Podem fer aquesta tasca perquè som els que coneixem les persones i la seva comunitat. Això sí, es necessiten recursos tant humans com econòmics per dur-la a terme.

D’un dia per l’altre, per tal d’optimitzar recursos, els professionals vam haver d’anar als centres grans. Això va fer que la ciutadania perdés la proximitat amb l’atenció sanitària i encara es van sentir més desemparats perquè no podien ni trucar ni anar al consultori i si tenien un problema havien de trucar al CAP. I no sempre hi havia el seu professional de referència perquè fèiem torns de 12 hores.

Hi ha dinàmiques rurals que està bé que s’aturessin. Una de les primeres coses que es va dir als veïns és que no podien estar als centres cívics o locals socials, que són espais que poden reunir 20 persones d’entre 80 i 90 anys, per exemple, per jugar a cartes. I també evitar el contacte amb la mainada. Crec que era important que la gent prengués consciència que estava passant una cosa greu. I que la desescalada fos més laxa també em sembla correcte. La població d’aquests entorns va seguir molt bé el confinament. I la incidència de la Covid en els entorns rurals ha estat menor que en els urbans.

Serà molt diferent, tant per als professionals com per als pacients. S’incorporarà molta atenció clínica telemàtica. I les MFiC viurem molt de prop les conseqüències d’aquesta crisi, no només les sanitàries, sinó que també veurem com afecten els problemes econòmics a la salut de les persones. Necessitem el suport de l’administració amb un increment del pressupost sanitari per poder seguir al costat de la població.

Tant des de l’atenció primària com hospitalària, ens estem preparant de cara a possibles rebrots. Aquesta és la nostra obsessió: organitzar-nos per evitar que es repeteixi el que hem viscut aquests darrers mesos.