El TS rebutja la primera reclamació a l’Estat pel tancament de l’hostaleria per la covid

La sala contenciosa-administrativa del Tribunal Suprem ha desestimat el primer dels recursos en què es demanava la responsabilitat patrimonial de l’Estat pels danys patits per una empresa del sector de l’hostaleria a conseqüència de l’aplicació de la normativa aprovada per evitar o mitigar la propagació de la pandèmia de Covid-19. Aquesta normativa va imposar, entre d’altres, la suspensió temporal de l’activitat empresarial a què es dedica la recurrent. Al Suprem estan pendents gairebé mil assumptes equivalents al present recurs i diversos milers més es troben en tramitació.

La sala no admet aquesta responsabilitat partint d’una doble consideració. En primer lloc, perquè en el cas jutjat no s’han donat les circumstàncies previstes a la llei perquè aquesta responsabilitat patrimonial sigui possible.

Aquestes circumstàncies es donen quan la llei productora dels danys hagi estat declarada inconstitucional o quan els afectats per la llei no tinguin el deure jurídic de suportar aquests danys sempre que així s’estableixi al mateix acte legislatiu que provoca el dany la reparació del qual es reclama.

En relació amb el primer supòsit, encara que els reials decrets de l’estat d’alarma es van declarar parcialment inconstitucionals, va ser el mateix Tribunal Constitucional el que va afirmar a la mateixa sentència que aquesta inconstitucionalitat no era per si mateixa motiu per fonamentar reclamacions de responsabilitat patrimonial.

És, doncs, el mateix intèrpret de la constitucionalitat dels estats d’alarma el que descarta que es pugui afirmar sobre aquesta única base una responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador.

En segon lloc, quant a la possible responsabilitat per actes legislatius dels quals deriven danys respecte dels quals no existeix el deure jurídic de suportar-los, tampoc no es compleixen els requisits legals segons el parer de la sala.

Per una banda, perquè tant el Tribunal Constitucional com ara el Tribunal Suprem han considerat que els danys patits no són antijurídics. En aquest sentit, es declara que les mesures adoptades van ser necessàries, adequades i proporcionades a la gravetat de la situació i van gaudir del grau de generalitat suficient pel que fa als seus destinataris, de manera que aquests van tenir el deure jurídic de suportar-les sense generar cap dret d’indemnització pels possibles perjudicis soferts.

En aquest sentit, s’afirma que la societat en conjunt va haver de suportar les decisions adoptades pels poders públics per preservar la salut i la vida dels ciutadans, de manera que la via de reparació o minoració dels danys per a aquells que els van patir amb més intensitat, si és procedent, ha de ser la de les ajudes públiques –que es van concedir àmpliament– però no la de la responsabilitat patrimonial.

La sala també considera que aquesta obligació o deure jurídic de suportar les càrregues derivades del compliment de les normes recollides als reials decrets d’estat d’alarma sense generar drets d’indemnització també es fonamenta en les previsions de la Llei General de Salut Pública, que exclou que l’administració hagi d’indemnitzar les despeses causades per les mesures adoptades per preservar la salut pública.