l'entrevista
“Relacionar esport i risc no té cap sentit”
D'entrada, estic decebut per l'alarma social que s'ha creat. No és normal que, després d'una conferència, em vinguessin cinc pediatres desesperats perquè rebien una allau de pares que volien fer proves als seus fills pel que passava.
Em posa a to la primera pregunta. Cada cop hi ha més casos de mort sobtada en l'esport, o és cosa del focus mediàtic?
No hi ha més casos ni de bon tros. Els esportistes entrenen més que abans i hi ha més control. Sí que és cert que la repercussió mediàtica ha augmentat, i això provoca la sensació que el fenomen és més freqüent del que és. Tots els casos que s'han presentat tenen una malaltia de fons que, pel que sigui, no s'ha diagnosticat. Però relacionar esport i risc és fals, no té cap sentit.
Més d'un la deu fer, aquesta relació.
Contestaré amb dades, que són prou clares. Al Sant Pau, on dirigeixo la rehabilitació cardíaca, l'exercici físic és una de les mesures que prenem perquè una persona que ha tingut un infart no en tingui un altre. Són pacients amb un problema de cor, diagnosticat, i en vint-i-cinc anys no hem tingut cap episodi de mort sobtada. A Granollers, han revisat 16.200 esportistes, i cap episodi. I al Barça, on he estat cardiòleg vint anys, des de l'època en què el club va crear un servei de medicina esportiva pioner amb el doctor Carles Bestit, zero casos. En totes les seccions.
Li fa mal, com a expert i amb aquestes dades, que es creï alarma?
Estic molt preocupat, i em sap molt greu, que s'hagi creat aquesta situació que no condueix a res de bo. S'han de situar les coses a lloc. És cert que els esportistes s'han de revisar, però ja es feia. I en molts llocs, es fa tal com s'ha de fer.
No tots els controls són prou eficients?
Aquest és l'altre problema. Si les coses es fan ben fetes, és molt difícil i excepcional que s'escapi una malaltia amb risc de mort sobtada. Des dels CAP de Catalunya, els nens estan avaluats pel pediatra, que els fa un seguiment. Als que fan esport, potser els farà falta un electrocardiograma, però el metge de capçalera coneix bé l'historial. Hi ha metges que saben amb detall els antecedents. El jugador del Salamanca que ha hagut de plegar tenia una història familiar tremenda. No vull jutjar el cas, però el model és el metge de família que coneix l'historial.
Hi ha casos inexplicables?
Són excepcionals. L'excepcionalitat existeix sempre. Acabo de parlar amb els pares d'un esportista amb una carrera prometedora, que no entenien que hagués de deixar l'alta competició. Això és un cas excepcional. Si les coses es fan ben fetes, arribem a les dades de Granollers. Perquè el metge ha fet una història clínica ben feta. El metge ha de fer de metge, el pediatra, de pediatra i el metge de l'esport, de metge de l'esport. No hi ha cap necessitat de fer un munt de proves. De Puerta, un seu company deia que estava sempre marejat. Què vol dir? Que probablement es va marejar a conseqüència d'una arítmia greu.
Hi hauria d'haver desfibril·ladors a tots els recintes esportius?
El desfibril·lador té unes indicacions claríssimes i la seva utilitat, però també genera dubtes. Com es regula? On en posem? Al camp de futbol, al pavelló, o en un carrer concorregut com el Portal de l'Àngel de Barcelona? I un cop el tenim, per exemple, en un poble, com eduquem a la gent en el seu ús? No és tan fàcil.
Molta gent fa activitat esportiva sense estar federada. Què els recomanaria?
Fer una revisió mèdica adequada. Si dius que fas esport, el metge n'estarà molt satisfet, perquè associarà ràpidament esport amb salut. L'esport és salut, no és risc. I, per bé que m'apassiona l'esport, parlo amb la màxima objectivitat. Disposo de dades i m'hi he dedicat tota la vida.
