«Ni els metges coneixen la malaltia»

La Teresa Basora és una de les persones que assisteix al grup de psicoteràpia de Reus per als cuidadors de malalts d'Alzheimer des que es va crear, ara fa menys d'un any. Fa poques setmanes que el seu marit va morir després de gairebé quinze anys de tenir la malaltia. La Teresa assegura que el curs de la malaltia, i sobretot els seus últims estadis, han estat «molt durs», tot i que a diferència d'altres famílies ella ha tingut el suport de les filles i també l'ha ajudada el fet que «sóc una persona jove» i, per tant, amb la força necessària per fer-se càrrec de moltes de les conseqüències de la malaltia, tant a nivell psicològic com físic. No obstant això, lamenta que «no hi hagi ajudes, per més que diguin que sí que hi són». I cita la valoració del grau de dependència que van fer al seu marit, que assegura que va ser molt superficial.

El fet és que tot i que se senti a parlar molt sobre l'Alzheimer, «no es coneix; tampoc els metges», diu Basora sobretot en referència al desgast físic i emocional que comporten les conductes de la malaltia. Al marit de la Teresa no li van diagnosticar correctament fins al cap d'un temps, quan ella insistia en l'existència de comportaments que no li eren propis: «Jo notava que en passava alguna, perquè ell tot sol no era capaç de fer determinades coses, estava nerviós, quan en realitat era una persona pacífica...», però «els metges em deien que estava nerviós per la feina». Finalment, va ser un metge naturista qui «va veure que hi havia un problema» i després ja van fer-li les proves corresponents a la unitat de demències i, en efecte, van diagnosticar-li l'Alzheimer. La Teresa no ha deixat mai de treballar i assegura que sense el recurs que va trobar en l'Associació d'Alzheimer de Reus això no hagués estat possible. De fet, va acudir-hi després de comprovar que «ell necessitava atenció constant» i en qualsevol centre de dia «són quinze persones» amb afectacions diverses. I conclou que «no em vaig equivocar; si no, hauria d'haver deixat la feina».

Amb el suport d'ella i de les filles, van aconseguir que «son pare tingués el que no podia tenir per si sol» a conseqüència de l'Alzheimer. Així, per exemple, l'home va continuar anant al tros durant els primers anys de la malaltia perquè l'acompanyava el seu gendre, i va poder mantenir l'afició de fer teatre. «La gent del seu entorn del teatre el va ajudar molt; jo estava alerta del que necessitava, l'empenyia a l'escenari quan li tocava i ell feia la representació perfectament bé.» El mateix succeïa en tots els altres àmbits de la vida, de manera que «la gent de fora no ho veia, no semblava que estigués malalt perquè tenia tot el suport nostre». Tot i això, ella admet que en el tram final de la malaltia notava que estava «al límit».