Moments estel·lars de l’interior
El mite de la neu pols
font canaleta Als inicis del segle XX, la gent del CEC van començar a freqüentar uns paratges propers a una serradora d’Alp on podien practicar l’esquí. L’arribada del tren el 1922 va facilitar les coses, i més quan aquell mateix any es van descobrir els paratges de Font Canaleta, que van demostrar que la neu pols no era un mite i es van convertir en les primeres pistes de nivell
El 1908, el Centre Excursionista de Catalunya (creat el 1876) decideix organitzar-se per seccions, entre les que s’inclou la Secció d’Esports de Muntanya. Jaume Baladia, industrial tèxtil, mecenes, catalanista i enamorat de la muntanya, en va ser el primer president i sota la seva direcció es van impulsar els esports de neu i l’alpinisme, que ja tenien un cert predicament entre la burgesia centreeuropea.
Consta en els arxius del Centre que pel Nadal del 1908 es van fer les primeres pràctiques de luges (trineus lleugers) i esquí (s’utilitzaven les tècniques del telemarc i l’stemmbogen, dues maneres diferents de baixar muntanya avall) a la zona de la Molina. Es dona per bona aquesta dada per situar el començament dels esports d’hivern a la Península. Les fotografies de l’època mostren uns individus vestits com autèntics exploradors de l’àrtic i les dones abrigades però amb faldilles. Els esportistes es dirigien a la zona d’Alp, cap a una petita serradora (quan la força de l’aigua es destinava a moldre gra els establiments s’anomenaven molins, i si era per serrar troncs prenien el nom de molina) i un hostal situat al costat de la bassa que era tot el que hi havia en aquells paratges. Aquests pioners anaven en tren fins a Ripoll, i després la diligència de La Ceretana els acostava al paratge de la serradora, avançant sovint a cops de pala.
Dos fets van accelerar la consolidació d’aquest espai com a pioner dels esports de neu al nostre país: l’arribada del tren i la construcció del “xalet”, el primer refugi destinat a esquiadors i muntanyencs. El primer tren va arribar el 1922, i en els anys immediatament posteriors va potenciar l’afluència d’esquiadors als paratges de la Molina. Aquell mateix any es descobria Font Canaleta. Deixarem que sigui Josep M. Guilera qui ens ho expliqui a través de les planes de Carnet d’un esquiador (1915-1930): “Després d’esmorzar i deixar les motxilles a l’edifici o corral abandonat que ara és el xalet, ens ficàrem per dins del bosc de la font de la Perdiu, i per diferents camins vinguérem a parar dalt de la carena que limita el pla de Font Canaleta. Aquest indret, ara tan popular, el desconeixíem tots nosaltres i hi anàrem a parar per una casualitat, però així que veiérem aquelles extensions suaus, sense arbres i plenes de neu, deixàrem que els esquís anessin avall per allí on volguessin, admirats de fer la nostra entrada en tal paradís. La neu era excel·lent, i molts de nosaltres –seríem una vintena– tinguérem, per fi, una noció exacta de quina mena de cosa era la neu pols, i tot descobrint-la ens convencérem que no era cap mite.”
Aquestes pistes d’esquí van agafar fama ràpidament, i aquell mateix any s’hi van celebrar els X Concursos d’Esports d’Hivern i els campionats de Catalunya, tot i que des del 1911 s’anaven realitzant per la zona competicions més o menys oficials. El primer curset d’esquí, amb una dotzena d’alumnes, el va fer el CEC el 1923.
Les primeres converses serioses per portar el tren a Puigcerdà s’havien iniciat l’any 1903. El 1907 ja existia el projecte, que es ratificaria definitivament dos anys més tard. L’execució de les obres, però, no seria cosa fàcil. Només calia construir 48 quilòmetres, però l’orografia del terreny (calia superar la collada de Toses) ho va posar molt difícil als enginyers. El 1919 s’inaugurava el tram més senzill, fins a Ribes de Freser. Des d’aquesta població fins a Puigcerdà calia superar desnivells molt importants en pocs quilòmetres. Per fer-ho possible, es va imaginar una solució atrevida però que resultaria efectiva, un túnel helicoïdal de més d’un quilòmetre, el Cargol de Palós, situat entre Planoles i Toses. Tot i que amb el temps s’ha revelat com un dels punts negres de la línia, ja que impedeix el pas d’alguns tipus de trens, en aquell moment va ser una proesa de l’enginyeria, igual que el túnel de més de tres quilòmetres i mig –el més llarg de l’Estat en aquell temps– que es faria per superar la collada de Toses. El primer tren va arribar a Puigcerdà el 3 d’octubre de 1922. Mesos més tard es feia la connexió amb França. El tren, combinat amb el posterior cremallera, va ser decisiu per descobrir als forasters el santuari de Núria. També va jugar un paper bàsic en el boom turístic de la Cerdanya i en la popularització de l’esquí.
Si el tren va ser important, l’altre moment estel·lar d’aquesta part de la Cerdanya va ser la construcció del “xalet” del Centre Excursionista de Catalunya, que la va consolidar com el centre d’esquí pioner de l’Estat espanyol. El 13 de gener del 1924, en Josep M. Guilera i catorze companys del CEC van arribar a la zona esquiant amb pells de foca. Van passar primer pels porxos del Sitjar, una gran borda per tancar ramats d’ovelles on van deixar les motxilles. Un any després comprarien aquesta borda i la transformarien en el xalet del CEC. El xalet, obra de l’arquitecte Josep Danès, va ser inaugurat el 6 de desembre de 1925, coincidint amb els cinquanta anys del Centre Excursionista de Catalunya. El seu primer arrendatari va ser Pere Adserà i Tomàs, que tenia un negoci d’hostaleria a Barcelona i que va decidir acceptar el repte que li proposava Ignasi Floch Girona, que en aquells moments presidia la secció de muntanya del CEC i que va ser el veritable artífex de la construcció del xalet; es va traslladar amb tota la família a viure en aquells paratges allunyats de la mà de Déu. Un home de negocis manté el caràcter, i veient com augmentava la demanda d’allotjament per part dels esquiadors, va decidir, el 1934, la construcció d’un edifici per donar cobertura durant les puntes d’ocupació i que es convertiria amb el temps en l’hotel Adserà, establiment pioner. En aquella època encara no hi havia llum, ni telèfon, xarxa d’aigua potable, ni tan sols carretera transitable. Tot requeria lluita i abnegació.
El xalet està situat a mig aire del Serrat del Sitjar, al lloc on hi havia l’inacabat Porxo Nou del Sitjar. Tenia una capacitat inicial de 80 llits i 50 lliteres. Ha estat remodelat i ampliat diverses vegades. El 1929 se li va afegir un edifici que ha estat usat com a garatge i guardaesquís i el 1949, després que un incendi en destruís una part, es va augmentar la capacitat fins a més de 200 llits, a més de fer més espaioses les sales d’estar i el menjador. El 2007, el mal estat dels fonaments i altres elements estructurals van aconsellar de tancar les seves portes al públic. A començament d’aquesta dècada es va dur a terme la darrera rehabilitació de l’històric edifici gracies a la insistència d’excursionistes i esquiadors i a l’esforç creuat de les diferents administracions i alguns patrocinadors privats. En la presentació de les obres de reforma, el conseller Joaquim Nadal les va definir com una “aposta que uneix excursionisme, paisatge i nació”.
La Molina, com a estació d’esquí es va inaugurar de manera oficial el 28 de febrer del 1943, quan entra en funcionament el primer teleesquí i es converteix, una vegada més, en pionera dels esports d’hivern a l’Estat espanyol.
La Molina L’esquí i l’alta muntanya
3
1
5
2
4
El xalet i el projecte d’exèrcit català
Tan curiosa com desconeguda és l’aparició, l’any 1936, del Regiment Pirinenc número 1, un projecte d’exèrcit català que no va acabar de fructificar. Va ser una unitat militar impulsada per la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu de tenir un exèrcit propi que protegís la frontera del Pirineu, en el context de l’inici de la Guerra Civil. En formaven part joves muntanyencs de diverses organitzacions catalanistes, com Estat Català o la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. La revista Sàpiens hi ha dedicat un breu article en la seva edició número 190. Segons aquesta publicació, va ser el novembre de 1936, en plena Guerra Civil, quan la Generalitat de Catalunya va crear el Regiment Pirinenc. Es tractava de la primera unitat militar catalana que es creava des del 1714. S’estructurava en dos batallons d’infanteria, amb una companyia d’esquiadors i dues de raquetes. Dues de les funcions principals eren la defensa de la frontera del Pirineu, en especial a les valls frontereres amb el nord de l’Aragó, una zona que durant l’hivern requeria moure’s amb facilitat per cims i valls nevades. També havia de controlar el contraban amb la frontera comuna amb França. El Regiment Pirinenc número 1 tenia la seu en una caserna a la Cerdanya, que no era altra que el xalet que el Centre Excursionista Catalunya tenia a la Molina. El regiment estava inspirat en les tropes regulars que també tenien Suïssa o els països escandinaus. Segons escriu l’historiador Joan Carles Salmerón en l’article de la citada revista Sàpiens, els uniformes d’aquest regiment eren de color blanc, boina grisa o verda. Segons recull Jaume Marfany en el seu blog, el Regiment Pirinenc número 1 va destacar per defensar Bellver de Cerdanya de l’assalt de la FAI i per custodiar el Palau de la Generalitat durant els fets de maig del 1937. Tot i arribar a tenir uns 2.000 membres, es va acabar dissolent.