Societat

ÀLVARO BAYONA

ESPORTISTA D’ÈLIT PARAPLÈGIC

“Disfruto amb els esports on pots controlar moltes sensacions”

Continua practicant els esports de mar i muntanya que feia abans del 2010, quan li va caure una allau al damunt. Competeix a nivell internacional i ensenya el surf de rem adaptat

Surt a navegar cada dia?
Ho intento, perquè ara em torno a entrenar i això vol dir anar a nedar a la piscina a Mataró. Miro de trobar un moment per sortir. La resta del temps el dedico a hores d’oficina per gestionar les activitats per ensenyar els esports d’aigua adaptats.
A la platja de Cabrera hi està com a casa?
És un bon lloc. L’Ajuntament fa anys que dedica recursos per millorar les instal·lacions adaptades. Aquest estiu s’ha aconseguit allargar les passeres i és un luxe poder arribar a tocar amb els peus l’aigua. Si tenim un bon accés podem ser més independents per moure’ns amb les cadires.
I per això us visiten pacients de la Guttmann?
Sí, fem sortides amb grups. Primer ens ajuntem al Malamar Wakepark que hi ha a Montgat, on aprofitem que no hi ha onades per ensenyar el wake, el paddle [surf de rem] i el surf. Les instal·lacions permeten amb una taula agafar-se al cable per estirar-se i lliscar sobre una taula. Ens va molt bé per fer les iniciacions i en un futur si volen fer surf els pujo al País Basc, on treballo amb algunes escoles.
Vol promocionar i difondre els esports d’aigua. Per què?
Perquè busques millorar la salut de les persones, i el mar és vida per la sal, el sol i l’aire lliure. A la platja no veus les cares tristes de la gent que passa fred per esquiar. Aquí el sol ens dona energia.
No hi ha por a l’aigua?
La situació de l’activitat està controlada. L’advertiment de seguretat és la prioritat. No pots tenir por per les condicions, potser són els nervis i l’adrenalina que s’han de saber gestionar i que es disparen sempre abans de fer una activitat.
Aquesta adrenalina enganxa?
Els que hem practicat esports de risc tenim clar que enganxa i no deixa de ser una droga natural. Vaig començar a fer natació per entrenar-me, però disfruto amb esports on pots controlar moltes sensacions. Segueixo practicant els mateixos que abans.
El documental ‘Camí a Alaska’ explica la seva història...
No va passar ni un any de l’accident que tornava a esquiar. Un esportista no es retira mai, sempre hi torna. Aprenem a fer maniobres i trucs, caiem i sabem que ens podem lesionar. Vaig tenir un accident conscient que podia passar. Amb la cadira segueixo combinant esports de mar i de muntanya.
És un exemple de superació. Li agrada que li diguin?
No gaire, però sí que em poso a l’altre costat i veig les cares de sorpresa a les xerrades quan explico el que em va passar fa vuit anys. No conec ningú amb cadira de rodes que vagi voltant pel món sol, retrobant-se amb amics o adaptant un cotxe de lloguer per conduir com he fet ara a Costa Rica...
Aquí ha adaptat una cadira a la taula de surf. Com li va?
Fa cinc anys que la fabrico adaptant-la als diferents esports aquàtics. És un sistema de triangle de forces d’alumini amb el seient de fibra. A França un amic meu fa més de vint anys que va fer la primera cadira adaptada. L’invent que havia de servir per ajudar a la rehabilitació funciona i és vàlid també en esports i en competició.
Competeix fent surf de rem o surf de vela?
A Cantàbria i amb la lliga catalana he competit en el paddle, però la meva competició internacional és amb la taula de surf. Amb el wake també vaig a competicions mundials i europees estirat amb una altra taula.
Compagina el dia a dia amb la competició?
Em serveix per viatjar i evolucionar com a esportista, que és el que m’agrada. El repte és compaginar-ho amb la feina d’una fundació que faci les activitats d’esports aquàtics adaptats. Als campionats on vaig em demanen que porti les cadires adaptades i em facilitaria molt els tràmits i el transport gestionar-ho des de la fundació.
Va fer un micromecenatge per impulsar-la. Va endavant?
Creixem a poc a poc, al meu estil, però no es para. No som una empresa d’esport d’aventura adaptat i fer una fundació és complicat. Les activitats necessiten una logística i uns monitors.
La societat avança en la inclusió del discapacitat?
Viatjant compares i veus que aquí anem enrere. En països com ara Costa Rica els tracten com a superherois, mentre que aquí la societat et compadeix. Tenen més ajudes i infraestructures. La mateixa federació veu el surf adaptat com una ridiculesa, amb unes onades petites on no crida l’atenció. I no sempre és així, perquè n’hi ha que anem a competir a Indonèsia i s’hauria de valorar més el que fem. Cal canviar la mentalitat i que les marques també promocionin gent amb cadira de rodes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.