Cinquè país europeu amb més morts pel gihadisme

Els atemptats gihadistes del 17-A situen Catalunya com el cinquè país europeu amb més víctimes mortals causades per l’islamisme radical, en el període comprès entre el 2004 i el 2018.

Després de França (248 morts), Espanya (209 morts), la Gran Bretanya (86 morts) i Bèlgica (36 morts), Catalunya (16 morts) és el cinquè país de la Unió Europea amb més assassinats causats pel terrorisme gihadista. Aquesta dada empírica, que ha restat força invisible, és l’evidència científica que legitima que cal resoldre de manera proactiva aquest problema públic.

Catalunya, amb 16 víctimes letals i gairebé 140 ferits en els atemptats a Barcelona i Cambrils, es troba al davant d’Alemanya (14 morts), Suècia (5 morts), Finlàndia (2 morts), Dinamarca (2 morts), Holanda (1 mort) i la resta dels altres dinou estats europeus.

Han patit el terrorisme gihadista 9 dels 28 estats membres de la Unió Europea. Són 10 països afectats, si comptabilitzem a part les dades de Catalunya, que és la cinquena nació europea que sofreix més l’extremisme violent gihadista. Per garantir l’eficàcia antiterrorista, els quatre eixos clau en política de seguretat són: donar competència plena antiterrorista a la policia catalana, garantir recursos complets per als Mossos d’Esquadra, incorporar la policia local en la detecció del gihadisme, i endegar polítiques públiques de prevenció de la radicalització.

Primer, cal que els Mossos d’Esquadra tinguin plena capacitat per gestionar i analitzar tota la informació estratègica sobre terrorisme, alhora que la seva participació en l’àmbit europeu i internacional ha de ser directa, a l’Europol i la Interpol. Tanmateix, els Mossos han de poder dur a terme persecucions transfrontereres en calent. Els Mossos d’Esquadra han de gestionar la seguretat dels aeroports i els ports.

Segon, cal que els Mossos d’Esquadra tinguin tots els recursos policials necessaris per actuar contra el terrorisme gihadista, com ara les armes llargues requerides. També disposar del tipus de munició i la quantitat deguda per fer front al nivell d’alerta 4 antiterrorista i, fins i tot, per tenir capacitat de reacció en el supòsit del nivell màxim d’alerta, el 5. És clar, els Mossos haurien de tenir la competència sobre tinença d’armes i explosius.

Tercer, cal que la policia local tingui una formació d’excel·lència sobre detecció i prevenció de la radicalització gihadista. Aquesta formació és indefugible en aquells municipis on consta una major presència d’islamistes radicals en mesquites i oratoris islàmics, com ara Reus, Tarragona, Salt, Cornellà, Vilanova i la Geltrú, Lleida i altres ciutats. Només cal recordar que l’imam Abdelbaki Es Satty va liderar la radicalització dels joves gihadistes de Ripoll. També cal que la guàrdia urbana estigui dotada del material operatiu necessari i de l’armament necessari, almenys en determinades zones emblemàtiques de Barcelona (la Sagrada Família, a títol il·lustratiu) i en determinats moments (per Nadal, per exemple) d’alt risc. Això és ineludible per a la Guàrdia Urbana de Barcelona.

Quart, cal endegar polítiques de prevenció de la radicalització. La implementació de polítiques públiques per tal de reduir a mitjà i a llarg termini el risc de terrorisme gihadista enclou el disseny de programes de prevenció de la radicalització i projectes per a l’erradicació dels prejudicis i estereotips que sustenten la ideologia islamista radical. Un botó de mostra: el primer i únic màster en prevenció de la radicalització, que enguany comença la Universitat de Barcelona.

En síntesi, com més triguem a resoldre aquests quatre eixos, més probabilitat hi haurà de tornar a patir un nou episodi semblant al 17-A.