D’un home, d’un temps, d’un país

Aquest era el títol d’un llibre que vam aplegar uns quants amics per celebrar els seus 70 anys. Una idea que en la primera reunió que vam fer la Joana Villemur, en Jaume Rodri i un servidor ja va arribar feta: descriuríem els innúmers i diversos episodis de la vida de mossèn Josep Dalmau a través de les persones que l’havien acompanyat. 64 persones, moltes de molt conegudes (Xirinacs, Pepe Beúnza, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Heribert Barrera, Llorenç Gomis...), ho anaven explicant. Vam haver de fer enllaços, cobrir buits, revisar textos, cercar fotografies. Publicat per La Magrana, es va exhaurir al cap de pocs mesos. I cito el llibre perquè 22 anys després el títol és encara vàlid i són moltes les etapes que encara s’hi poden afegir. El llibre va esperonar que un temps després el mossèn escrivís les seves memòries per posar-hi un accent personal i completar molts aspectes esmentats.

L’home, mossèn Josep Dalmau, sempre inquiet a la recerca de la veritat, tenia una qualitat que normalment es percep poc: mai va parlar malament de ningú, ni dels que el combatien ideològicament ni dels que li impedien realitzar el seu camí. Comprenia tothom i apostava sempre, en aquesta mescla que és l’ésser humà, per la part bona que tothom té. Així va tenir contacte posterior amb els policies que l’havien detingut, amb bisbes que l’havien sancionat, amb teòlegs que n’havien discrepat, deixant-hi sempre una bona relació humana.

Va actuar, pregar i publicar molts llibres i va escriure molts articles. Més de dos-cents a l’Avui. En un d’aquests, el primer, el 5 de maig del 1976, L’Església del postfranquisme, explicava que veient la posició de la jerarquia de l’Estat espanyol i el seguiment que se’n feia es preguntava si ell pertanyia o no a l’Església, però en un oportú viatge a París va veure que altres posicions eren possibles quan va contactar amb els capellans de la Missió de França, que “feien a la plaça pública allò que no m’atrevia a fer sinó d’amagat, i encara amb una certa consciència d’inseguretat”. Home frontera, havia tastat els límits en totes les posicions ideològiques des del marxisme fins a l’Opus Dei, des de celebrar la primera missa i casament submarinista, a entrevistar el cardenal Lefebvre i oficiar el funeral d’un conegut gran mestre maçó. Els que hi érem propers, jo n’era amic des del 1954 quan ens vam conèixer a les reunions de la revista El Ciervo, sabíem també de la seva total i cordial disponibilitat.

El seu itinerari demostra que, sensible a les qüestions de fe, i lluitador per les causes socials i democràtiques, ben aviat va veure que qualsevol canvi radical havia de passar per la independència del seu país. Fou un dels fundadors del’Assemblea de Catalunya i, més tard, de la Convenció per la Independència, que va ampliar l’independentisme obert, que era de minories, fins a propiciar i contribuir al moviment actual. Com a Moisès, només se li ha permès albirar la terra promesa.