Efímer i permanent

Diuen que si vols deixar de menjar xocolata el que has de fer és menjar-ne fins a afartar-te'n per a tota la vida. No sé si això funciona i continuo menjant xocolata, però en el cas de la nevada de dilluns més d'un i més de dos en van tenir prou per a uns quants anys. Si alguna cosa té d'excepcional la neu és que habitualment no arriba a cotes tan baixes i que quan ho fa és un fenomen estrany i efímer..., molt efímer. El temporal de dilluns, però, per dir-ho d'alguna manera, va ser contundent. Contundent, sobretot per l'abundància, però també pel repartiment. Va ser un temporal amb totes les lletres. Un conegut a qui considero amic em deia dimarts que havia estat «la nevada perfecta perquè havia nevat molt i a tot arreu». Però va ser neu en temps de flors. Quan tots esperàvem ja l'arribada de la primavera, el senyor Mauri ens va servir una freda i blanca capa que ha durat uns quants dies. Tanta neu als carrers des de bon començament de setmana, tants inconvenients a causa de l'anunciat temporal –cotxes abandonats a la carretera, cases sense llum ni telèfon, carreteres tallades, serveis de transport anul·lats...– no han deixat gairebé ningú indiferent. Davant d'aquesta allau d'entrebancs, sembla que pocs van arribar a dissabte amb ganes de gaudir de la part més lúdica i festiva de la nevada. Al parc del Montnegre-Corredor, al Maresme, quedaven poques clapes blanques ahir i l'afluència de visitants no va superar la d'un cap de setmana qualsevol. Al Montseny es conservaven algunes esplanades impol·lutes, malgrat que alguns visitants es llançaven boles de manera pesada i avorrida. Als restaurants hi havia taula sense reserva i el trànsit era més aviat escàs. Malgrat el sol de primavera i l'agradable temperatura d'ahir, la muntanya i la neu van quedar en un segon pla. Aquells jovenassos que dilluns al migdia sortien a TV3 dient que anaven «a fer el beneit amb la neu pel centre de Vic» amb la roba molla i els cabells xops ja en van tenir ben bé prou, de nevada.

Ahir, fent un recorregut per les comarques de Barcelona, encara es podien veure clarament les restes del temporal. El castell de Gelida encara estava envoltat de clapes blanques, igual que les zones boscoses d'algunes poblacions. Municipis com ara Pontons o Olesa de Bonesvalls, al Penedès, encara conserven alguns paratges blancs, però els trineus, els ninots de neu i els nassos de pastanaga s'han començat a substituir per les cares d'avorriment. L'efecte de sorpresa que la nevada va provocar en les cares dels més petits dilluns i dimarts ha desaparegut. El fenomen efímer ha entrat en un estadi de certa permanència. A Vacarisses encara es podia apreciar clarament el gruix de la neu sobre el capó d'alguns cotxes i a la carretera de Vallvidrera els ciclistes intentaven fer-se lloc enmig del gruix blanc que hi havia al voral mentre els operaris continuaven tirant sal per intentar desfer les últimes clapes que s'han anat glaçant dia rere dia des de dilluns. Perquè, en el fons, a tots ens agrada la neu, però ens agrada perquè es fon. I no és una casualitat que ahir, mentre el Montseny o el Montnegre conservaven les clapes blanques intactes, el pàrquing del gran centre comercial La Roca Village estigués ple a rebentar. L'oferta de 100 botigues on fondre els últims calerons de les rebaixes és irresistiblement efímera, malgrat la seva permanència.