Escola centenària, a les Planes

Des d’ahir, es pot llegir en un monòlit creat per Miquel Boix: “ Un edifici emblemàtic, un ensenyament de qualitat i un tracte cordial. A tothom qui ho fa fet possible.” Inaugurat ahir en el marc de la celebració del centenari de l’escola pública Sant Cristòfor de les Planes d’Hostoles, amb la presència del conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, resumeix amb poques paraules què ha estat i què és aquest centre.

Es va inaugurar el 15 de desembre de 1918. Va ser un projecte amb una gestació difícil. Les nenes de les Planes anaven a escola amb les monges dominiques i els nens, a l’edifici de l’ajuntament vell. El govern local de l’època va promoure la nova escola, després que un estudi de l’arquitecte acabat de sortir de la facultat Joan Roca i Pinet va desestimar la rehabilitació dels dos edificis, cosa que va tornar a certificar una inspecció de 1910. Això no obstant, l’Ajuntament no va deixar d’invertir-hi en millores fins que l’actual escola no es va inaugurar.

Amb el respecte que pertoca a la comunitat educativa d’aquests cent anys, hi ha tres noms il·lustres que mereixen un especial reconeixement, perquè van ser clau per aconseguir fer realitat el nou edifici. Es tracta de Tomàs Recolons Lladó, que va cedir gratuïtament una part dels terrenys; del rector de la Universitat de Barcelona, Valentí Carulla, que va facilitar moltes gestions amb el govern espanyol, i de l’alcalde de les Planes, que va liderar el procés, Pere Sacrest, que a més va fer un préstec per a la construcció.

L’Ajuntament va demanar al mateix arquitecte un estudi d’ampliació, però no hi va haver prou espai i, en un ple, el 1910, va aprovar l’encàrrec de la nova escola i va demanar una subvenció –un nou reial decret fixava com havien de ser els nous centres i les condicions del finançament, amb 60% a càrrec del govern espanyol–. El projecte es va encallar i, el 1912 i el 1913, hi ha diferents peticions de pares i capellans responsables de les escoles dels nuclis de les Planes de les Encies i Cogolls. El 1914, l’Ajuntament en ple va tornar a reclamar l’escola i hi va intercedir també el senador gironí Bartomeu Bosch.

Roca i Pinet va projectar un edifici modernista d’influència vienesa amb aules amb molt d’espai i llum natural. El govern espanyol va concedir una subvenció a terminis de 35.000 pessetes (210 euros). L’Ajuntament va haver de recórrer al préstec per fer front a les obres –el va concedir Pere Sacrest– i a participacions de 500 pessetes (tres euros), perquè les subvencions venien amb retard.

La compra dels terrenys també va ser una odissea. Tot i que, el 1913, el govern local va arribar a un acord amb Manuel Moreno Churruca per uns terrenys davant dels actuals, aquest es va fer enrere a darrera hora. El 1916, l’Ajuntament va crear una comissió per desencallar el tema buscant uns nous terrenys. Finalment, va comprar-ne uns dits la Ratera, que eren de diversos propietaris. La compra es va fer efectiva l’abril de 1918, quan ja es construïa l’escola.

La nova escola es va inaugurar en temps de la Mancomunitat, amb discursos d’autoritats que destacaven la importància de l’educació. L’Ajuntament va pagar les despeses de la festa, en la qual va participar tot el poble: menjar per a les famílies pobres, sardanes i rebuda i parlament de les autoritats que van arribar al poble amb el Carrilet després de fer nit a l’hotel Italianos de Girona.

L’escola va ser objecte d’una important remodelació a principis de la dècada dels vuitanta i, aquests darrers anys, d’una altra encara no finalitzada. Hi han exercit la professió 141 dones i 49 homes. Un centenari, doncs, que serveix de base per a l’educació del present i del futur a les Planes i que es recordarà al monòlit, en un llibre amb la història del centre i amb una maqueta de l’edifici d’Albert Marés i una cançó commemorativa.