“Per a les civilitzacions maia i asteca, el cacau era un regal dels déus”

La iniciativa és impulsada per la Unitat de Comunicació de la Ciència de la Universitat Rovira i Virgili i per l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), i té per objectiu d’apropar el món de la ciència a les nenes i als nens. Es parteix d’un tema central atractiu per a la mainada com és la xocolata, i a cada taller s’examina des d’un punt de vista diferent: la història, l’economia, l’alimentació, la química, la genètica, etc. Tots els tallers els impartim dones investigadores per fer visible als nens i a les nenes la presència femenina en el món de la investigació.

La primera prova pilot es va fer en una escola de primària de Tarragona i després a diferents biblioteques municipals, com ara a la de Tarragona, la de Reus i ara a la de Torredembarra. Després el volem portar als campus externs de la URV.

Efectivament. En el que imparteixo jo parlem de l’origen del cacau i com el consumien els maies i els asteques: una beguda que no era dolça i que podia ser fins i tot picant perquè hi posaven xili. Després es prepara una beguda de xocolata a l’estil d’aquelles civilitzacions.

La primera sorpresa ja la tenen quan tasten el cacau pur, que fa una olor molt bona però descobreixen que és molt amargant, i posen una cara!

Els sorprèn moltíssim aquest gust tan amarg i el gran contrast que hi ha amb la xocolata dolça que consumeixen habitualment. En el taller de nutrició se’ls explica que el cacau és un aliment molt sa, nutritiu i que aporta energia, però que quan l’ensucres ja no és tan sa com es pot pensar.

Quan hi arriba Hernán Cortés, els asteques els ofereixen la beguda de cacau, que era molt preuada per a ells, però als espanyols no els va agradar gens. La van trobar amarga i picant, i la van escopir a terra. Això va ofendre molt els asteques. Va ser un mal començament i un prolegomen d’unes relacions que anirien a pitjor.

Més que un menjar, era un regal dels déus. Un mite diu que Quetzalcóatl, el déu benvolent, va regalar el cacau als humans. Els altres déus es van enfadar molt i van esquarterar Quetzalcóatl. Els maies i els asteques creien que aquest déu tornaria i ho faria per l’est, precisament per on van arribar els espanyols, que, amb la seva pell més clara i amb la barba, tenien un aspecte molt diferent al dels indígenes. Van pensar que al capdavant dels conqueridors hi anava Quetzalcóatl, però quan li van fer l’ofrena de la beguda de cacau, van quedar molt sorpresos en veure que l’escopia...

Segurament els olmeques, al sud de l’actual Mèxic. Després els maies van utilitzar-lo en forma de beguda barrejant el cacau amb aigua i amb farina de blat de moro per fer-lo més espès. Finalment, quan van ser dominats pels asteques, aquests darrers, a més de consumir el cacau com a beguda, van emprar les faves de cacau com a moneda per a l’intercanvi. Eren més preuades que l’or. De fet, el primer que fan els asteques és ocupar la principal zona productora de cacau: Soconusco, al sud-oest de Mèxic. Entre els maies només consumeixen el cacau els membres masculins de l’aristocràcia, mentre que entre els asteques ho feien també els guerrers.

Mitològicament creuen que és així, i de manera científica s’ha demostrat que l’aportació calòrica i energètica és superior a qualsevol altre dels aliments que tenien els maies i els asteques. Era com un Red Bull de l’època...

Quan els espanyols descobreixen la canya de sucre, barregen la beguda del cacau amb el sucre i d’aquí neixen les primeres xocolates ensucrades.

Efectivament, jo sempre faig servir aquest símil en el taller quan ho explico als nens.

Uns monjos del Cister, que tornen d’Amèrica, porten unes faves de cacau al monestir de Piedra, a l’Aragó, i d’allà surt la xocolata per a la cort espanyola: la famosa xocolata “a la piedra”. És la primera xocolata sòlida que es fa, però a la cort la servien desfeta amb llet, sucre i canyella, una espècia que també venia d’Amèrica. Només la consumien les dones, ja que els homes preferien l’alcohol. S’explica que va ser una dona, la infanta espanyola Anna d’Aústria, casada amb Lluís XIII, qui la va introduir entre la noblesa francesa. I d’allà es va anar estenent per Europa. En aquella època, com tots els aliments d’Amèrica, era un producte de luxe. De fet no va ser fins als segles XVIII i XIX que les primeres rajoles de xocolata, com les que coneixem avui dia, es van començar a comercialitzar a Bèlgica. Va ser en aquella època que els espanyols, que controlaven la producció de cacau a Amèrica Central, van decidir implantar el conreu a la colònia de Guinea i des d’allà es va estendre a l’Àfrica Central, fet que va donar lloc a la popularització del consum amb una incipient industrialització del sector. Entre els pioners hi havia, a final del segle XVIII, un xocolater a Barcelona que elaborava rajoles de xocolata.