“Al meu país fa més de 25 anys que es fabriquen notícies falses”

La meva responsabilitat és explicar la situació actual del país i donar veu a les persones que a Ruanda no es poden expressar lliurement, però abans d’entrar en aquesta qüestió vull recordar Joaquim Vallmajó, pare blanc de Navata que el 26 d’abril de 1994 va ser assassinat per l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (braç armat del Front Patriòtic Ruandès del president Paul Kagame); també els cooperants de Metges del Món Flors Sirera, Manuel Madrazo i Luis Vultueña, morts el 18 de gener de 1997 i d’altres que van ser coneixedors de les massacres perpetrades pels homes de Kagame. El seu testimoni forma part de la realitat que es vol ocultar.

És així. Evidentment no neguem la terrible matança que van patir els tutsis d’abril a juliol de 1994 (el genocidi de Ruanda xifrat en 800.000 persones) i que va esgarrifar tot el món després de no haver fet res per evitar-ho (es refereix a la retirada dels cascos blaus de l’ONU, que va deixar la població indefensa), però sí que lamentem que encara ara els hutus no tinguin dret a plorar els seus morts: 150.000 des de l’octubre de 1990 quan els efectius de Kagame equipats i entrenats a Uganda van envair el nord-est del país provocant onades de desplaçaments entre els hutus perseguits i uns 312.000 entre el juliol de 1994 i el juliol de 1995 quan els tutsis ja eren al poder, a més dels que van perdre la vida com a refugiats. Vallmajó, justament, no s’estava de denunciar les violacions dels drets humans també per part dels extremistes tutsis i les campanyes de desinformació que conduirien al genocidi.

No; el govern se n’omple la boca però no hi ha una veritable reconciliació perquè no hi ha justícia, ni diàleg ni democràcia, a Ruanda, sinó un règim de terror. I una molt eficaç operació cosmètica, Kagame fa més de 25 anys que fabrica fake news (notícies falses) aprofitant la mala consciència de les potències occidentals per no haver actuat el 94. Però el que va passar als noranta no justifica que ara es torni a tancar els ulls davant els crims que s’estan produint i que des de l’exili treballem per posar al descobert.

Per això mateix reclamem la implicació de la comunitat internacional, perquè no resti altre cop indiferent o còmplice davant el patiment de la població. Dins del país la repressió obliga la gent a callar, però es viu una calma tensa que no presagia res de bo.

Que s’engegui una tasca de supervisió i monitoratge del que està passant a Ruanda començant per aclarir el tema dels desapareguts. On és Boniface Twagirimana, número 2 de les Forces Democràtiques Unificades (FDU), de qui no se sap res des del 8 d’octubre, quan diuen que es va escapar d’una presó d’alta seguretat? La família tem el pitjor. Però la Unió Europea sembla que s’avé a la versió del govern ruandès. I com ell, n’hi ha d’altres, de desapareguts, i la policia no els troba pas.

Ha fabricat el relat d’una Ruanda pacificada i pròspera, on funciona l’agricultura, la construcció i s’obren pas els negocis, però el cert és que hi ha molta pobresa, nens que no creixen a causa de la desnutrició i, sobretot, hi ha por i silenci i no es permet que l’oposició presenti cap alternativa ni ningú expressi una opinió diferent a la seva; això es paga amb la presó o amb la desaparició, la mort en realitat. A Ruanda hi ha una dictadura que no té pietat de ningú. A més, Kagame ha canviat la Constitució per a mantenir-se en el poder fins al 2034

Ens comuniquem sovint, amb Victoire; continua insistint que cal fer justícia, reconèixer totes les víctimes i dialogar per assolir una autèntica reconciliació. Dones com ella i com Diane Shima Rwigara, que és tutsi però també va ser empresonada per la seva defensa dels drets humans, són l’esperança per portar la pau i la democràcia a Ruanda.