“Era millor anar a la presó que a la mili”

L’estiu del 1967, aprofitant les vacances de la universitat, vaig anar a França. Allà vaig estar a El Arca, una comunitat fundada per Lanza del Vasto on vaig aprendre què era l’objecció de consciència. Després vaig poder conèixer objectors i descobrir el servei civil com a alternativa al servei militar. Al tornar aquí i veure la realitat, vaig començar-me a preparar per fer objecció, i el gener del 1971 vaig considerar que ja era el moment i em vaig negar a fer la mili.

No, però ja havíem creat una sèrie de grups de suport. A més, Lanza del Vasto venia cada estiu a Barcelona, a l’ermita de Sant Julià, durant una setmana, on parlàvem de no-violència i fèiem una vida molt similar a la d’El Arca i anàvem preparant tota la campanya de suport a l’objecció. Llavors, quan jo vaig fer objecció, hi havia ja grups de suport a Madrid, Barcelona, València, País Basc i una bona xarxa a Europa que havia preparat durant els viatges que feia i que va ser molt important com a forma de lluita no-violenta contra el franquisme.

En comptes d’anar a la mili me’n vaig anar al barri d’Orriols i allà vaig començar a treballar en una guarderia i en una escola d’adults nocturna, amb la col·laboració de l’associació de veïns i de la comunitat parroquial, que em van acollir. Allà vaig enviar una carta al capità general informant que havia de fer un servei a la pàtria i que la meva pàtria era aquell barri, que em vingués a buscar perquè no pensava anar a la mili. Al principi no van donar resposta, fins que vaig publicar una carta explicant-ho a La Vanguardia. L’endemà em van venir a buscar.

Sí, vaig complir un any de condemna i quinze mesos al Sàhara. Quan vaig tornar estava molt més preparat, molt més convençut i molt més decidit a seguir la lluita. Llavors és quan vaig començar a convèncer la gent que era millor anar a la presó que anar a la mili. Vam aconseguir 6 persones per muntar l’objecció a Can Serra. Va ser el pas de l’objecció individual a l’objecció col·lectiva.

Van ser anys molt importants, es va crear una xarxa d’uns quants milers d’objectors. Un cop va arribar el reglament de la insubmissió, la gent ja era molt valenta i va ser com va sorgir el moviment d’insubmissió. Llavors va arribar el 1989, que va ser el moviment de desobediència civil més important d’Europa.

Hauríem d’aprendre de la seva tàctica, la gran eficàcia i l’apoderament real, però sobretot que el moviment insubmís sabia enfrontar-se a la repressió i guanyar sempre.