Gots de vidre a la presó

Una persona condemnada a penes de presó significa que és apartada de la societat perquè assumeixi el mal que ha fet i perquè en aquest temps tancada trobi eines per rehabilitar-se i poder tornar a viure en comunitat. La manca de llibertat i l’estricte règim penitenciari, on tot està pautat, pot implicar la pèrdua d’identitat de la persona perquè només ha d’obeir ordres. Per revertir aquesta realitat, el Departament de Justícia està implantant l’anomenat model de participació i convivència als centres penitenciaris catalans, que consisteix a fomentar la participació i requereix la implicació de tots els professionals, entitats col·laboradores i de voluntariat, i també d’interns i famílies.

Un exemple d’aquest model és el mòdul d’autogestió que des de fa cinc mesos funciona a l’espai de dones de la presó Brians 1, a Sant Esteve Sesrovires. Del miler i escaig d’interns que té actualment el penal, unes 120 són dones i, d’aquestes, 26 conviuen en aquest mòdul que ofereix certa autonomia. La consellera de Justícia, Ester Capella, acompanyada del director de Serveis Penitenciaris, Amand Calderó, va visitar ahir aquest mòdul d’autogestió, del qual va destacar que és “pioner en l’àmbit de dones, a les quals –va assegurar– el govern està compromès a donar-los eines per assumir responsabilitats i superar dificultats a obtenir la llibertat”. Hi va afegir que “els primers resultats indiquen que aquests espais “rebaixen la conflictivitat”. La presó de Brians 1, amb la nova directora, Gemma Torres, també vol impulsar unitats en què es classifiqui les dones per les seves necessitats.

“Estic encantada d’estar al nivell 2! Des de feia cinc anys que no veia gots i plats de vidre, quina emoció! Ni una torradora, ni un microones! Quan vaig agafar un got, vaig pensar: com pesa...”, explica plena de vitalitat Eterna, nom que ha escollit aquesta dona de 42 anys per no ser identificada. Per qüestions de seguretat, gots i coberts són de plàstic als penals (en el mòdul es mantenen els coberts) i els plats són substituïts per safates de metall. En aquest mòdul d’autogestió, les dones comparteixen una sala d’estar amb televisió, un menjador i una cuina amb gairebé tots els estris. El menjar és dut pel servei del centre, però, el simple fet de posar-lo al plat o d’escalfar-lo al microones és viscut com un guany de dignitat i de confiança entre les internes. En aquest mòdul, però, es mantenen les cel·les, que comparteixen dues recluses, i a les nits són tancades amb clau, com la resta d’internes.

Un altre privilegi per a aquestes internes, escollides pel seu bon comportament i evolució, és que surten a treballar fora del mòdul on viuen, com ara a la fleca o a la paqueteria. Eterna està en l’espai de comunicacions i s’encarrega de netejar i obrir les sales familiars i les íntimes. “Amb les dones treballem molt bé aquí, millor que amb els homes”, confessa una funcionària. Eterna considera que per anar al mòdul d’autogestió s’ha de guanyar: “Tot és un procés i s’ha de fer el programa de tractament.” Ella va fer el programa de delictes violents, del qual assegura que “va ser dur i amb molts de sentiments”. En aquests cinc anys tancada, primer a Wad-Ras i després a Brians1, Eterna s’ha tret el graduat escolar i ara estudia un grau de cures. Il·lusionada, explica que aviat gaudirà d’un permís d’una setmana, que compartirà a casa de la seva mare i amb la seva filla de 17 anys. Li falta un any per recuperar la llibertat. “Tot passa per alguna cosa”, sosté.