Societat

Jordi Cubillos

Estudiós de la cultura popular catalana

“Hem perdut de vista la mort per un laïcisme mal entès”

La mort forma part de la nostra cultura: costums, creences, rituals, llegendes i ara, per Setmana Santa, és un dels moments en què està més present en l’espai públic. Volem parlar de la nostra cultura de la mort, de les tradicions al seu voltant amb un estudiós de la cultura popular, coautor de Fins aquí hem arribat. Què fem i com celebrem el darrer adéu (Edicions Morera).

Entrem a la Setmana Santa i a Catalunya hi ha moltes processons. Què són exactament les processons i quina importància tenen a casa nostra?
A molts pobles les tradicions venen marcades per un fet en concret, per un vot de vila o per algun miracle que havia ocorregut, i aleshores l’Església organitzava una processó en honor d’aquell sant o santa. En el cas de la Setmana Santa, el que es fa és recordar la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Però un fet que podia semblar únicament religiós, a casa nostra i amb el temps ha anat derivant cap a una barreja de religiositat i cultura popular. És un canvi positiu perquè avui, al contrari que abans, quan les processons eren un acte de fe i tothom qui hi anava se suposava que era creient, no tots els que van a una processó de Setmana Santa són creients. I això ha ajudat a mantenir aquestes tradicions.
Algunes són molt antigues, algunes amb tradició des de l’edat mitjana...
Sí, i relacionades amb tot el que és la passió de Crist. Les passions, el teatre de les passions, són, a casa nostra, uns actes absolutament populars i coneguts. La Passió de Cervera potser és la que té les referències escrites més antigues, però fins fa uns anys a quasi totes les poblacions se’n feien. S’acostumen a representar a partir de Quaresma i molts cops duren fins passada Setmana Santa. No és un acte religiós pròpiament, però sí que entronca amb la tradició religiosa cristiana. El fet de teatralitzar-les és molt important, com també el fet de teatralitzar escenes dintre de les processons, per exemple a la processó de Verges...
La de Verges és una processó?
Sí, és la processó de Dijous Sant. Una cosa és la processó, que n’hi ha constància de fa molts segles, i l’altra és la Dansa de la Mort, que s’incorpora dins la processó. Jo diria que en altres punts d’Europa esporàdicament se’n conserven algunes, però aquesta de Verges és la més antiga i la que té més reconeixement.
Es remunta al segle XVII?
El que és del segle XVII és la processó del Dijous Sant. La incorporació de la dansa és posterior. Si mirem una mica la simbologia dels personatges que hi surten i el que representen, podem dir que el seu origen és més de l’època barroca. És aleshores quan va imperar l’art de les vanitas, de la natura morta, molt popular en l’art flamenc d’aquella època en què en les pintures apareixien símbols de la mort, un plat amb cendra, una calavera, un rellotge normalment sense busques, com el rellotge de la Dansa de la Mort de Verges. El rellotge sense busques ens remet a aquella dita que diu “La mort és certa, l’hora incerta”. També el personatge de l’esquelet amb la dalla és barroc.
Amb la dalla persegueix els vius?
Això és el que majoritàriament es pensa, que un esquelet va amb una dalla per llevar la vida als vius, però no, no és així. Aquesta figura és una mena de guia de les ànimes que van a fer el traspàs i, a l’hora de morir, la dalla el que fa és escorxar, retallar totes aquelles coses de la vida mundana que ja no li serviran després. La dalla està dient: “Tot això ho has de deixar aquí, que ja no et serveix: la riquesa, la bellesa...”, totes les coses a què dona importància la societat de consum.
Aquesta dansa de Verges forma part del que es coneix com a “art macabre”?
Sí, pròpiament. És molt interessant que s’hagi mantingut perquè avui en queden poques, de danses de la mort. A casa nostra, a part d’aquesta de Verges, hi ha la de la Selva del Camp, amb una simbologia molt similar, però, a més, hi apareixen personatges que representen els diferents estaments de la societat: un senyor molt ric, un jutge, un jove..., per donar a entendre que la mort ens iguala a tots, no fa distincions entre rics i pobres, joves o vells. Ells en diuen el Ball de la Mort i surt a la processó del Divendres Sant, del Sant Enterrament de divendres. També a Manresa van recuperar fa uns anys una dansa de la mort.
De danses similars, se’n fan a Europa?
Dels Pirineus cap al nord les processons de Setmana Santa són costums que majoritàriament s’han anat perdent.
La mort ha configurat des de temps immemorials el nostre dia a dia, la nostra cultura, expressions, oficis, creences… Vostès ho expliquen en el seu llibre.
La mort és un dels dos capítols més transcendentals en la vida d’una persona. L’altre és el naixement. Són dos fets relacionats i per això hem de dir que la mort forma part de la vida. Encara que per als creients podríem dir que la mort és l’inici d’una nova etapa espiritual.
Un dels objectius del llibre és explicar que en la cultura occidental, però molt especialment a casa nostra, a la mort li hem donat l’esquena. Hem perdut de vista la mort? Quines repercussions té?
Hem perdut de vista la mort per molts motius, però potser el principal és un laïcisme imperant en la societat actual. Nosaltres creiem que potser és un laïcisme mal entès. També hi han influït moltíssim els costums i la manera de tractar la mort en el sentit més pràctic. Parlo del món funerari. Abans, el naixement i la mort eren dos esdeveniments absolutament familiars col·lectius, de la intimitat de la llar. Naixíem a casa i moríem a casa i els enterraments sortien de casa. Ara naixem en un hospital i morim en un altre hospital. Això ha influït moltíssim. També ha influït el fet que hem delegat tots els rituals funeraris a professionals. La primera conseqüència és que comencem a oblidar el difunt al moment perquè pràcticament no el veiem: mor en una habitació d’hospital, amb una mica de sort amb algun familiar proper al costat, la majoria de vegades no, i a partir d’aquí ja són els professionals de les funeràries els que es fan càrrec del cadàver, el traslladen al tanatori, a diferència de les vetlles que es feien a casa, amb la recepció dels parents i amics, veïns i coneguts... Ara el porten al tanatori, hi ha unes hores concertades per fer la visita, allà mateix en una sala d’actes se sol fer l’ofici, religiós o laic, i aquí es perden els oficis religiosos a les esglésies amb tota la càrrega simbòlica que comporten, de comunió que tenen aquests edificis religiosos. I de la sala d’actes el mort surt en un vehicle, cada cop més discret, i el porten, si és el cas, cap al cementiri. Els familiars que volen van darrere el cotxe, i poca cosa més. Abans es convivia amb el mort, ara no.
Això passa a la societat occidental, perquè hi ha altres cultures que encara mantenen aquestes tradicions.
Hi ha moltes cultures que mantenen aquestes tradicions al voltant de la mort. Però no a tot Occident ha passat com a Catalunya, que ho hem anat perdent. Hi ha societats molt avançades, els Estats Units per exemple, en què encara conserven els rituals de la mort: acompanyament, reunió de la família i amics, els àpats funeraris després de l’enterrament, etcètera.
Aquí el que encara es conserva molt és la tradició de Tots Sants.
Recordar els difunts en aquesta època de Tots Sants és una tradició que ve de molt antic. Cultures anteriors a la cristiana, com la celta, ja ho celebraven. És una data que es considera el traspàs de l’estiu a la tardor, moment que comença, per dir-ho d’alguna manera, l’època fosca de l’any. Es considerava que l’1 de novembre era la data en què hi havia contacte del món dels vius amb el món dels morts. Molt antigament la religió catòlica celebrava Tots Sants el 13 de maig, però finalment i per influències de bisbes de França, amb reminiscències de cultura celta, la data es va canviar a l’1 de novembre. Així també es tancava aquest sincretisme que té la cultura cristiana de reconduir antigues tradicions d’altres religions i cultures. L’1 de novembre és, doncs, el dia de Tots Sants i el 2 de novembre, el dia dels Difunts, el dia dels morts.
I de fora, els últims anys, ens arriba el Halloween, que trepitja Tots Sants.
El Halloween no és una festa en si, però sí, és molt curiós l’èxit que ha tingut i el predicament que ha tingut. La majoria de gent es pensa que ve dels Estats Units, però el cert és que l’origen és a Europa. Van ser els irlandesos que van emigrar als Estats Units els que van portar aquesta celebració celta cap allà. El que passa és que aquí el que hem agafat és la part més comercial, la part més lúdica, i, com dèiem abans, el que s’ha perdut és el sentiment de religiositat, de dedicar una diada al record dels nostres difunts, dels nostres avantpassats. Tots aquells rituals, aquells petits costums que ens ajudaven a recordar-los han anat desapareixent, s’han buidat de contingut i ara es fan actes i coses que no tenen res a veure amb recordar els nostres morts. Per què? Perquè quan un fet cultural perd el seu sentit o desapareix, el seu lloc l’ocupa un altre, el primer que arriba, el més espavilat o, en aquest cas del Halloween, el que ha fet més propaganda. I per això avui hem de conviure amb nens i nenes disfressats pel carrer que ens demanen caramels i galindaines.
I la castanyada?
És un costum nostre, però tampoc és, com Halloween, una festa. Ara es fa el 31 d’octubre a la nit. Com que l’endemà és festa es pot fer revella com si fos Sant Joan! Però les castanyes es menjaven la nit de Tots Sants. El dia 1 de novembre era un dia absolutament familiar, es resava el rosari i es recordaven els difunts. Entre els petits rituals les famílies tenien fotografies i espelmetes (animetes, que se’n deia) enceses per il·luminar als morts el camí cap al cel. Es feien els àpats a la nit i es menjaven castanyes i moniatos, els fruits propis de l’època. I els panellets es menjaven per Tots Sants. Són àpats fets amb productes de llarga durada ( l’eternitat de l’ànima). Per cert, una de les llegendes era que les àvies, que són les que sempre ens expliquen els contes, la nit de Tots Sants, quan es menjaven les castanyes, als més menuts sempre els deien que no se les mengessin totes “perquè a partir d’aquesta nit les ànimes ens visiten”. Com que els havien portat flors al cementiri, després les ànimes retornaven la visita i havien de quedar castanyes per a elles. Si se les menjaven totes, es deia que els difunts els estirarien dels peus per venjar-se.
Amb el pas dels anys i l’arribada de noves generacions, la celebració de Tots Sants pot arribar a desaparèixer?
No ho crec... La tradició de les ofrenes florals als cementiris està molt arrelada.
En el seu llibre vostès parlen dels enterraments festius, el carnaval i l’enterrament del Carnestoltes o de la sardina.
A Catalunya tenim una gran tradició teatral, festiva i satírica. Barrejant aquestes coses no era estrany pensar que acabaria escenificant-se un enterrament el dimecres de Cendra, l’enterrament del Carnestoltes, que és el rei del carnaval. En alguns pobles qui fa l’acompanyament del comitè fúnebre del Carnestoltes són els diables, sobretot al Tarragonès, que en alguns casos són els que llegeixen el testament del Carnestoltes i sovint inicien el foc que l’ha de cremar.
En el llibre també dediquen un capítol a les esqueles i els epitafis.
Les esqueles que surten als diaris, poc, però encara es mantenen; també hi havia les esqueles manuals, fulls volants que es repartien i que avui han desaparegut. I dels epitafis a les tombes, a Catalunya, tot i que tenim cementiris monumentals, hem estat molt sobris: costa trobar una làpida amb algun escrit graciós o original. I per cert, alguns diuen que Groucho Marx va escriure a la seva tomba: “Perdoni, senyora, que no m’aixequi.” És fals.

La nostra mort

La mort forma part inexorable de la nostra cultura des de l’inici dels temps. El llibre ‘Fins aquí hem arribat. Què fem i com celebrem el darrer adéu’ (dins la Col·lecció l’Ermità d’Edicions Morera), escrit pels experts en cultura popular Amadeu Carbó i Jordi Cubillos, ens apropa a les nostres tradicions i al folklore al voltant de la mort, entre elles les processons o la Dansa de la Mort de Verges, que se celebren ara per Setmana Santa. Jordi Cubillos, l’entrevistat, estudiós de la cultura popular catalana i cronista de castells, és membre de la junta de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya i membre del Consell de l’Associacionisme Cultural del Departament de Cultura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia