“Mai he deixat de treballar”

Soc fill de Bescanó, però del municipi, perquè jo vaig néixer a Vilanna. Els pares treballaven a la tèxtil Armengol. Quan el pare va veure que la fàbrica podria fer fallida, va demanar feina a la Grober. Li'n van donar de seguida. Després, cada dia anava de Vilanna a Bescanó en bicicleta. Hi havia d'arribar abans de tres quarts de cinc de la matinada, quan començava el torn. A l'hivern les passava molt magres i va comprar un solar en un descampat, on vam ser els primers a començar una casa d'autoconstrucció. Més tard, aquell carrer va ser colonitzat per moltes altres famílies com la nostra; o sigui, tota la setmana treballant a la fàbrica, i els dissabtes i diumenges fent la casa. El meu pare va batejar aquell carrer com el “dels esclaus”.

A casa érem molt humils i, quan va arribar l'hora de decidir què volia fer, els pares em van deixar triar. Si volia estudiar, m'ho havia de pagar; si no, sempre tenia una feina a la fàbrica. Vaig fer tota la carrera amb beca, la qual cosa m'obligava a treure una mitjana de notable, un factor de risc si tenim present que, si bé hi havia assignatures com ara les matemàtiques i la història que m'agradaven molt i m'era fàcil treure-hi bona nota, n'hi havia d'altres, com formación del espíritu nacional –que, per cert, impartia Félix Bouso Mares–, que les tenia entravessades i em feien baixar la mitjana. Amb tot, he de dir que el meu curs era molt bo; hi havia 40 noies –entre d'altres, Irene Rigau– i 25 nois, i érem una comunitat que ens portàvem bé entre nosaltres.

El primer destí com a mestre va ser l'acadèmia Sant Miquel d'Anglès, amb la senyoreta Dolors i Carme Domènech, on vaig engegar un projecte d'educació experimental que vam fer juntament amb les dominiques –recordo la germana Pilar i la germana Mercè– i vam iniciar un procés de fusió que s'ha mantingut fins avui. Més tard, vaig ser responsable del taller del centre d'educació especial Mater Dei, avui conegut com a Font de l'Abella, on vaig estar cinc cursos fins que, un cop vaig superar les oposicions, tot i que m'havia tocat la plaça a Bonmatí, l'administració em va suggerir que anés a un col·legi públic amb un projecte força engrescador. L'escola era l'Annexa, on inicialment vaig treballar en comissió de serveis.

L'Annexa era un dels centres més avançats de la ciutat, on anaven els fills de les classes mitjanes-altes de Girona: advocats, metges, procuradors... I també els fills de la Guàrdia Civil, que venien de la caserna, que en aquell moment era un edifici solitari pujant a Montilivi, i els dels militars de la carretera de Barcelona, nois que estaven perfectament integrats. El president de l'associació de pares era Francesc Ferrer, que va aconseguir que el català s'imposés de manera gradual. Primer el vam aplicar en alguna assignatura i ens vam mantenir ferms fins que vam desplaçar el castellà. L'Annexa es va convertir en una escola innovadora, va agafar prestigi en l'àmbit català i estatal, i nosaltres vam fer un nou pas i vam treballar en valors. Per exemple, vam ser els primers a organitzar diades, com la de la pau, i a fer activitats extraescolars –el teatre, la música i els idiomes hi tenien un paper fonamental–. Fèiem intercanvis amb pobles de França; de fet, el viatge de final de curs era sistemàticament a París. L'any 1983 vaig obtenir el títol de professor especialista en pedagogia terapèutica –un dels meus professors va ser Joaquim Jubert Gruart–, i allò em va permetre exercir com a mestre tutor responsable d'educació especial i de la integració a l'aula i a l'escola Annexa Joan Puigbert, on vaig estar 34 anys en l'equip del centre, dotze com a cap d'estudis i cinc com a director. A més, vam escriure un llibre.

Serafí Antúnez ens va dir que havien d'explicar l'experiència innovadora que estaven vivint. Finalment va sortir una obra conjunta, escrita per nou persones, i la vam titular Com educar en valors. Pensant que era un bon material, la vam enviar a les editorials catalanes i cap ens va donar resposta, però vam tenir la sort que una editorial de Madrid sí que ens va respondre, Narcea Ediciones, a la qual havíem enviat un resum de tres pàgines en castellà, i ens va dir que si érem capaços de traduir-la en tres mesos ens la publicaria. Tot i que no vam complir els terminis, finalment la va treure al mercat i el 2016 ja se'n va publicar la setzena edició. Aquesta obra ens va portar a fer congressos a l'Amèrica del Sud.

En l'àmbit estatal, el llibre va ser un gran èxit que ens va fer viatjar per tot l'Estat espanyol, des de Santiago de Compostel·la fins a Sevilla. Més tard, convidats per la Corporación Magisterio de Bogotà (Colòmbia), entre el 29 d'agost i el 19 de setembre del 1997, vam assistir a tres congressos internacionals, en què vam presentar la cinquena edició del llibre, que va ser comprada íntegrament pel Ministeri d'Educació colombià. Era una qüestió que interessava, i ara, vist amb perspectiva, puc assegurar que a les nostres conferències van assistir des de militars fins a càrrecs del govern, passant per mestres, professors i, segons van comentar, fins i tot més d'un membre de la guerrilla. També he participat en la publicació de dos llibres més: Evaluación y postevaluación en educación infantil. Cómo evaluar y qué hacer después i Educación matemática y buenas prácticas. Infantil, primaria, secundaria y educación superior.

Hem de tornar enrere. L'any 1979, en les primeres municipals, em van demanar si em volia presentar com a cap de llista de l'agrupació d'electors Unió Popular Bescanonina, un grup amb molta empenta i amb ganes de fer coses que el cap de Convergència del poble, Jaume Casademont, havia menyspreat. I, ves per on, ens vam adjudicar el consistori.

El poble estava molt desendreçat i hi havia molta feina per fer. Tot i que els que havien perdut van assegurar que portaríem Bescanó a la ruïna, nosaltres vam actuar en tots els camps, i així, entre altres coses, vam reformar la casa de la vila i Can Sambola; vam obrir la biblioteca Fontbernat, el casal dels jubilats i el consultori mèdic; vam revisar el pla general d'urbanisme; vam posar contribucions especials per impulsar el barri de l'Assumpta; vam resoldre el problema de l'aigua potable; vam reparar camins veïnals, en especial els de la parròquia de Vilanna i d'Estanyol; vam construir un nou camp d'esports; vam remodelar el centre cultural de l'Alba Bescanonina; vam invertir tres milions i mig de pessetes per refer l'escola d'EGB, i vam tramitar la propietat d'un veí que no tenia hereus (avui és una zona de serveis).

I tant. Juntament amb altres consistoris de la Selva, el Gironès i el Pla de l'Estany, vam crear la Plataforma Progressista de les Comarques Gironines i vam impulsar accions per denunciar l'estat de la carretera que uneix Girona i Olot, que Mili Moner, conductor de Teisa, va batejar com la “carretera de la vergonya” –que, per cert, tot i les obres que avui es fan a la Pilastra, continua sent un desastre–. Vam formar part activa de Camon (Coordinadora d'Ajuntaments Moratòria Nuclear), que va néixer a Sant Hilari amb una conferència de Xirinacs i va engegar una gran campanya contra l'anunci de l'explotació de mines d'urani que es volia tirar endavant a les Guilleries.

No cal ni dir-ho. En el primer cas, es van coordinar tots els ajuntaments de Girona a Olot, i un dissabte a la tarda van organitzar una marxa popular de cotxes, furgonetes i camions que va ocupar tota la Gran Via i va col·lapsar Girona. El governador es va emprenyar molt, però el dia que el vam anar a veure ens acompanyaven tres parlamentaris –Francesc Ferrer, Lluís Maria de Puig i Jaume Casademont–, i es va calmar. En el segon cas, els teatres i cinemes es van omplir per escoltar els membres de la comissió tècnica que explicava els perills de les explotacions radioactives i les carreteres es van omplir de pintades amb el lema Urani, no. Es van fer murals als pobles i aquella lluita la vam guanyar.

Però no vaig deixar de treballar. Encara més: li diré que he pogut fer projectes que abans havia de deixar aparcats, un dels quals era donar suport a les famílies gitanes que vivien a les Pedreres. Jo ja les coneixia, perquè molts dels seus fills havien estudiat a l'Annexa. Vaig buscar un grup de voluntaris i, regularment, un dia a la setmana, pujava allà dalt per fer l'acompanyament i assessorar les famílies en temes que, si per a nosaltres ja són complicats, per a ells representen un món, sobretot els relatius a la burocràcia i a les institucions. Per tirar-ho endavant, vam formar una associació que vam batejar com a Lacho Baji, que en romaní vol dir ‘bona feina', i vam convocar una assemblea per buscar solucions per a unes famílies que estaven en perill de desnonament. Malgrat que feia seixanta anys que vivien en un espai on havien convertit les barraques de cartró i fusta en cases confortables, el pla especial de les Pedreres les condemnava a la desaparició. Era un moment complicat: molts treballaven en la construcció, d'altres recollien ferralla..., però la crisi els va expulsar, van quedar sense font d'ingressos i ara no se'n podien sortir. Finalment, hem arribat a un acord amb l'Ajuntament i crec que, tot i les reticències, al final anirà bé per a tothom.

En soc corresponsable juntament amb Montse Valentí. És un projecte educatiu i social de la parròquia del Mercadal que, amb l'ajuda d'una vintena de voluntaris, estimula i ajuda en els estudis 135 nens de cinc a divuit anys. Aquest any hem iniciat una feina amb algunes mares perquè puguin superar les proves d'accés per ser espanyoles. D'altra banda, hem impulsat l'Associació Manfdoa, que té la seu a Salt i la subseu a Gàmbia, i ajuda els nens discapacitats gambians. Hi hem enviat dos contenidors i un autocar de segona mà. Ah! Molt important: també soc el president de Càritas Bescanó. Coordino 36 voluntaris en seccions com ara aliments, roba, visites a la gent gran, formació i apoderament, educació i promoció de la pau.

Amb la meva dona, Lourdes Macau, que és rondallaire, he fet moltes performances al carrer. Per exemple, a Llançà, fa catorze anys que organitzem els Contes a la Fresca, dins de la programació de la festa major. I jo hi tinc un personatge fix, el de Cerverí de Girona, el trobador que dona nom a un dels premis Bertrana i que va ser un actor rellevant de la poesia catalana medieval. En les diades de la pau, he fet de Gandhi. Es tracta de convertir el carrer en una festa, tal com hem fet amb el pintor Lluís Bosch Martí amb la confecció de murals públics i decorats al llarg de 25 anys.