Memòries de l'Escola Pia
Un llibre repassa la història dels escolapis des que el 1683 es va crear el primer col·legi a Catalunya
La «necessitat de conèixer el passat i reflexionar sobre la trajectòria col·lectiva» ha animat el pare Joan Florensa a recollir en un llibre, El projecte educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular, més de 320 anys de presència de l'Escola Pia a Catalunya. Va ser a Moià l'any 1683 on es va crear el primer col·legi de l'orde dels escolapis a Catalunya. L'autor del llibre destaca la seva vocació de col·legi «popular», lleial a la voluntat genuïna del fundador de l'orde, Josep de Calassanç, d'oferir educació per al «poble», aleshores els fills de les classes menestrals. Segons l'autor aquest esperit continua encara vigent i en l'epíleg del llibre afirma que l'escola «s'ha dirigit a la classe mitjana, la que forma la massa del poble català».
Un altre aspecte cabdal per l'autor és precisament la «fidelitat al país», un compromís que, segons explica, ha distingit també el projecte educatiu de l'Escola Pia. L'equilibri entre la tradició i el progrés no ha estat sempre fàcil i Florensa admet en el seu llibre que les contradiccions i les dificultats també formen part d'aquests tres segles de recorregut. Insisteix, però, que «la societat avança», que mai no s'ha volgut girar l'esquena als canvis i posa d'exemple el «suport que l'Escola Pia ha donat a les diferents reformes educatives». Actualment hi ha dinou escoles pies a Catalunya, sis de les quals a Barcelona.
El llibre és, segons l'autor, la història d'un projecte educatiu propi que ha estat testimoni i, a vegades, «víctima» de les diverses etapes que ha viscut el país. La història que es recopila en aquesta obra s'acosta també als episodis més convulsos. La Setmana Tràgica és un d'aquests moments que l'autor recupera: «El primer fet que patiren els escolapis va ser la crema del col·legi de Sant Antoni de Barcelona.» De la victòria de les tropes franquistes, el pare Florensa explica que en un primer moment va ser ben rebuda pels escolapis ja que suposava «la fi de la persecució religiosa». L'autor, tot i reconèixer aquest fet, hi afegeix que l'Escola Pia de Catalunya també «va patir repressió durant el franquisme», i esmenta el nom d'escolapis com ara Joan Profitós, que, acusat de «catalanista», va estar en el «punt de mira dels franquistes».
Present i futur
Divagacions era el títol que encapçalava un article de l'escolapi Joan Trenchs publicat l'any 1961 en la revista interna de la comunitat, Catalaunia. Florensa recorda en el seu llibre que en aquest escrit Trenchs augurava que l'Escola Pia del futur seria «d'església, dirigida per laics i amb laics com a mestres i professors, i els escolapis vivint com a santificadors dels seu treball». Aquest article va ser molt criticat al seu moment pels religiosos més conservadors i per Roma. Contrària, però, és la interpretació que Florensa en fa en el seu llibre, on qualifica la visió del pare Trenchs d'«utòpica» i hi afegeix que la voluntat de l'autor del polèmic escrit era mostrar un «futur esperançador». El temps els ha donat la raó. Florensa constata que avui a les escoles pies tots els directors són laics, i la majoria del professorat també.
El bàsquet i l'hoquei herba
J.T«El bàsquet el va portar un escolapi que havia estat a Cuba i als Estats Units.» Joan Florensa recorda que el pare Eusebi Millan va aprendre durant el seu viatge un nou esport, el bàsquet. L'any 1922, quan va tornar a Catalunya, va ensenyar-lo a l'escola de Sant Antoni de Barcelona, on es va crear el primer club català d'aquest esport, el Laietà. A mesura que es van anar formant més equips s'organitzaven competicions entre escoles, i el bàsquet es va anar consolidant quan aquest esport era encara incipient a Catalunya, només hi havia alguns equips a França. Tal com explica l'autor del llibre, també els escolapis cap al 1910 van portar l'hoquei herba a Terrassa després de descobrir-lo a Anglaterra.