Sense escoles dignes no hi ha República

M’atreveixo a dir que a la majoria de nosaltres ens fascina el nivell educatiu dels països nòrdics. És difícil no conèixer l’excel·lència, els bons indicadors de nivell i els magnífics resultats d’aquests països pel que fa a l’educació. Ara bé, aquests bons resultats no són casuals, de cap manera. No ho són perquè són societats que creuen fermament en l’educació, en la idea republicana que l’educació és el motor de tot país de primera i que l’educació és la politja de l’ascensor social, cosa que fa que, deixant de banda l’origen de l’individu, qualsevol persona pugui prosperar en igualtat de condicions i en tots els nivells (social, personal, familiar...); en definitiva, creuen que l’educació és el pilar d’una societat lliure. Amb tota modèstia, puc afirmar que soc fruit d’aquesta funció igualadora de l’educació. Els meus orígens són de classe d’allò que en deien treballadora, però gràcies als estudis he pogut tirar endavant una carrera vital i professional plena i amb llibertat per escollir.

Per assolir un bon nivell educatiu, però, calen recursos i voluntats. De fet, no sé què és primer, si les voluntats o els recursos. Malauradament en aquests moments no hi ha ni voluntat ni recursos per invertir en l’educació –tot i que n’hi ha per a segons què–. Ho afirmo com a alcalde d’un municipi amb una escola amb espais indignes i insuficients. Algú es pensa que una escola sense biblioteca, amb barracons, amb un espai que és menjador, sala polivalent, sala d’actes, amb una cuina de 5 m² on es fa menjar per a seixanta nens, amb un despatx de direcció que fa de sala de reunions i de direcció, amb les aules d’educació infantil en un edifici fora del recinte escolar... és un espai digne per formar ciutadans lliures i de primera?

Per sort, la tasca diària dels professionals sosté el sistema educatiu malgrat la deixadesa dels governants. Perquè el problema de Serinyà és un problema massa comú. Molts municipis viuen una situació semblant derivada de la incapacitat d’Educació de planificar i de construir nous espais. Tots som víctimes de la improvisació permanent. Els barracons escampats arreu del país només són un exemple, potser el més barroer, de la mala planificació i la mala gestió de recursos. Ja fa massa temps que patim la desídia d’un Departament que no resol els problemes estructurals, que no dona sortida a la manca d’espais educatius i que, a més, no té cap voluntat de fer-ho independentment de quin partit governa. Des del 2007 soc alcalde i no he vist cap diferència pel que fa la gestió del problema durant aquests anys.

Fa més de quinze anys que Serinyà té identificat el problema de la manca d’espais de l’escola i en fa sis que va cedir uns terrenys urbans a Educació per ampliar-la, però ara per ara no hi ha ni un projecte de com s’ha de fer l’ampliació.

Per acabar, una anècdota. L’any 1915 Serinyà es va trobar amb la necessitat de construir unes escoles noves, ja que les que hi havia estaven en molt mal estat. Gràcies a la voluntat ferma del poble i al suport del doctor Carulla –fundador de l’Hospital Clínic, rector de la Universitat de Barcelona, gran defensor de l’ensenyament primari i promotor de la construcció de més de cent escoles–, el municipi va inaugurar les noves escoles el 8 de juny del 1919. Només van necessitar quatre anys per veure realitzat el projecte. Per cert, una part d’aquest edifici són les aules de primària actuals. Quina visió de futur la dels nostres antecessors; si no, estaríem pitjor!