Cent dies sense escola

El 12 de març de l’any passat, el Departament d’Educació va decidir, en col·laboració amb Salut i el Procicat, tancar tots els centres educatius per contenir la pandèmia. L’anunci es va fer un dijous al migdia i la mesura arribava com a colofó d’una setmana en què s’havien clausurat diversos centres educatius on s’havien detectat contagis de Covid-19. S’havia previst una durada inicial de 14 dies, i els alumnes van marxar a casa aquella mateixa tarda sense endur-se gran part del material, que es va quedar a l’aula. Els 14 dies es van convertir en 100, amb una obertura parcial al juny per donar suport als estudiants que acabaven una etapa i als que necessitaven suport lectiu i emocional després d’un confinament en què l’ensenyament telemàtic va posar en evidència les desigualtats que l’escola presencial ajuda a pal·liar.

Els infants van pagar el preu del desconeixement que acompanyava el coronavirus en els primers temps. Es va pressuposar que eren grans transmissors del virus i van ser objecte d’un confinament més dur encara que el dels adults. El temps ha demostrat que és al contrari. Educació va començar a dissenyar cap al maig un protocol de retorn a les aules que es basava en grups estancs d’alumnes sense relació amb els altres, tampoc a l’hora del pati, amb l’objectiu d’acotar al màxim l’aïllament en cas de contagi i dibuixar la traçabilitat més fàcilment. Les extraescolars d’estiu van servir de banc de proves, i els positius en casals i colònies van ser anecdòtics. Els temors, però, hi eren, sobretot per part dels professors i els sindicats que els representen. No és el mateix una activitat lúdica de pocs dies a l’aire lliure que passar moltes hores en una aula tancada. Els protocols s’anaven revisant pràcticament fins a l’inici del curs, amb la consegüent sobrecàrrega de treball per a uns equips directius que van mostrar una gran capacitat d’adaptació. També n’han demostrat els docents i els alumnes, que han d’estar a classe amb la mascareta i complint uns estrictes protocols que han comportat molèsties físiques, com l’ús constant de la mascareta i les finestres obertes a l’hivern, i afectacions emocionals, com la separació dels amics. I va començar el curs, i van passar els mesos, i la realitat s’ha encarregat de desmentir els funestos presagis que molts feien de la reobertura de les escoles. Perquè hi ha contagis, sí, però en els pitjors moments de la segona i la tercera onada s’ha confinat com a molt un 5% de l’alumnat.

Ha passat un any de la decisió insòlita de tancar les escoles durant tres mesos, i és un bon moment per fer-ne balanç. El conseller d’Educació, Josep Bargalló, defensa que la decisió “no es va prendre unilateralment”, ja que s’hi van veure implicats diversos departaments de la Generalitat, “ni aïlladament”, perquè altres països van adoptar la mateixa mesura a partir de la informació de l’Organització Mundial de la Salut, que establia que els menors eren un focus de contagi. “Avui sabem que és al contrari, i és una decisió que no hauríem pres ni nosaltres ni moltes autoritats educatives.” El conseller creu que “la realitat demostra que la decisió bona és la que es va prendre al setembre”, amb referència a la reobertura. La decisió del 12 de març es va prendre tenint en compte les dades del moment, “però ha repercutit negativament en l’alumnat”, reconeix. La necessitat d’acompanyament afectiu dels estudiants aïllats es va incrementar en aquells casos en què van veure com les seves famílies patien els efectes més durs de la pandèmia, com ara les dificultats econòmiques o la mort de familiars.

El director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, es mostra comprensiu amb la decisió per les circumstàncies del moment, però lamenta que no tenien preparat “el sistema per a la no presencialitat, ja que, amb l’excusa de la crisi, havien passat deu anys de fre a la cultura digital”. El tancament contundent, sense la possibilitat de tornar per recollir el material, exemplifica que “es va menysvalorar el dret a l’educació”, diu. Les escoles públiques i les concertades van afrontar de manera diferent l’ensenyament virtual, i el missatge del departament “va ser ambigu, sense instruccions clares ni alternatives”. El resultat, per Palacín, va ser un increment de les desigualtats entre l’alumnat que encara no s’ha mesurat. “En altres països s’ha vist una pèrdua d’aprenentatge molt significativa”, alerta, i celebra que s’hagi decidit aquest curs mantenir les escoles obertes “tot i les pressions”. Per revertir la pèrdua d’aprenentatge, defensa, cal actuar amb reforç i orientació.

També entén que es decidís tancar la portaveu del sindicat Ustec-Stes, Iolanda Segura, “perquè el moment era greu i calia protegir la població”. Però la clausura dels centres “ha posat al descobert les vergonyes del sistema educatiu”. Es va fer evident amb la falta de recursos digitals tant dels alumnes com dels docents, molts dels quals no tenien un ordinador en exclusiva per treballar des de casa ni els recursos per abordar classes a distància. El sobreesforç es va traduir en jornades de més de dotze hores diàries, segons Segura. La diferència amb la concertada, que el dilluns següent en molts casos ja estava impartint classe, és per a Segura una manifestació de segregació escolar. El sindicat ha estat molt actiu a l’hora de demanar mesures de protecció per al personal, perquè entén que gran part de l’alumnat necessita la presencialitat, però considera que el seguiment dels protocols resta temps a la tasca pedagògica. “No podem fer una valoració positiva de tot plegat. Hi ha hagut molta improvisació i no s’han fet els deures.”