“Lluitem per aconseguir que els infants siguin lliures al seu interior, lliures de la por, de la hipocresia, de l’odi, de la intolerància.” Aquest pensament d’A.S. Neill ha acompanyat la Margarida Falgàs al llarg de la seva carrera docent. Suposa acostar-se molt al nen per acompanyar-lo de prop. Com a complement, hi ha posat el valor d’allò que és col·lectiu, compartit, social, que n’ha fet un tret identificador de la seva personalitat.
Ha estat mestra, amb una dedicació especialment intensiva a l’educació infantil, assessora al Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) i professora a la UdG, en els estudis de mestre. És doctora en pedagogia i llicenciada en filologia catalana.
Com a mestra d’educació infantil, com valora aquesta etapa en relació amb les altres?
A infantil, si no fas el que els nens i nenes et demanen, la dinàmica no funciona. Els nens no saben dissimular, no s’amaguen fent veure que escriuen o que t’escolten mentre tu expliques; són molt més diàfans! Per mi, és l’etapa educativa en què les mestres i educadores saben observar millor els infants i les seves reaccions. Per això les escoles bressol i algunes aules d’infantil han evolucionat clarament amb els anys. Aquesta evolució ha estat poca a primària i gairebé nul·la a secundària, on no s’observa prou i, en conseqüència, no es troba tan necessari ni el replantejament del paper del professorat ni les dinàmiques d’aula.
Vostè és una defensora de l’etapa educativa de 0 a 6 anys.
Per les necessitats dels infants i el moment evolutiu, l’etapa 0-6 hauria de compartir referents i principis. Jo faria escoles de 0 a 6 anys, gratuïtes i per a tothom. Ajudaria molt a aconseguir l’equitat. Ara mateix, no haver pogut anar a l’escola bressol ja marca un principi de desigualtat al costat dels que han pogut accedir-hi.
Temo que estem lluny d’aquesta idea. Amb l’esquema actual i les desigualtats, què han de saber els nens d’infantil en el seu pas a primària? Llegir?
Han de ser el màxim d’autònoms i amb ganes de participar en el seu aprenentatge, carregats de curiositat per aprendre més. Em sembla que no és imprescindible que sàpiguen desxifrar missatges escrits. Han de tenir ganes, això sí, de saber què diuen les lletres i per què ho diuen, però no cal que llegeixin com els adults. Han de tenir ganes d’escoltar històries, de veure imatges interessants, de parlar i expressar el que pensen, aprenen i saben, de preguntar, d’imaginar històries.
De les altres etapes educatives, què en destacaria?
En totes la clau és l’observació constant del que passa a cada aula, de la seva dinàmica, i l’atenció ben personalitzada als alumnes. I, és clar, el seu nombre per classe ha de ser més baix. Ara parlen de reduir les ràtios a infantil i primària. De veritat que ningú no s’ho planteja per a secundària? Però si els problemes importants els tenim en l’educació i l’ensenyament als preadolescents i adolescents! Ara mateix, tal com està organitzada aquesta etapa i amb el personal disponible, no és possible la personalització, quan és imprescindible!
Als anys noranta es va allargar l’escolaritat obligatòria fins als setze anys i es va iniciar l’ESO. Trenta anys després, què en pensa que hi hagi un 25% de l’alumnat que no obtingui el títol? O que hi hagi quasi un 18% d’abandonament escolar?
Em va semblar molt bé allargar l’escolaritat en aquell moment, i trobo molt trist aquest abandonament i fracàs actuals. Ara bé, tenir trenta o més alumnes a les aules d’ESO ho trobo un frau. L’adolescència és una etapa convulsa, pel moment evolutiu de recerca de la identitat personal, i no hi hauria d’haver més de vint alumnes per aula. També hi ha un problema de poca formació psicopedagògica de molt professorat de l’ESO, que s’ha trobat un alumnat molt divers, que requeriria ser atès amb suports especialitzats (psicòlegs, educadors socials…). I ha tingut massa poc acompanyament de part de l’administració, que fa anys que ha abandonat la responsabilitat de formar com cal els seus treballadors.
La formació és una de les claus?
Sens dubte. Hi ha aquesta responsabilitat de l’administració, però també la que ha de tenir cadascun dels ensenyants per millorar la seva qualitat professional. Fer de mestre, de professor, requereix lectura, formació i reflexió constant sobre la pràctica. Hauria d’exigir-ho qui mana i hauria d’exigir-s’ho cadascú.
Els resultats negatius varien molt en funció del context sociocultural de cada centre. Com s’hauria de fer per tal que tothom pogués arribar a les mateixes fites, independentment del centre on s’hagi escolaritzat?
Jo seria partidària d’establir projectes educatius municipals per a les escoles públiques, que les escoles de Girona, Salt, Ripoll, Lloret... tinguessin aquest segell municipal de qualitat compartida que les personalitzés, però sense singularitzacions. En alguna població ja s’ha intentat, però d’una manera massa tímida.
Vostè és una experta en llengua. Ara es qüestiona la immersió lingüística i el paper del professorat. Li sembla que a l’escola no s’ha fet la feina que tocava en relació amb la llengua?
L’escola és la institució que ha fomentat més el coneixement i l’ús de la llengua. Amb el programa d’immersió es van generar propostes didàctiques molt bones i es van acompanyar en tot moment en la seva implantació a les escoles de primària. Es va deixar més de banda l’educació secundària, on les propostes formatives anaven destinades només al professorat de llengua, i no es va pensar prou en la resta de professorat. Avui el programa d’immersió s’ha de reconstruir des del plurilingüisme i la diversitat cultural del país. Carregar els neulers a l’escola i als instituts és una sortida massa fàcil. Socialment, l’ús del català ha retrocedit perquè no hi ha hagut prou convenciment per part de l’administració en la promoció de l’ús de la llengua, sobretot en infants i joves fora de l’àmbit educatiu formal. Els centres educatius no poden garantir resultats (en gairebé cap aspecte) si la resta de la societat no acompanya. I tothom sap que a Catalunya es pot viure perfectament sense haver de parlar ni escriure mai en català.
Primer ha estat mestra força anys i després formadora de mestres. Per ensenyar l’ofici s’ha d’haver exercit?
Ajuda molt, però no és imprescindible. El que és segur que el professorat dels estudis de magisteri han d’estar més a prop de les escoles i les seves dinàmiques. També hi hauria d’haver més mestres en actiu que fossin professors a la facultat. Aquests estudis són professionalitzadors, vol dir que la teoria i la pràctica s’han de vincular més, seria un enriquiment mutu. També hi ha d’haver més pràctiques, de qualitat i ben tutoritzades. I, en arribar a les escoles, els mestres novells haurien d’estar un temps llarg tutoritzats per mestres experts, amb la fórmula de dos mestres a l’aula. Serviria per completar i donar més qualitat a la formació inicial dels mestres.