“S’inverteix poc en formació professional”

Vaig estudiar-la a partir de la llei de formació professional industrial, de 1955, el primer intent d’organitzar-la, que la dividia en estudis d’oficialia i de mestria, una formació exclusivament tècnica a partir dels catorze anys, sense pràcticament assignatures acadèmiques. Era la formació professional pensada per ser un bon operari.

Aquesta ja la vaig viure com a professor i va ser un avenç perquè va voler corregir aquesta diferenciació entre la formació acadèmica i la professional i va introduir assignatures clàssiques als estudis de la nova FP, dividida en FP1 i FP2, que donaven una formació més global i completa. Continuava essent una opció de segona categoria, perquè per fer l’FP1 no necessitaves haver aprovat l’EGB. Uns quants dels alumnes que hi accedien sense una bona base de coneixements en matemàtiques i llengües fracassaven, cosa que era un gran inconvenient, perquè se n’anaven al carrer, sense poder treballar fins als setze anys, l’inici de l’edat laboral. Alguns centres van intentar crear cursos, des del voluntariat, per recuperar-los, però per reconèixer-los oficialment es va haver d’esperar la nova llei, la Logse, el 1990. L’administració sempre reacciona molt lentament als problemes.

Va ser un intent clar de prestigiar-la. Aquesta nova formació professional pretén formar els estudiants de grau mitjà, com l’antiga oficialia, amb un o dos anys de formació específica intensiva, però amb la base de l’ESO assolida. I els cicles formatius de grau superior serien com l’antiga mestria, i s’estudiarien després d’haver cursat un batxillerat o un grau mitjà amb l’afegit d’un curs de transició. Parlem d’una formació que pretén ser de bona qualitat, amb un ventall d’especialitats cada vegada més gran.

Bona tècnicament, que ofereixi als estudiants una perspectiva de coneixements àmplia, amb capacitat d’inserir-se a diferents llocs de treball, sabent prendre decisions i resoldre problemes, amb bones habilitats per al treball en equip i per a la col·laboració amb altres professionals.

L’FP és molt diversa, cada família professional és un món. Sempre s’ha intentat respondre a les demandes i expectatives de les empreses. Ara, el que no poden fer els centres d’FP és formar especialistes per a una empresa determinada, que és sovint el que voldrien els ocupadors. S’han de poder formar especialistes amb capacitat d’adaptació a diferents entorns laborals. I les empreses no poden deixar de fer la formació interna necessària per acabar d’ajustar la formació dels seus treballadors als llocs de treball específics que ofereixen.

Absolutament. I sempre s’han mantingut aquests contactes amb major o menor formalització. D’aquesta bona relació n’han sortit compromisos de col·laboració molt útils per als dos col·lectius. L’equipament digne dels centres d’FP, amb maquinari actualitzat, sovint ha estat possible gràcies a aquestes transaccions i especialment a la generositat de persones i institucions privades, més enllà del mateix Departament d’Educació, que no sempre ha invertit el necessari.

N’hi ha de més cars que altres, perquè alguns requereixen maquinari o determinats recursos materials específics que s’han d’actualitzar per poder oferir una formació de prou qualitat. És evident que per a l’administració els cicles són més cars que el batxillerat.

Tristament és així. Cada cop s’han ofert més cicles i això és un guany; ara, és obvi que no tots tenen la mateixa demanda. El Departament d’Educació ha de poder oferir places suficients als cicles més demanats i que demostrin més capacitat d’inserció laboral. A banda, tothom hauria de poder estudiar allò que pugui interessar-li. Ens queixem molt de les dificultats d’accés a determinats estudis universitaris, però a l’FP passa exactament el mateix!

Sens dubte. No sempre s’escull amb criteri. La meva experiència és que es dedica poc temps a l’ajuda personalitzada per triar, allò de conèixer bé cada alumne i procurar que cadascú es conegui bé a si mateix, les seves potencialitats, els seus valors. Els orientadors de centre haurien de poder coordinar tots aquests processos. Tant de bo que els equips directius els donin prou marge de temps per poder-ho fer! Es millorarien molts aspectes; per exemple, aquest biaix tan gran del batxillerat cap a la selectivitat i la universitat. Alguns CFGS ofereixen una inserció laboral superior a la dels graus universitaris i poc alumnat els considera una opció. I ho és, i de futur!

La formació dual té avantatges: més hores a les empreses, més possibilitats de practicar en un entorn de treball real, les possibilitats d’inserció són més altes, la vinculació entre centre d’FP i empresa haurà de ser necessàriament més intensa. D’inconvenients, també se n’hi veuen; per exemple, els crèdits presencials a l’institut queden més reduïts i els coneixements se centren en l’empresa concreta. Per altra banda, no tots els alumnes podran fer formació dual perquè faltaran empreses disposades i preparades per formar-los. El temps ho dirà.