“En l’educació pública fem un miracle cada dia”

El 2015, quan va sortir el primer decret de reforma curricular, vam fer un treball conjunt al claustre per dissenyar el perfil de sortida de l’alumne: com ens agradaria que fos l’alumne del Jaume Mimó quan acaba l’ensenyament, com podíem fer possible que l’alumne desenvolupés el pensament crític. Amb l’ajuda del grup IREF de Girona, vam adoptar el projecte Filosofia per a nens, dels filòsofs Matthew Lipman i Ann Sharp. No és aprendre història de la filosofia, sinó elaborar pensament. Lipman deia que el pensament és de tres tipus: crític, creatiu o curós. Analitzar i entendre dades, elaborar un argument propi, ser capaç de dialogar, ser innovador, plantejar-nos si allò que pensem pot fer mal als altres. A més, potenciem molt l’oratòria i el debat perquè els alumnes posin a prova l’aprenentatge en el diàleg. Només dos o tres instituts públics l’apliquem a Catalunya.

Perquè la mirada és estrictament sobre l’assignatura, no sobre la importància que l’alumne aprengui a pensar. El problema que tenim a Espanya és que encapsulem el coneixement, ens dediquem a crear matèries de tot i això no té sentit. El coneixement és transversal. Sí que és veritat que l’aprens amb l’especialització de la matèria, però el coneixement l’utilitzes a tot arreu. Si no eduques els joves a pensar amb llibertat no faran res, i més en aquest món tan dominat per les xarxes socials i tecnologies desconegudes.

Els joves han d’aprendre a pensar per ells mateixos. Va ser molt difícil tirar endavant aquest programa perquè cada docent es mou en el seu àmbit i en un principi no veuen la utilitat de tirar endavant entre tots aquest programa. Això ens ha dut a introduir un altre programa de pensament, molt més senzill per a qualsevol professor: les rutines i destreses de pensament, petites tècniques per fer visible el pensament. Per exemple, fem servir la rutina de comparar i contrastar dues idees, dos textos, i que l’alumne vagi construint i deduint en què s’assemblen i es diferencien i amb quin criteri.

Tenim un equip molt motivat, però tenim el problema de la gran rotació de professorat a la pública. Un 30% de la plantilla ens canvia cada curs i els has d’explicar de zero que treballem amb una metodologia diferent.

No, la gent en té moltes ganes, però no tenim temps. El sistema a la pública no està organitzat pensant en el treball en equip. Perquè els professors treballin en equip els has de formar, s’han de conèixer i escoltar i deixar l’ego a la porta.

Es pot fer una classe magistral, però sense ego, i l’alumne l’acceptarà bé. De vegades és bona la classe magistral i de vegades, no. És bo fer una combinació de mètodes. Primer has de generar vincle a l’aula, que no vol dir ser permissiu. Generar vincle vol dir transmetre als alumnes: “Soc aquí per ajudar-vos i junts construirem coneixement.” Generar vincles és que confiïn en el docent, i que el docent confiï en l’alumne. I que el professor sàpiga que no és la persona que sap més de tot i que de vegades hi ha alumnes que el superen però que igualment el necessiten. La pública ha de tenir molt clar que tots tenen dret a l’èxit educatiu, a ser lliures per escollir el seu futur. L’aula ha de ser l’espai sagrat on el docent entri en harmonia amb els seus alumnes.

No. Jo vaig trigar dotze anys a saber què estava fent dins de l’aula. Perquè ho vaig fer sola, i l’èxit rau a aprendre els uns dels altres i a treballar en equip. Oi que no concebem una sanitat pública en què els metges no es consultin res entre ells? Per què l’educació és diferent?

Al meu parer, perquè no es dona el valor real que té per al futur del país. La paraula clau és valor.

No necessàriament. Vol dir recursos ben administrats. Amb una organització molt sòlida, amb una estructura i gestió de recursos humans impecable, i també amb una gestió de les instal·lacions. Perquè tenim un gravíssim problema. A Catalunya, l’administració educativa ha de donar valor al que fem, també les famílies i la societat. Valor és adonar-se que, governi qui governi, els nostres fills tenen dret a una educació del segle XXI.

Estem esgotats. Al meu institut fem una lectura serena de la legislació i veiem com l’alineem amb el nostre projecte educatiu. Hem d’estar alerta del que passa al món i veure-les venir. Ara tothom es posa les mans al cap amb el ChatGPT.

Hem d’establir les estratègies per gestionar les noves tecnologies. Quan vaig començar a l’ensenyament, no existien ordinadors ni mòbils i hem sobreviscut. Hem construït coneixement i crec que amb la intel·ligència artificial ens en sortirem, però hem de tenir humilitat, paciència, perseverança i saber què volem fer a l’aula. La intel·ligència artificial l’hem creat els adults sense saber la repercussió que tindrà en els nostres fills. Els hem donat mòbils als 10 anys i els posem en mans d’empreses que volen fer adeptes als seus productes. Les evidències ens diuen que la capacitat de lectura s’està reduint, també la de fer un discurs per escrit, perquè hem fet joves visuals.

És importantíssim. Som una societat molt centrada en la família, i el rol que estableixin els pares respecte a l’educació dels seus fills i filles determinarà el valor que donin a l’escola. Els alumnes bons, a part dels que puguin tenir de manera natural unes capacitats, són aquells a qui a casa seva els deixen clar que allò que es fa a l’escola té valor. I moltes famílies no donen valor al que es fa a l’aula, o només un valor centrat en les notes.

Pots fer el que pots fer amb el temps que tens. A un tutor d’una classe de 30 alumnes, l’administració li dona tan poc valor que li paga 50 euros de complement de tutoria. Has de ser pare i mare d’aquests nanos durant tot el curs. No es poden fer miracles, i és impressionant la feina que es fa. A la pública fem un miracle cada dia, per això m’encanta treballar aquí.

Tenim un professor nou d’FP que és exdirector d’una sucursal bancària. Diu que la de professor és una feina duríssima! Jo treballo moltíssim al juliol. L’organització educativa pública és feble, perquè està desfasada. Se suposa que treballo a mitja jornada com a directora, però la reducció d’hores és tan escassa que no dona per a res. Som 112 treballadors, tenim un pressupost de 700.000 euros i el centre està obert 14 hores al dia, i ho he de gestionar jo, com si fos la directora d’una empresa. El plus de direcció fa riure si es compara amb la gestió d’una empresa privada. Hi ha directors que duren un any perquè no se senten ni retribuïts ni escoltats.

De tothom. L’administració escolta quan l’avises del que no funciona, però després pren les seves decisions. I els sindicats, que són organitzacions que han d’existir ja que tenen un paper molt important, no escolten els equips directius. Fa temps que els demanem que es reuneixin amb la junta central de directors.

Ens hem convertit en una figura a evitar. Alguns sindicats diuen que escollim docents a dit, quan això és fals; nosaltres no escollim, hi ha uns processos. D’altres qüestionen els nivells de democràcia dels centres. Els centres estan sotmesos a la llei i no se la poden saltar. Pot passar que hi hagi alguna mala praxi, com en tots els àmbits professionals. Les direccions demanem diàleg, que se’ns escolti i no se’ns estigmatitzi.

I tant! El curs passat els vam avisar que això no es pot gestionar adequadament. L’última novetat, l’avançament de l’inici de curs, ens ha donat molts maldecaps. Ha generat problemes que no existien. Abans teníem vuit o nou dies per acollir tot el professorat nouvingut i formar-lo, fer reunions, assignar matèries, retocar horaris. Amb l’avançament del curs, quan fem aquesta feina? Diuen que la fem la primera setmana de juliol, però en aquesta època estem esgotats, estem fent memòries, a la plantilla de juliol falta gent perquè els substituts interins que no venen de l’any anterior s’incorporen al setembre. La gent es pensa que l’institut és obrir una porta i fer entrar nens a l’aula, i no es té en compte tota la feina que hi ha al darrere. Se’ns maltracta i em sap molt greu perquè jo soc professora, i m’agradaria que els sindicats també em protegissin. Falta diàleg en el sistema.

L’abandonament escolar es deu a una situació de joves que per entorns difícils no tenen prou suports per poder assistir a l’institut. És un tema molt greu, els joves necessiten molt suport emocional actualment, no són els joves de fa 30 anys.

Els hem construït una societat fictícia, centrada en l’èxit fàcil, en un imaginari virtual en què mai encaixen. Jo no hauria suportat ser adolescent ara, m’hauria trobat sola en un món virtual que no et valora com a ésser humà.

Durant la pandèmia ens vam tancar tots a casa, i els joves es van connectar al món virtual. La tornada a la realitat els ha produït un estrès important. Tenim nens que venen sense dormir perquè han estat connectats a les xarxes durant hores. A això, s’hi ha d’afegir la pobresa material i la cultural. No farem un nen més culte perquè estigui sis hores a la cadira. Farem joves més cultes si pensem com podem fer-ho amb unes estratègies modernes. Els instituts estan antiquats, tenim edificis dels anys setanta on no hi ha hagut cap reforma. No tenen auditoris ni espais per fer reunions, els lavabos cauen a trossos... Posar l’alumne al centre és que pugui estudiar en instal·lacions dignes i renovades. Poso l’alumne al centre quan en tinc més de 20 a l’aula i me’ls miro a tots cada dia i els escolto. La meva classe és el més important, i Catalunya ha abandonat les seves escoles públiques. O ens morim de fred o de calor. Per Setmana Santa ja estàvem a 25 graus a les aules.

Els és igual. L’administració ha de fer la inversió adequada. Hem d’optimitzar els pocs diners que tenim invertint-los en el que es necessita. Estic gestionant molts diners d’ajudes del ministeri i la Unió Europea, però no puc invertir un euro en els lavabos, que és el que em cal. Tenim un simulador de soldadura increïble, ulleres de visió virtual, pantalles espectaculars, però l’edifici ens cau a trossos.