“A l’escola hem de parlar de la mort”

Quan hi ha una circumstància inesperada de mort o de dol en un centre educatiu, ja sigui en relació amb un infant o jove, amb un docent o amb un familiar proper. Si el centre aconsegueix aprofitar-la i hi treballa amb tota la comunitat educativa fent pedagogia sobre com cal acompanyar aquella situació traumàtica, les famílies ho agraeixen molt. De fet, moltes escoles ja tenen un protocol estructurat per saber què han de fer en aquestes circumstàncies difícils.

La pedagogia de la vida i de la mort és parlar amb naturalitat de la mort, del cicle de la vida, justament quan es pot fer sense dolor, sense una situació traumàtica que pugui fer aflorar totes les emocions. Aquest treball a més llarg termini costa molt més d’incorporar en les activitats quotidianes de les escoles.

Perquè la mort forma part de la vida i, per tant, no la podem deixar de banda en una pretesa educació integral. A més, als centres educatius sempre hi ha infants que estan de dol per diferents pèrdues i bé s’han de poder atendre aquestes necessitats emocionals. També per contrarestar una mica el fet que a casa se’n parli tan poc, de la mort i del dolor que l’acompanya. Som massa protectors també en aquest aspecte.

Quan sorgeixi l’ocasió, sense forçar gens les dinàmiques, amb naturalitat. Només es tracta de procurar obrir una mica el calaix. Tots els infants, tots, tenen coses a dir en relació amb les pèrdues. Encara que només hagin perdut una mascota. Un exemple: un dels projectes que s’acostumen a proposar a totes les escoles és El meu poble. Per desenvolupar-lo, es programen visites a l’ajuntament, a les fàbriques, al pavelló d’esports, al parc... Al cementiri, ni se’ns acut! Seria un bon moment per parlar-ne.

Quan s’explica amb referències concretes a la vida quotidiana i a les experiències de cadascú, és molt difícil que no ho vegin bé. En definitiva, parlem de la vida! Més encara si la proposta és abordar-ho plegats, fer aquella pinya necessària en les situacions difícils. Insisteixo en la idea: una educació integral vol dir això; en cas contrari, enganyem els infants. És el cicle de la vida, la gallina pon ous, i sempre pon ous? La gallina també es mor! Els pares sempre volen el millor per als seus fills i, quan se’ls explica, veuen clar que n’hem de parlar.

Des del respecte més absolut per totes les creences, es pot obrir el debat a l’aula i que els alumnes parlin del que ells, o a casa seva, pensen, dir-los que preguntin a les famílies en què creuen després de la mort. Sempre et trobes amb moltes sorpreses, les famílies tampoc no són monolítiques, quasi segur que hi ha punts de vista diferents. Constatar-ho allibera molt tothom. Quan es mor gent d’altres cultures, el que agraeixen les famílies és l’acompanyament. I l’acompanyament és universal. També ho és l’agraïment quan han sentit que tota la comunitat educativa era al seu costat.

La mort és un tabú a la nostra societat i poder mostrar el dolor que crea, obertament, ja és un alliberament. Saber compartir les emocions és un regal. A primària els nens ja comprenen que la mort és per sempre, però no saben gaire com respondre-hi, i poder veure com ho fan els més grans, les famílies, els mestres, per a ells és un aprenentatge per a la vida i aquest és un benefici rellevant. Que l’acompanyament sigui de tota la comunitat educativa té un valor emocional molt gran per a tothom, sobretot per a la família que ha viscut la pèrdua.

Una mort costa d’acceptar i els rituals ajuden a integrar-la i a fer-se a la idea de la pèrdua, i si poden ser acompanyats, encara millor. Tot el suport que es rep en aquell moment és un benefici per començar a elaborar el dol i és una oportunitat per manifestar el que se sent. Penso en el temps de la covid, quan la gent no podia veure la persona morta, ni acomiadar-se’n ni acostar-s’hi; es precintaven les caixes. Això crea un dolor afegit. En fase de dol, una de les premisses és no afegir dolor al dolor com es va fer.

N’hi ha moltes, de criatures tristes i alhora enfadades amb els pares perquè no les van deixar participar en les cerimònies de comiat. Elles també necessiten fer alguna cosa per sentir-se tranquil·les i acomiadar-se bé de la persona estimada que ja no tornaran a veure. Les criatures toleren qualsevol veritat, per dura que sigui. El que no accepten són les mentides o sentir-se enganyades. Tampoc les ajuda que es facin servir eufemismes que no entenen (l’avi és de viatge, s’ha perdut, és al cel...). Convé dir que la persona s’ha mort, amb claredat, i deixar que se n’acomiadin a la seva manera. De dols, en podem passar de molts tipus a la vida: pèrdues personals, separacions, desnonaments, haver d’emigrar a un altre país, malalties diverses... Podem estar prou amatents a les escoles i instituts a les necessitats emocionals de l’alumnat? Què ho facilitaria? Cal dedicar-hi temps. Un alumne no hauria de passar cap dia sense que el docent l’hagués pogut mirar directament als ulls per poder-li oferir confiança per explicar el que l’inquieta. Ara que es parla més dels problemes de salut mental dels adolescents, ajudaria molt que cada tutor tingués els seus alumnes un quart d’hora cada matí i les classes comencessin un quart d’hora més tard. Per poder saludar-los personalment, preguntar com estan, si han pogut fer els deures... A vegades les solucions són senzilles, però tenim un sistema que no cuida.