“Es deixa massa els nanos a la seva sort”

Una de les coses que m’han cridat l’atenció és la poca consciència que tenen que són les víctimes de l’abandonament, tenen poca consciència d’aquest perill. Ja saben que han d’estudiar, però pensen que ja treballaran en el que sigui. Hi ha una apatia molt gran i hi ha molta feina pedagògica per fer.

No hi ha un motiu, hi ha una conjunció d’elements que en cada cas concret varia. De vegades és per una situació familiar determinada, o per una procedència migrant en què no hi ha una consciència cultural, o potser no se li ha transmès el valor de l’educació... Crec que es deixa massa els nanos a la seva sort, quan hi ha veritables drames. Hi ha famílies que viuen en una habitació, que han d’anar a les biblioteques a estudiar amb horaris limitats. Per molt que s’ho treballin, no sempre se’n poden sortir sols. És perillós el discurs de “si vols, pots”, fa que els posem a sobre tota la responsabilitat, i si no ho aconsegueixen és que no valen per a res. Interferim massa poc, i quan ho fem intervenim de manera massa coercitiva i negativa. Acompanyem poc, i la mostra és que als centres on hem anat la figura de l’orientadora o l’orientador és molt evident, l’abandonament és molt menor.

Estan en una situació molt complicada, perquè són els que més veuen la realitat però molts estan molt cremats perquè veuen que no tenen prou eines, i això fa pensar també en les estructures dels centres. Estic veient molta estructura piramidal, amb equips directius que estan poc a les aules i poc diàleg entre tots els elements. Quan a un alumne se l’envia al passadís, com a metàfora, al darrere hi ha moltes coses que han fallat.

“No m’escolten.” Tots van a parar aquí, que ningú els escolta ni els ha preguntat què els passa. Tots, sense excepció, diuen que no volen ser al passadís, que això no ho volen, però que el sistema, la situació, els hi empeny.